dilluns, 25 de juliol del 2016

NO HI VULL SER!

                                  
A vegades em pregunto què en queda d’aquelles rebequeries de criatura quan passen els anys. “No vull” dèiem nosaltres, “No vull” diuen ara –ara potser més que abans– 
Només durant pocs anys se'ns permet fer aquesta cara, no?
Amb els anys ens mengem el que no voldríem i altres gripaus difícils d’empassar. Però qui, de gran,  no ha tingut alguna vegada ganes de cridar, de rebel·lar-se, de xisclar al món “Jo aquí no hi vull ser”? Resulta que el món difícilment resol cap problema personal, encara que a nosaltres ens sembli que cridant ben fort, algú hi ha d’haver que ens ho solucioni.
He tirat enrere uns quants anys, vint-i-sis per ser exactes. –vaig trigar, eh?–  El primer moment d’aquests el trobo en el part de la meva filla. Sí, sí, oh sacrilegi! oh mare anti-natura! Els qui no hagin patit dolors de part, que callin, si us plau! Catorze hores de dolor rumiant com podia sortir-me’n, preguntant-me qui em manava a mi posar-me en aquell fregat i desitjant de no ser-hi. Evidentment quan la vaig tenir als braços – ja no feia mal- vaig beneir les catorze hores i catorze més que n’hauria patit si aquest n’era el desenllaç.
Donaria això raó a la meva amiga Marga –positiva, serena, assertiva– que diu que tot passa per algun motiu? I quin seria el motiu? Tal vegada començar a saber en el part com s’estimen els fills i també com fan patir?
El segon moment “Aquí no hi vull ser” va ser en els darrers anys de la meva vida laboral, quan em van canviar de lloc de treball. No m’ha espantat mai la feina, però allò superava tota la meva capacitat de no-espant. Les cues sortien al carrer des que començava la jornada fins que s’acabava, els clients estructuralment enutjats, però també conjunturalment -les cares noves no els agradaven-, el tens ambient intern era d’infart... No segueixo, no vull estressar ningú. 

A vegades exagero. En aquest cas, només en la foto
Si dic que el primer dia, quan finalment a dos quarts d’una vaig poder anar a esmorzar, em vaig mirar la bossa i la jaqueta i vaig pensar “I si no torno?” em creurà algú? Potser no, però és veritat. Encara ara no sé perquè em vaig trobar en aquella situació que em tirava enrere, per comptes de fer-me agafar el toro per les banyes. O sigui, que aquí no hi he trobat encara el “motiu Marga”. El que és una paradoxa és que amb aquell ambient i la gent que en formava part, ara hi mantinc una relació estreta i cordial.
El tercer va ser fa dos anys quan el meu pare va ingressar a l’hospital per un brot de demència. En vaig parlar una mica a  M'espero , sense concretar.



Crec que aquest va ser el moment –per dir-ho d’alguna manera– més llarg i contra el qual em vaig rebel·lar amb més força i més desesperadament. La situació, tot el que passava, era tan irracional i el seu món,  paral·lel al meu, tan impenetrable, que cada nit em reafirmava en el meu desig de no ser-hi. I cada dia hi tornava, sense pensar-m’ho gens. Després de tres setmanes va venir la calma i “l’estabilitat” que es va perllongar quinze mesos i que jo, després de la tempesta, agraïa com un regal del cel. Que aprengués a valorar la calma, bé podia ser un bon motiu per haver-me fet passar abans pel desassossec.
Fa uns dies, vaig haver d’ingressar el meu pare en una residència. Després de nous brots, i malgrat les muntanyes de medicaments, nits inacabables sense dormir, nous mons paral·lels que mai no es trobaven ni es trobaran, tardes sense descans perseguint quimeres i matins on s’albirava, enganyosament, una certa lucidesa, hem trobat una solució. No és bona, no és òptima, només és una solució. Espero la calma, l’espero cada minut, cada hora i cada dia. Espero que la meva mare deixi de plorar, que l’esperança dels matins deixi de ser-ho, espero deixar de mirar-me amb els ulls que m’ho miro, el que veig cada dia quan vaig a visitar-lo i espero que científics i estadístiques deixin de confirmar que sí, que l’esperança de vida –quina vida???– s’ha allargat x anys. Penso: aquí no hi vull ser. Puc pensar-ho, dir-ho en veu alta o cridar-ho als quatre vents. Hi sóc.
És de nit, sóc al llit i trona. Allà hi ha el meu pare, sol enmig de la tempesta. Ja no deambula, ja no fa soroll, ja no molesta, ja no em molesta. Ara que ja puc dormir, no dormo.
Quin deu ser el motiu? El motiu amagat pel qual la vellesa es converteix en una condemna? Podria ser la devastació del malalt i els que l’envolten? Segur que la Marga diria que no.


