dissabte, 13 d’agost de 2016

EL JARDÍ


                                  
El mes passat vaig assistir a un mini-taller de novel·la negra. Ens van parlar d’un concepte, no només literari, del qual no havia sentit a parlar mai —com de tants altres—: el no-lloc. La Carolina, la profe, era una bala de plata. Bala per ràpida en les seves explicacions, de plata perquè en sabia un munt. Ho explico per justificar que no vaig entendre gaire bé el concepte. I és que jo abans —ai, abans!— era la més ràpida al sud del Llobregat, però ara la comprensió intel·lectual sembla anar a ritme del drac de Komodo copulant que, si no recordo malament, és molt lent.

Molt lent, també molt amorós, no?

La profe va explicar que els no-lloc són els espais on no ens comportem com quan estem amb la nostra gent de confiança, ni com quan anem pel carrer. Per concloure va dir que eren com llocs de pas. I fins aquí tot anava encaixant dins del meu cap. El problema va venir quan, a tall d’exemple va esmentar uns quants no-lloc: l’ascensor, l’hospital, el metro, la residència, la presó... Em va costar molt relacionar uns espais amb els altres i més quan va mencionar la paraula residència. Com que cada dia m’hi passo una estona —i no voldria cansar ningú amb el tema, però és que ara mateix aquest és el Tema— vaig pensar que per poca agilitat mental que conservés, un moment o altre se’m faria la llum. Però no! Resulta que la meva experiència en aquell no-lloc contradiu la definició que ens va donar la Carolina. Resulta que per estrany que sigui un lloc, per estrany que et sigui, per molt que no vulguis que se’t faci familiar, a la llarga se t’hi fa, per bé i per mal. Per bé, perquè empatitzes  amb tots aquells que ja han passat —i segueixen passant— per tot allò que tu estàs passant i perquè t’adones que només ets un minúscul gra de sorra enmig del desert, amb una història i un drama propis, sí, però només un granet de sorra. Descobreixes que el teu granet de sorra, amb tota la càrrega que porta al damunt, es manté més sencer que els que ja fa temps que són al desert. I és que els no-lloc, més que cohesionar, jo diria que disgreguen.

Serà qüestió de no pujar gaire
en ascensor, no? 
Les aparences enganyen
Per mal —i torno a la familiarització— perquè tots els mals del no-lloc també se’t fan familiars, tot i que mai no hi empatitzis.

M’explico a mi mateixa que els no-lloc deuen pertànyer al camp semàntic del No: no-lloc, no-ningú, no-res, no-mai, no vull... i quan et trobes dins d’aquest camp sembrat de nos, difícilment dius sí, amén, i tant! i el que convingui, perquè tots ells entrarien dins del camp semàntic de l’acceptació i la conformitat i, ves! jo ara mateix diria que són excloents amb l’altre.

Ja ho sé que la novel·la negra no interessa a tothom, ja ho sé. Jo mateixa, per començar, fins abans d’escriure la meva novel·la que, casualment, va sortir negra, no en llegia mai, però la  generositat m’empeny a compartir els meus coneixements. Al taller ens van explicar que el primer paràgraf de la novel·la ja ha de provocar unes quantes preguntes al lector. I, mira, avui he rissat el ris. Avui —aclariré que això no és cap novel·la negra— he col·locat la pregunta en el títol, perquè... a què deu venir aquest títol —seria la pregunta a fer-vos, estimats meus— si la Teresa primer semblava portar-nos al Far-West i després a la reflexió metafísica? —Uf, a més de lenta, pretensiosa!.

En el no-lloc , que ja no ho és, on em moc cada dia, hi ha un gran jardí. És un jardí soberg, on hi ha de tot: arbres, arbustos, flors, una font, un hort, escaletes, camins, muntanyetes... i una campana! Per despertar a qui?


Ara mateix hi canten les cigales i el tudó. A vegades em pregunto si està ben cuidat. El que sí tinc clar és que està ben apedaçat. Mireu sinó:









La jardineria ha avançat molt. Ara hi ha arbres especials per a residències.

