salsa-ficció

dimarts, 24 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 10

Avui intentaré recuperar l’esperit original d’aquesta crònica del confinament que, en principi, havia de ser un dietari i, sense voler, s’ha convertit en una novel·la per entregues.

Dimarts, 24 de març de 2020 – dia 10

He anat a comprar. No he caigut. Gràcies per l’afecte i els desitjos de recuperació. El meu turmell està bé. No cal dedicar-li ni un minut més d’atenció, enmig d’aquesta hecatombe sanitària que estem vivint. Cap franctirador a la vista. L’única ànima del carrer m’ha dit a dos metres de distància que estan tots amb coronavirus. Ho entenc. Uns esperits lliures que han escollit lliurement viure amagats rere una finestra, no poden acceptar-ho com una imposició. No puc dir que no me n’alegro. Sempre he tingut el dubte de si els somnis eren premonitoris.

Segon dia de sortir al carrer des de l’inici del confinament. Cada dia que ho fem renovem els vots. No els de castedat, ni els d’obediència, sinó els vots perquè el virus ens enxampi. No volem ser consagrats en l’orde del COVID19. Estem aïllats i fem vida contemplativa, però no tenim prou vocació.

Ahir vaig llegir a VilaWeb que Pedro Sánchez no s’acaba de decidir pel confinament total perquè a l’altra banda hi té els senyors de l’IBEX35 que el pressionen perquè opti per salvar l’economia. Me’ls puc imaginar pressionant des dels seus búnquers a recer del virus. No sé si és veritat. Si ho és, sí que ja podem concloure amb aquella frase del còmic del Caco Bonifacio que llegia quan era petita: “La borsa o la vida!”.

Entranyable, el caco Boni!

Ens arriben notícies apocalíptiques de Madrid. Les imatges mostren el que hi ha, les paraules suggereixen el que mai no ens hauríem imaginat. I és que ens trobem a la setmana crucial que, per qui no ho sàpiga, té dues accepcions:

1) Cruciforme: en forma de creu. (Malament rai!)

2) Decisiva: que ho decideix tot. (A això em referia)

Molts ànims a tothom! Ens en sortirem!

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?
24-03-20	DIA 10	7864	1346	?	339	?

dilluns, 23 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 9

Aquests dies en què es parla tant de solidaritat i de responsabilitat social m’han fet pensar que bona part dels catalans en els últims dos anys ja hem fet un bon entrenament en aquest camp. Sense que ens hi anés res més que un afany de justícia, hem sortit al carrer dia sí, dia també, des de pobles i ciutats, per defensar aquells que ens representaven i que per representar-nos havien anat a la presó.

Els detractors deien que en molts casos era una excusa perquè gent que s’avorria a casa tingués un motiu per sortir, alguna cosa a fer. I encara afegien que molts ho trobarien a faltar si s’arreglaven les coses. La veritat, trobo que si es tractava de distreure’ns ens podíem haver buscat un entreteniment menys inclement. Sortir cada dia, cada dos o cada tres, és igual, fos hivern o estiu, fes fred o calor, de bon matí o cap al tard, caminar kilòmetres, aguantar dempeus una estona considerable, sopar a la intempèrie en ple hivern i uns quants despropòsits més des del punt de vista de la tranquil·litat i la comoditat, supera el mer entreteniment, es miri com es miri. Els que pensin d’aquella manera és que no han entès res i potser en els moments que estem vivint també els deu costar d’entendre que ens hem de quedar a casa per no perjudicar els altres i no només per no emmalaltir ells mateixos.

La crisi del COVID19, sempre que ho puguem explicar, serà positiva en aquest sentit: el d’oblidar-nos de les nostres necessitats i beneficis particulars, sacrificant-los pel bé comú. Que una societat com la nostra, tan acostumada a mirar-se el melic, es bolqui en els altres és molt encoratjador i esperançador en què la millora de la humanitat és possible. Tant de bo aquest sigui un valor que ens quedi adherit a l’ADN i no depengui només de la memòria o el pas del temps! Aquests dies estem veient que tothom s’està implicant en la solució de la crisi: tècnics que reciclen respiradors vells per convertir-los en nous, fàbriques que passen a produir material indispensable per al tractament dels malalts i la protecció de les persones que han d’estar al peu del canó, dones que fan mascaretes a casa, hotels que cedeixen les seves habitacions per descongestionar els hospitals, músics que toquen als balcons perquè puguem cantar tots junts i oblidar ni que sigui per cinc minuts la desolació que ens envolta...

No conec tot el què fan a la resta del món en aquest sentit, però algú em titllarà de supremacista si dic que estic orgullosa de la meva gent? Bé, doncs m’hi arrisco. N’estic molt i molt orgullosa!