Tinc la immensa sort de poder explicar i posar nom i cara al meu dolor, i de poder compartir-ho. Hi ha qui no en pot parlar i ho pateix en silenci, a vegades fregant la pròpia alienació. Per això dedico aquest post a aquelles persones que han patit o que estan patint aquest tràngol. És una mala experiència de la qual només en pots parlar si t’hi trobes, encara que hi hagi qui, a la lleugera, escriu novel·les sobre el tema.



27 comentaris:

  1. La vida ens porta per uns viaranys més difícils dels que esperàvem.
    Hi ha un mal fat que tard o d'hora ens ha d'haver.
    I cadascú ho soluciona com bonament pot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, t'he contestat a baix, avui en resposta col·lectiva. Una abraçada.

      Elimina
  2. Qui més qui menys ens tocarà passar per aquí, de distinta manera però hi passarem!! És llei de vida! La pitjor llei que pot existir i que rarament no la fet l'home, sinó el procés de la vida.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. la vida de vegades es dura encara que com dius ets afortunada de poder expressar.ho en veu alta o baixa i per escrit que és compartir una mica aquest neguit hi ha oments en que no volem ser-hi però hi som i no ens podem escapar, no queda més remei que ser-hi i afrontar-ho com bonament puguem ....segurament el el teu pare poc se n'adona d'on és , l'important es que ara est`en mans de persones que es dediquen a això i en tenen cura... no sé si té raó sempre la teva amiga de vegades les coses passen i no hi ha un motiu ....si que és cert que de vegades les coses que passen ens canvien la vida i si amb esforç i ganes podem trobar dintre de les situacions més adverses alguna cosa per petita que sigui que tingui un caire mínimament positiu encara que costi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree, et contesto més avall. Una abraçada.

      Elimina
  5. Em sembla que també hi he passat per alguns moments d'aquests" jo , aquí no vull ser-hi", però per més que ho diguis cridant, la solució no ve abans, no els conto i quan han passat procuro oblidar-los. Jo també vaig viure la vellesa dels meus pares i és molt dur, però no t'has de sentir culpable per buscar solucions que segurament faran que el pare visqui millor i tu també...Al cap i a la fi és tracta de buscar per a tothom una millor qualitat de vida, sempre que es pugui, és clar!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
  6. No puc posar-me a la teva pell. No he viscut cap situació semblant i prefereixo no parlar-ne.

    En tot cas, sí que puc dir que defujo del determinisme que hi ha en el que explica la teva amiga. Ja m'imagino que això li permet veure el món amb aquest optimisme i positivisme que assenyales, i que això la deu fer més feliç, però a mi em sembla que no es correspon amb el món real. En fi, no és una crítica. Segurament, pel temps que ens toca córrer en aquest món, és millor viure en una fictícia felicitat on tot té una explicació lògica que en un il·lògic món ple de situacions incomprensibles i, tal vegada, tristes i depriments. Abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ignasi, et contesto més avall. Una abraçada.

      Elimina
  7. Jo sí que he viscut situacions molt complicades de vellesa, moltes: pares, sogres i dues ties solteres que no tenien ningú més que els nebots. Són sotuacions molt difícils de molt patiment i amb un final, que tots sabem. Com que ja fa temps que ho he passat, ara el que penso és que no m'agradaria viure "massa" i en males condicions. Crec que de totes les situacions viscudes la que amb més intensitat no hi voldré ser és en aquesta vellesa dependent i en una vida que ja no es pot viure, sinó només patir.

    Molts ànims, Teresa... I estic amb en Xavier que tots ens en sortim com podem... Plorant o sense plorar, explicant o sense explicar...

    ResponElimina
  8. Per això no és que temi fer-me gran, senzillament és que no vull. No vull veure'm incapacitat i que algú hagi d'estar patint per mi nit i dia, ja vaig veure com ma mare feia això per la meva iaia, i és devastador. Potser a mi em tocarà també, els pares es fan grans. Però no voldria fer-li això a ningú.

    Sobre situacions en les que dius 'no vull estar aquí' m'has fet pensar en una experiència pròpia, però amb aquest final de post millor me la guardo per un altre dia, o fins i tot podríem fer que la gent confessés les seves, en un altre moment. Ànims i molta força.