Costa d’entendre que la natura, tan sàvia, permeti aquesta degeneració i mantingui la vida a qualsevol preu. Estic parlant dels arbres, eh? De les altres vides —les d’aquells que es miren els arbres sense veure’ls, o que miren al seu davant i veuen el mateix que al seu darrere, o que no miren, les vides que ningú mai no voldríem viure— ja tinc clar que el preu és la clau. El preu i el negoci de mantenir vives unes vides que ja no ho són, que ja fa temps que van deixar de ser-ho. També tinc molt clar que no és la natura qui les ha fet arribar fins aquí.
He arribat a un punt delicat. Com és que aquells que s’escandalitzen per la possibilitat d’acabar la vida amb un fàrmac i deixar de patir, no ho fan quan els fàrmacs serveixen per perllongar una vida no-vida, sense dignitat, i allargar el patiment?


19 comentaris:

  1. molt interessant i divertit almenys la primera part .....hauria de repassar teoria literària i elements de la narrativa però no em ve al cap cap no lloc.... ara que hi caic el no lloc o enlloc és la utopia concepte que sembla estar a segles de distància .....arbres especials per residències ? dona, si de cas que hi plantin ginkgos uns arbres molt especials mil·lenaris ....la vida és vida si en som conscients que la vivim ....qüestió delicada aquesta ....allargar la vida quan només es pot esperar un lent i progressiu esborrament del cos i l'ànima .....hauria de poder ser voluntari i mai obligat ....paciència i ànims!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Elfree, gràcies! No queda altra que aplicar el teu consell de la paciència perquè la situació no es a les meves mans de capgirar-la. Ja ens has donat un nou concepte de no lloc, veus? Això dels blogs, a part de les opinions és una font de coneixements. I és que els bloguers som gent il·lustrada, no?

      Suprimeix
  2. Tampoc coneixia aquest concepte del no-lloc. Potser val per definir un escenari narratiu on les persones s'hi senten estranyes, forasteres, potser rebutjades. Per cert, no trobes que Europa s'està convertint per a molta gent en un enorme no-lloc, i no pas de ficció? Però no crec, com tu, que una residència d'ancians sigui necessàriament el cas: aquí l'estranyesa no és en el lloc (pot arribar a ser un espai ben acollidor, sobretot si és "de pagament") sinó en el ser-hi. O millor dit, en el no ser-hi. I és que, com bé apuntes, el pitjor dels no-llocs és a dins del nostre cap. Et pots fer a qualsevol espai, si és mínimament habitable i ets prou lúcid per assimilar-lo: no és que els "residents" s'hi conformin, penso, és que saben que no tenen altra opció millor. El problema és quan ja no saps ni on ets. Hi ha l'expressió catalana "no ser-hi tot", terrible definició, per cert, i que de vegades apliquem mig en broma.
    Crec que aquesta és una de les grans pors (no sempre confessades) de la gent: que la nostra vida física s'allargui tants anys que perdem el seny pel camí i caiguem en el no-ser.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quan vaig buscar informació sobre el no lloc, un antropòleg deia que s'havia de matisar el concepte perquè tot és subjectiu i el no lloc que podem entreveure des de fora, pot no ser-ho pels que hi són a dins. La relativitat del no lloc, vaja! com de quasi tot. Quina troballa això del no ser-hi tot, Jo. Segur que l'expressió no va en aquest sentit, però se'ls pot aplicar ben bé als que ja no hi són perquè no saben on són.

      Suprimeix
  3. Doncs per no haver-te costat entendre el concepte de no-lloc trobo que ho has explicat molt bé! He intentat visualitzar aquests no-llocs i veure'm com em relaciono i comporto i realment no és igual a com ho faig en els sí-llocs amb gent de confiança o al carrer. Com exercici literari deu ser molt interessant treballar una història visionant els personatges en els seus no-llocs i contrastant-ho amb els seus sí-llocs. Aquí hi tens camp a córrer amb la teva propera novel·la... ;-) Fins aquí la valoració de la primera part del post. Però clar, la teva realitat actual et fa viure un no-lloc que no es correspon amb aquesta definició i això et deu generar una paradoxa. No vols estar al no-lloc, penses que ho és, però en realitat hi estàs i ha deixat de ser un no-lloc. I pel que dius, un no-lloc que et fa mal als sentits i fins ben endins. Malgrat ser biòleg desconec l'existència d'arbres per a residències, (per cert, saps que les palmeres no són arbres sinó herbes?- fins aquí la meva dosi de repel·lent biòleg) els que es veuen estan de pena, confio que les persones no. Però com dius "miren sense veure'ls" i no sé jo tampoc quin sentit té la vida -si és que encara es pot anomenar així- quan ja no veus el que mires. Abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sí, és una gran idea, Ignasi, aquesta dels personatges en el seu no-lloc i en el seu sí-lloc. Si us plau, no la diguis a ningú més, que em prendran l'argument.
      A mi el que em continua fallant és l'ascensor, ves! dins d'aquests no-lloc. Això de les palmeres sí que em sorprèn. Un dia faré un post sobre tots el descobriments que faig en els comentaris... d'un sol post, que no són pas pocs.
      Preguntar-me pel sentit de la vida és el que estic fent cada dia, tot i que no voldria, no voldria, més que res perquè no hi ha resposta, i arribo a la conclusió -de Perogrullo-, prenent-li la idea al Pons, que la vida no és justa. Abraçada, Ignasi!

      Suprimeix
    2. I és que en això el Pons té raó: la justícia és un concepte d'algunes de les cultures humanes (tampoc totes) però no és una característica de la vida, que va fent sense criteri determinat...

      Suprimeix
    3. Estem ben posats, Ignasi, amb aquest criteri tan atzarós.
      Tu i jo sempre acabem parlant del Pons. Estarà content el xicot!

      Suprimeix
  4. Tampoc havia sentit aquest concepte...És com si el no lloc, fos o no som nosaltres mateixos! Però moltes vegades, com molt bé dius tu, les circumstàncies fan que no sigui així...
    La veritat és que aquest jardí fa una mica de pena, en un lloc on l'esclat de la natura hauria d'ajudar a sentir-se una mica més còmodes als que per desgracia hi han de passar l'hivern de la vida!
    El teu últim punt també penso que és molt delicat...Potser tots hauríem de deixar escrites les últimes voluntats, perquè així els altres no haurien de decidir, quan arriba un moment que el que li toca ja no té capacitat per fer-ho...Un tema molt dur!
    Petonets, guapa i sobretot, molta paciència.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Roser, és molt curiós perquè quan me'n vaig adonar va ser com una revelació. Només veia els arbres que estaven fets pols -també n'hi ha força de sans i bonics- i pensava "que pessimista estàs, nena", però la veritat és que els arbres apedaçats hi són i alguns penso que valia la pena apuntalar-los, però d'altres no crec que hi vulguin viure tal com estan. Uf, deixem-ho estar que ja m'estic embrancant amb el tema delicat.
      Petonets, Roser. Un dia d'aquests descobriré l'explicació del perquè d'aquesta situació.Mentrestant, practicarem la paciència.

      Suprimeix
  5. En un jardí és on et poses si qüestiones la prohibició de l'eutanàsia. Moltes voltes dónes, també, per arribar fins aquí. La vida és contradicció, i la mort ja no diguem. Continua sent un tabú, i costa molt enfrontar-s'hi. Encara en molts llocs del món els jutges i la societat es veuen capacitats per decidir que algú que ha fet una malifeta ha de morir. Però en canvi poder decidir que algú deixi de patir la seva no-vida, això no. T'ho miris com t'ho miris, el que ens diferencia dels altres animals no és l'intel·lecte, la capacitat de raonar. El que ens diferencia és la incongruència.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Xe-Xu! La veritat és que aquesta vegada, no he donat voltes com quasi sempre per arribar a un punt concret. He anat a parar aquí, amb la intenció de parlar del no-lloc, sí, però he acabat amb aquest tema per la indignació que m'ha anat creixent i encara creix. Crec que estaria bé ser més congruent amb el tema, prenent exemple dels animals. I sóc conscient que és un tema molt complexe, però veure cada dia el que veig, fa que prengui partit en aquest sentit.