		CONTAGIATS TOTALS	CONTAGIATS SANITARIS	GREUS	MORTS	ALTES
15-03-20	DIA 1	903		52	12	3
16-03-20	DIA 2	1394		74	18	?
17-03-20	DIA 3	1866		65	41	?
18-03-20	DIA 4	2702		92	55	?
19-03-20	DIA 5	3270		98	82	82
20-03-20	DIA 6	4203	600	312	122	150
21-03-20	DIA 7	4700		479	191	180
22-03-20	DIA 8	5400		?	?	600
23-03-20	DIA 9	5925	?	551	245	?

diumenge, 22 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 8

Cada dia em resulta més difícil publicar al vespre, després d’un dia dens, inacabable, ple a vessar de vídeos angoixants, notícies que són un cop de puny a la cara i compareixences inútils del govern espanyol que no aclareix res. Si, a més provo de posar-hi un punt d’humor, encara em costa més. Potser publicaré al matí, ves! Quan una es lleva, tot ho veu més clar, encara que segueixi essent molt fosc i tèrbol.

Avui m’he posat a fer una des les tasques que tinc al programa de confinament. Tres “caixetes” de res, d’aquestes que pesen tant perquè estan plenes de paper: llibretes, apunts, fragments de llibres, records en paper, alguna carta... Les vint-i-tres llibretes on hi he anat escrivint la primera versió ―sempre ho faig així― del que després passo a l’ordinador i després es converteix en llibre, entrada al blog, columna d’opinió, o el que sigui amb aroma literari, les he estripat totes menys un parell: la més antiga, que data de l’any 2007, quan vaig començar a anar a l’Escola de Lletres, i un dietari d’un viatge memorable en tren a Galícia, que no ha passat mai de manuscrit. Les cartes i els records me’ls he guardat i he començat a estripar els apunts i fragments de llibres de l’escola que he anat acumulant perquè tot això ja ho tinc a Internet, he pensat. Fins que m’he quedat paralitzada per un mal pensament: i si aquest malson s’allarga i també perdem Internet?

Tots ens hem adonat, suposo, que sense Internet estaríem encara més perduts, abandonats, aïllats, incomunicats. Les xarxes carreguen molt aquests dies i també augmenten la inquietud i l’aclaparament, però ens permeten connectar amb les persones estimades i intercanviar comentaris i xerrades amb coneguts i, depenent de la xarxa, amb desconeguts. Els que no estem a l’última de la tecnologia, sinó a la penúltima o a l’antepenúltima, darrerament hem descobert la vídeo-trucada. Poder veure l’Elna com si la tingués aquí, poder-li tocar el nasset o fer-li pessigolles a la panxa no té preu; poder veure com ho porten els fills, a més a més d’escoltar-los o llegir-los, tampoc. Ahir vam fer una vídeo-trucada quatre amigues, ex-companyes de feina, que ens trobàvem regularment per anar a dinar. Va ser divertit i emotiu. Només fa una setmana que vivim enclaustrats, però tots enyorem el tracte directe com si fes un mes o més. Les perspectives no són bones i el futur és incert.

Per altra banda, Internet és una gran porta oberta al món que permet en aquests mals temps que ens toca viure aflorar la solidaritat i la generositat. Les òperes estan tancades, però hi ha teatres que les ofereixen gratuïtament per Internet. Igualment els museus i altres espais culturals que han derivat la pèrdua d’ingressos, a causa de la pèrdua d’espectadors físics, cap a una oferta de franc, a través de la xarxa, perquè tothom se’n pugui beneficiar. Internet és un món gairebé il·limitat de possibilitats: els alumnes poden tenir les seves classes, els professors, les seves formacions; els metges poden visitar ―cosetes lleus, és clar―, els psicòlegs poden fer teràpia amb els seus pacients, la televisió pot fer els seus programes sense necessitat que els periodistes siguin al plató i els malalts de coronavirus o no, es poden confinar en les seves cases sense que això signifiqui necessàriament retirar-se de la vida social. També les plataformes de distribució de continguts audiovisuals han rebaixat la qualitat dels seus productes per no sobrecarregar Internet. Aquí la generositat ja és menys generosa i més per no perdre el negoci, un dels pocs que aguanta. Però si els experts prenen mesures m’imagino que és perquè preveuen que Internet pot petar.

I això em recorda un relat futurista-catastrofista que vaig escriure fa uns anys per la Biblioteca de Catalunya, on Internet feia desaparèixer els llibres i quan, finalment, també desapareixia Internet, la humanitat es quedava literalment a les fosques.

O sigui que, després d’aquest ràpid ―ha estat ràpid, encara que explicat no ho sembli― pensament sobre la possibilitat de quedar-nos sense Internet, he tornat a guardar els apunts, per si de cas. Per si de cas acabo de llegir tots els llibres que tinc per casa, que em quedi alguna cosa més per llegir.

22-3, dia 8: (aproximats)

Contagiats: 5400 Greus: ? Morts: ? Altes: 600

(El d’avui sempre és el total. Només relaciono els de dies anteriors a sota per poder comparar).