    ResponElimina
  9. Si la vida fos justa la fi arribaria ràpida e indolora, però no es així. Tal com jo ho veig (per sort meva ho veig sense haver-ho viscut), en casos terminals on hi ha més patiment que vida la eutanàsia es la solució radical però més humanitària tan pel pacient com pels familiars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pons, he fet una resposta per a tots més avall. Una abraçada.

      Elimina
  10. És com un malson, tot plegat. Un infern molt ben descrit i reflectit en aquest post catàrtic.
    Amb tot aquest viure, o malviure, la vida ens passa, esperant moments millors. Buscar solucions és l’únic que ens manté esperançades. Pensem que anirem a dormir i a l’endemà obtindrem la resposta definitiva, la que donarà llum al nostre problema. Anem posant pedaços per tal de sostenir-nos. Som com una gran vela al vent. I impera un únic desig: -Vull que això passi! I passa! De vegades massa ràpid. “No vull ser-hi” només és un efecte negatiu, que a poc a poc anem fent fora.
    I mentre desitgem que “això passi”, ens trobem amb nosaltres mateixos. I un dia, quan ens mirem al mirall ens sorprèn un nou esguard, més seré, més madur, que ja no porta pressa. I, entenem que calia ser-hi, en cada un dels moments malviscuts per a esdevenir éssers diferents, més conscients i plens, vestits per a afrontar nous reptes.
    I ningú escriu, ni dibuixa res a la lleugera. Passa, que amb el temps, tenim un coneixement més ampli de la vida.
    Una abraçada, estimada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maijo, he fet una resposta per a tots, més avall. Una abraçada.

      Elimina
  11. He passat per aquí abans, t'he llegit ... encara fa mal, tot i que ja fa dos anys que per fi va poder escapar-ne. En vam parlar tu i jo un dia, era al principi. Una quan ho ha passat també li fa mal veure algú que passa pel mateix i, de vegades, no sap què dir. Si t'avances al moment pots semblar insensible, si dius que tot anirà bé estàs mentint...
    És una experiència molt complicada, on els sentiments i la incomprensió lluiten al mateix temps. Quantes vegades hauré dit aquest "no vull ser-hi"?, no et podria dir quantes perquè són moltíssimes, les mateixes que agafava el tren i assajava un monòleg per impedir que no rellisqués cap llàgrima per la meva cara i que ella no notés que estava trista, enfadada amb el món i amb mi mateixa. Les llàgrimes sortien, però mai davant seu. Vaig aprofitar aquest temps, aquest amarg final, per dir-li un milió de vegades que l'estimava, acariciar-la amb tendresa i repassar tots els bells moments que havíem compartit.
    Després de tot el dolor, de tota la impotència, mumarona m'omplia de pau amb el seu somriure distret, com sempre havia fet.
    Una aferradeta ben forta, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, sa lluna, et responc més avall. Aferradetes.

      Elimina
  12. La vida no és un camí de roses, però d'espines ens en trobem sovint.
    Per desgracia els meus pares van morir molt joves i no em vaig veure en la situació de tenir que prendre decisions dràstiques, però necessàries. Entenc que encara que sàpigues que el teu pare està ben cuidat i que heu fet el correcte sentis que no hi vols ser. Ningú vol viure aquest dolor.
    Ànims i una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, et contesto aquí sota en una resposta col·lectiva. Una abraçada.

      Elimina
  13. Amics, els vostres missatges de suport i les vostres reflexions m'han arribat ben endins. Alguns ja heu passat per aquest camí -potser pitjor que el meu- i d'altres ho temeu, però tots em consoleu i em voleu animar. No sabeu com us ho agraeixo. Cada dia he pensat de contestar-vos i cada dia em dic que no em veig amb cor de tornar-me a endinsar en el tema. Les emocions van pujant i baixant i quan sembla que n'has superat una, n'arriba una altra de més persistent. A vegades, ni la meva vàlvula d'escapament preferida no té cap valor. He de deixar passar el temps, amb l'esperança que el que vingui no sigui pitjor. Gràcies Xavier Pujol, Rafel Oliver, Elfreelang, M.Roser, Ignasi, Carme Rosanas, XeXu, Pons, Maijo Ginovart, sa lluna i Glo.Bos.blog. Tinc la gran sort de tenir-vos com amics.

    ResponElimina
  14. A "Intents de treure suc a la vida" he après molt de tot això. Encara que diuen que si mostres una cosa a una persona mai l'aprendrà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Helena, ja m'he mirat el llibre per Internet. Sembla molt interessant. T'agraeixo la recomanació. No sé si vols dir que per aprendre, ha de fer un mateix el descobriment i no que li mostrin els altres. Jo crec que una ajudeta sempre va bé. Una abraçada!

      Elimina