      Suprimeix
  6. Benvolguda Teresa,
    En els teus post et fas preguntes que queden sempre sobrevolant-nos. També ens regales reflexions enriquidores com la que comparteixes avui, donant-nos una perspectiva de granet de sorra.
    Parles de la novel·la negra com una història de ficció i al mateix temps ens fas una panoràmica ben fosca de la realitat. Dóna la impressió que realitat i ficció s’hagin fusionat i no hi ha escapatòria possible. Aquests “no-llocs”, tot d’una, s’han reproduït i vivim a cavall de diferents mons, amb una gran sensació de pèrdua, i indefensió. Fa temps vaig tenir justament aquest mateix sentiment, va ser quan va morir el pare. Vaig batejar aquest espai tan personal amb el nom del “no-res”, hi va sortir un petit dibuix i quatre frases que, a la meva manera de veure, ho definien prou bé. T’adjunto l’enllaç: http://maijo-gino-art.blogspot.com/2012/12/hi-soc-sense-ser.html

    Entenc que el no-res és el buit que es produeix darrere la pèrdua i que perdura en nosaltres fins que acceptem la vacuïtat, com quelcom que ja forma part de la nostra essència.
    Una abraçada, estimada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Maijo, no hi ha dubte que domines la imatge: preguntes sobrevolant, granets de sorra que s'ho miren de lluny, panoràmica fosca de la realitat i impossibilitat d'escapar-nos. Jo les veig totes, les imatges. Si algú no ho havia entès - que no serà el cas, penso- ha quedat ben clar.
      Buscaré el teu post; segur que hi han sentiments comuns. Tinc el dubte, però, amb el que dius de la pèrdua. Jo no puc acabar d'acceptar la pèrdua ni el buit perquè en el meu cas, el meu pare continua essent-hi i recordant-me que ell està ben perdut però no prou perquè jo pugui acceptar-ho.
      Una abraçada, Maijo.

      Suprimeix
  7. Si que ho expliques bé, això del no-lloc. Jo penso que un no-lloc ha de ser relatiu a la persona. Els no-llocs molt provisionals com l'ascensor, poden ser no-llocs per a tothom (per l'ascensorista, si encara n'hi ha, també?). Ho dic per això de la residència que expliques.

    Pel que fa a l'eutanàsia, jo que ja he viscut aquests situacions que expliques, amb el patiment i la paciència inevitables... ara començo a pensar que podria fer per mi mateixa, per no viure massa. Per no viure aquesta no-vida que ens podríem ben bé estalviar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Carme, ja ho deia més amunt que el no-lloc és relatiu. Som nosaltres qui el fem no-lloc o, ni que sigui a contracor, lloc propi i personal. L'ascensor faria més el fet, penso, perquè difícilment ens el fem nostre per molt que el freqüentem. Potser seria el cas si ens hi quedéssim tancats, cosa poc desitjable.
      El teu pensament és el que jo no puc evitar veient el que veig cada dia. Que no és una persona, en són moltes, cosa que t'impedeix convencer-te que la teva mirada és subjectiva perquè el cas t'afecta només a tu.

      Suprimeix
  8. Viure molts anys, si és amb salut és una benedicció.
    Si no hi ha salut, i els darrers anys de vida els has de viure en un lloc (un no-lloc, com tu l'anomenes)en estat semi-vegetatiu, esdevé una maledicció.
    Llegint la teva novel·la (Les cadenes subtils) ja ens convides a fer algunes d'aquestes reflexions.

    ResponSuprimeix
  9. Dispensa Xavier, que vaig llegir aquest comentari i se'm va passar respondre't.
    Per desgràcia una maledicció que pateix un grapat de gent en la societat envellida actual.
    Les vegades que he pensat que vaig escriure sense coneixement de causa. Ho penso quan estic més emprenyada amb la situació i amb mi mateixa. Després em perdono i penso simplement que em vaig quedar curta.

    ResponSuprimeix