21-3, dia 7:

Contagiats: 4700 Greus: 479 Morts: 191 Altes: 180

20-3, dia 6:

Contagiats: 4203 Greus: 312 Morts: 122 Altes: 150

19-3, dia 5:

Contagiats: 3270 Greus: 98 Morts: 82 Altes: 82!!!

18-3, dia 4:

Contagiats: 2702 Greus: 92 Morts: 55 Altes: ???

17-3, dia 3:

Contagiats: 1866 Greus: 65 Morts: 41 Altes: ?

16-3, dia 2:

Contagiats: 1394 Greus: 74 Morts: 18 Altes: ?

15-3, dia 1:

Contagiats: 903 Greus: 52 Morts: 12 Altes: 3

dissabte, 21 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 7

No puc amagar a ningú que avui ha sigut un dia esplèndid, entre altres coses perquè tothom l’ha pogut veure. Era tan esplèndid que penso que si algú ha sortit, haurà tornat, cametes ajudeu-me, cap a casa perquè l’esplendidesa, almenys a la meva galeria, es convertia en xardor insuportable, si no per matar el virus, que diu que mor a 56º, poc en devia faltar. Potser temps a venir quan tinguem molta calor a l’estiu direm: “Fa una calor que mata el virus”. Ves a saber què se’n dirà d’aquí a cent anys d’aquest episodi, qui ho pot negar, històric!

O sigui que jo M’HE QUEDAT A CASA! Vosaltres també, oi?

No vull fer broma, que ja sé que hi ha qui ho està passant molt malament pel fet de no poder sortir. Penso en la gent que conec, d’esport diari, de ser uns nervis i no poder-se estar mai quiets, en els que tenen criatures a entretenir. Penso en el meu pare, que no hauria deixat d’anar a l’hort sota pena de multa i en la meva filla, a qui, des de sempre ha caigut la casa al cap i ara no té cap més remei que quedar-s’hi. Ja li vaig dir: Ara serà quan superaràs per sempre la teva “casa-fòbia”. Els imponderables ja se sap, no permeten triar.

Per això i també perquè n’hi ha que s’hi voldrien quedar i no poden, QUEDAR-NOS A CASA és el millor i l’únic que podem fer per ajudar-los.

A mi em diuen “Tu rai que segur que escrius”. No van malament. Jo, fins fa una setmana, sempre em queixava de no tenir prou temps per quedar-me a casa ―normal, estic jubilada―, però ara, amb el meu repte “Distreure’m-distreure’t” estic mig dia ocupada. L’altre mig, esverada, com tothom. Vaja, que ja començo a patir per si s’acaba el confinament i no puc fer tot allò que em vaig proposar de fer, a banda d’escriure que, dit sigui de pas, ja fa uns quants anys que ho hauria d’haver fet i no voldria haver d’esperar una altra pandèmia per fer-ho. Bé, hi ha aficions que són més tranquil·les. Em deia un amic pintor ahir que per a ell no és cap problema quedar-se a casa. La veritat és que la plasmació de la inspiració necessita assossec i recolliment, si bé la inspiració prèvia―almenys en el meu cas― requereix d’estímuls externs.

Aquest matí he parlat amb un dels amics-cul d’en Jaumet ―li puc posar l’epítet, sense por d’ofendre-lo perquè ell és el primer de reconèixer-ho― a veure com ho portava. Ho porta bé, s’ha muntat el gimnàs a casa. M’ha dit que ell tenia un os i com que no l’he acabat d’entendre li he fet repetir. “Sí, tinc un os, m’entretinc amb qualsevol cosa. Ho diem per allà dalt ”. L’allà dalt és la Noguera. Hem arribat a la conclusió que la locució havia de ser de la família de “Està més content que un gos amb un os”. Benvinguda sigui la riquesa de la llengua!

La meva mare també té un os. Un os? Sí, no té problema perquè s’entreté amb tot. Amb 88 anys i vivint en un tercer sense ascensor, el problema no és precisament no poder sortir al carrer. Mai no l’he vist ociosa i ara adapta la producció a les seves possibilitats. Al matí fa patchwork i llegeix. A l’hora de dinar fa de cuinera. No es pot ser bona, tothom se n’aprofita, dels bons! A la tarda pinta mandales, juga a l’Scrable, torna a llegir, fa els mots encreuats de La Vanguardia ―feia, perquè ara no puc sortir a comprar-la― i la llegeix; allò que es pot llegir perquè el seu unionisme descarat, des de fa uns anys la fa bastant il·legible. Ah, i té cura de les plantes. Cap al vespre es mira la tele. I jo també.

No costa res complir el confinament i QUEDAR-SE A CASA. Segur que tothom, si el busca, troba el seu os. I si no pot ser el mateix os per tot el dia, doncs no ho sé... un pel matí i un altre de diferent per la tarda.

Números d’avui: