Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris solitud. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris solitud. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 de maig del 2015

La CIUTAT

                                              
L’altre dia vaig estar a la Ciutat. Cal que en digui el nom? És la Ciutat de les concentracions a Canaletes, de les manifestacions independentistes, dels candidats més televisius, la que en diuen la capital del país. Eh que no cal? També la de les aglomeracions de trànsit, aglomeracions de turistes, aglomeracions a tot arreu. Bé, no el dic, que tothom ja sap de quina ciutat parlo.

Si és que és tan bonica...


Als que som del territori, - i quina gràcia això del territori! - per exemple, de ciutats de cent mil habitants i escaig, la Ciutat ens ve una mica gran; a mi segurament més perquè originàriament sóc de poble de mil i escaig.
Volia veure-la especialment de nit, perquè a la Ciutat és on, de moment, tenen lloc totes les cites – a cegues? - de la sèrie CITES, que està emetent TV3 els dilluns, a la nit, és clar. Segur que veig algú que té una cita, vaig pensar, perquè una bona part dels habitants de la Ciutat, segons sembla en la sèrie, participen d’aquest acte social que és conèixer algú a través de la xarxa i, tard o d’hora, trobar-se.
Sí, tot és començar

La sèrie té un bon planter d’actors i actrius catalanes que tots coneixem. Tenim l’Aida Folch, que coneix molt bé – i ara també nosaltres – quins són els senyals inequívocs perquè el mascle sàpiga on és i si pot atacar; l’Eduardo Noriega, parlant català amb accent estrany – agraïts, Eduardo! – que no ho és tant quan ens adonem que interpreta un, sembla, acabalat pijo de Pedralbes; el Marc Cartés, cagadubtes en el capítol que hem vist, que no respon a les expectatives de la Bea Segura, sempre a punt; el Biel Duran, que s’apunta perquè busca l’amor, però no té sort,  la seva partenaire no el busca. I que n’és de recargolat el cervell humà! Normalment no hi ha sort, dins la sèrie, ni per establir cap relació ni tan sols per anar-se’n al llit una sola vegada. Menció especial mereix Jordi Sánchez – l’enyorat Lopes de Plats Bruts)...
                                                      Tinc bon cor - El Lopes en acció

... perquè posa en evidència que hi ha qui s’estima més comunicar-se indefinidament per la xarxa, sense arribar a conèixer-se mai. És el que prefereix la noia amb qui parlava el Jordi Sánchez per whatsapp; hi parlava, després de trobar-se, ja ni hi parlarà més. Desolador que a les persones ens passi això, però jo no ho trobo tan estrany. Per una banda, la relació per la xarxa permet un temps de reflexió en el diàleg, que els que no gaudim l’eloqüència dialèctica de tertulians o polítics – d’alguns, només – agraïm. Per l’altra, tots patim inhibicions que en el tracte personal i directe es poden fer més manifestes. Per acabar, crec que quan parlem a través de la xarxa, ens esculpim, ni que sigui inconscientment, una personalitat nova, tal vegada aquella que ens agradaria tenir. Segur que un psicòleg hi afegiria unes quantes causes més al perquè a vegades es prefereix la xarxa al tracte real. Jacint, et convido a comentar!
Les diferents històries em recorden la conclusió a què arribo molt sovint. Tothom,  el més loquaç, la més atractiva, el que sempre somriu, la que vol fer riure, la que té la millor professió, el que es mostra més segur – vull dir, tots els que aparenten ser uns triomfadors – i també, els que tenen família, molts amics, grans companys, tots – i em temo que això no és la llicència capritxosa d’una sèrie de ficció – pateixen, patim a estones, petites o grans, la solitud.  Però jo no veig malament que la xarxa sigui una manera d’atenuar-la. Quan no existien les xarxes socials, la ràdio i la televisió feien companyia; ara les xarxes – i poso en el mateix cistell, facebook, blogs, twitter, webs -, a més, et permeten interactuar. Què hi ha de mal en això? Substituir les xarxes per la vida social real? No. Combinar-les totes dues? Sempre i quan, sapiguem on som, jo penso que sí.
Jo també tenia una cita el dia que vaig anar a la Ciutat, però no era amb un home, sinó amb uns quants, homes i dones. No, no era una orgia – ei! el cervell humà, a vegades pot ser molt simple – era l’esperada trobada de bloguers que va sorgir al gener a partir d’una trobada virtual de blogs. Aquesta targeta identificativa va ser el meu present personal per a cada un dels bloguers. Ens devia identificar prou perquè molts guiris ens miraven encuriosits.

L'anvers amb el nom del blog i dels participants

El revers, amb una imatge de cada blog dels participants

I la imatge que hauria representat el blog de la companya Maijo, a qui va saber greu no poder venir. 
Espremuda del blog GINO-ART




 Era una cita a cegues? Penso que no. A base de comentar-nos en els blogs, a part d’atenuar-nos la solitud, ens hem anat i ens anem coneixent. Força bloguers eren de la Ciutat, és clar, la Ciutat és molt gran, però també n’hi havia del territori, inclús de més enllà de la Ciutat i el territori, una bloguera de Mallorca i un bloguer d’Almeria. Salutacions, Paula i Alfonso! Vau deixar molt clar que per vosaltres, el complement perfecte a la relació a través de la xarxa és la relació personal, encara que sigui menester un bitllet d’avió pel mig.
I tornant a Cites, suposo que qui més qui menys, els lliures de parella, com jo, que ens atenuem la solitud per la xarxa – Potser aquest post s’hauria de dir L’atenuació, no ho sé - en veure la sèrie, no podem evitar plantejar-nos si també ho hauríem de provar. I un cop més, arribo on arribem sovint els del territori. Segons quines coses només són possibles a la Ciutat. Cent mil i escaig són poca gent perquè la cita tingui l’encant de trobar-se amb un desconegut. Perquè i què passa si
-      Ostres! Si és el de la fruiteria.
-      Punyeta! Aquest és l’home de la meva amiga Alícia.
O bé, sense anar tan lluny:
-      Però si és el veí de baix!
O pitjor:
-      Però, però... aquesta web què és??? Si hi ha el veí de dalt!


Ja sé que hi dec veure tantes pegues perquè no m’acaba d’interessar el tema, però... si visqués a la Ciutat a la millor... Igual un dia d’aquests em llogo un apartament al centre – de la Ciutat, només faltaria - i faig la prova. És clar que m’hauré d’afanyar perquè sinó ja no hi seré a temps.