Fa dies que no puc escriure al blog. Vaig atrafegada perquè divendres presento llibre nou. A Tarragona, la meva ciutat, i és la primera presentació.
 |
| Esteu convidats, és clar! |
El llibre es diu CAMINS DE PEDRA. Consta de sis relats encadenats que segueixen el periple a través de la història d'una pedra real, de fa catorze mil anys, trobada en una excavació al Molí del Salt, al meu poble.
 |
| Aquesta! |
No em puc estendre gaire més, però afegiré aquí la sinopsi de la contraportada que ve a ser el que podria explicar jo. En aquest cas, us estalvio paraules.
L’any
2013 un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l’excavació d’un
jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, va fer una
troballa que revolucionava el coneixement de l’art a la Prehistòria. Era una
pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la
primera reproducció artística d’un grup social i un dels primers exemples de
paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i
per l’altra, els gravats reproduïen allò que l’artista veia al seu davant. Una
de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en
aquest llibre.
La
pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats
sobre contextos històrics diferents,
abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va
transitant pel que ella mateixa en diu «camins de pedra».
«...Xom
es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i
observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al
seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons
el punt al cel del sol que les il·lumina i el riu que no veu però que recorda,
gràcies al so de l’aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi
descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes
aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses
caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en
un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons,
quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.
"...Quan
Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò
més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va
entendre fins més endavant, i encara
només a mitges, el perquè l’àvia s’havia posat tan solemne: aquesta pedra és el
símbol de la nostra família i de la
nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor—. Tu n’has
de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà
de nosaltres d’aquí a milers i milers de llunes».
La portada l'ha fet una persona que potser coneixeu. Els bloguers, segur! És obra de la meva amiga Maijo Ginovart Lluís, d'Amposta, artista pictòrica i també bloguera.
 |
| Eh que és bonica? |
Doncs això, que ens tornem a trobar aviat.
