El mes passat vaig assistir
a un mini-taller de novel·la negra. Ens van parlar d’un concepte, no només
literari, del qual no havia sentit a parlar mai —com de tants altres—: el
no-lloc. La Carolina, la profe, era una bala de plata. Bala per ràpida en les
seves explicacions, de plata perquè en sabia un munt. Ho explico per justificar
que no vaig entendre gaire bé el concepte. I és que jo abans —ai, abans!— era
la més ràpida al sud del Llobregat, però ara la comprensió intel·lectual sembla
anar a ritme del drac de Komodo copulant que, si no recordo malament, és molt
lent.
 |
| Molt lent, també molt amorós, no? |
La profe va explicar que els
no-lloc són els espais on no ens comportem com quan estem amb la nostra gent de
confiança, ni com quan anem pel carrer. Per concloure va dir que eren com llocs
de pas. I fins aquí tot anava encaixant dins del meu cap. El problema va venir
quan, a tall d’exemple va esmentar uns quants no-lloc: l’ascensor, l’hospital,
el metro, la residència, la presó... Em va costar molt relacionar uns espais
amb els altres i més quan va mencionar la paraula residència. Com que cada dia
m’hi passo una estona —i no voldria cansar ningú amb el tema, però és que ara
mateix aquest és el Tema— vaig pensar que per poca agilitat mental que conservés,
un moment o altre se’m faria la llum. Però no! Resulta que la meva experiència
en aquell no-lloc contradiu la definició que ens va donar la Carolina. Resulta
que per estrany que sigui un lloc, per estrany que et sigui, per molt que no
vulguis que se’t faci familiar, a la llarga se t’hi fa, per bé i per mal. Per
bé, perquè empatitzes amb tots aquells
que ja han passat —i segueixen passant— per tot allò que tu estàs passant i
perquè t’adones que només ets un minúscul gra de sorra enmig del desert, amb
una història i un drama propis, sí, però només un granet de sorra. Descobreixes
que el teu granet de sorra, amb tota la càrrega que porta al damunt, es manté
més sencer que els que ja fa temps que són al desert. I és que els no-lloc, més
que cohesionar, jo diria que disgreguen.
Serà qüestió de no pujar gaire
en
ascensor, no?
 |
| Les aparences enganyen |
Per mal —i torno a la familiarització— perquè tots els mals del
no-lloc també se’t fan familiars, tot i que mai no hi empatitzis.
M’explico a mi mateixa que
els no-lloc deuen pertànyer al camp semàntic del No: no-lloc, no-ningú, no-res,
no-mai, no vull... i quan et trobes dins d’aquest camp sembrat de nos,
difícilment dius sí, amén, i tant! i el que convingui, perquè tots ells
entrarien dins del camp semàntic de l’acceptació i la conformitat i, ves! jo ara
mateix diria que són excloents amb l’altre.
Ja ho sé que la novel·la
negra no interessa a tothom, ja ho sé. Jo mateixa, per començar, fins abans
d’escriure la meva novel·la que, casualment, va sortir negra, no en llegia mai,
però la generositat m’empeny a compartir
els meus coneixements. Al taller ens van explicar que el primer paràgraf de la
novel·la ja ha de provocar unes quantes preguntes al lector. I, mira, avui he
rissat el ris. Avui —aclariré que això no és cap novel·la negra— he col·locat
la pregunta en el títol, perquè... a què deu venir aquest títol —seria la
pregunta a fer-vos, estimats meus— si la Teresa primer semblava portar-nos al
Far-West i després a la reflexió metafísica? —Uf, a més de lenta, pretensiosa!.
Ara mateix hi canten les cigales i el tudó. A vegades em
pregunto si està ben cuidat. El que sí tinc clar és que està ben apedaçat.
Mireu sinó:
La jardineria ha avançat
molt. Ara hi ha arbres especials per a residències.
Costa d’entendre que la
natura, tan sàvia, permeti aquesta degeneració i mantingui la vida a qualsevol
preu. Estic parlant dels arbres, eh? De les altres vides —les d’aquells que es
miren els arbres sense veure’ls, o que miren al seu davant i veuen el mateix
que al seu darrere, o que no miren, les vides que ningú mai no voldríem viure—
ja tinc clar que el preu és la clau. El preu i el negoci de mantenir vives unes
vides que ja no ho són, que ja fa temps que van deixar de ser-ho. També tinc
molt clar que no és la natura qui les ha fet arribar fins aquí.
He arribat a un punt
delicat. Com és que aquells que s’escandalitzen per la possibilitat d’acabar la
vida amb un fàrmac i deixar de patir, no ho fan quan els fàrmacs serveixen per perllongar
una vida no-vida, sense dignitat, i allargar el patiment?
