dissabte, 12 d’octubre del 2013

LA MEVA PERRUQUERA



                                     
La meva perruquera es diu Sònia. Sònia significa saviesa en llengua eslava, igual que Sofia en grec. I sàvia deu ser la meva perruquera quan ha aconseguit que la segueixi allà on va. De moment, per sort meva, no ha anat gaire lluny, però jo la segueixo.
La Sònia té una gran qualitat i és que escolta quan li parles. Escolta i respon amb paraules que corresponen al que li has dit, no només amb monosíl·labs. Si no entén el que vols, insisteix i insisteix fins que ho capta. No ho fa només amb mi, ho fa amb tothom. Em consta que no és l’única, però jo he tingut la sort de trobar-la a ella. Dedico aquest relat a totes les que tenen aquesta virtut. Escoltar és un detall que es valora molt a les perruqueries. A tot arreu, vaja. Ho valorem les clientes i els clients, molts cops fastiguejats que no ens escoltin ni a la perruqueria, ni a la botiga, ni a la feina, ni a casa.
La Sònia té unes bones mans que belluga hàbilment entre els cabells, tant se val que talli, que espongi, que apliqui color o que posi suavitzant. Sap el que es fa. No estic pas enamorada de la Sònia, que va! però quan miro enrere i em veig sempre amb el cabell llis i emmotllat al cap, sento un agraïment infinit vers la Sònia, perquè és gràcies a ella que actualment el meu cap ostenta un volum que no m’hauria imaginat mai que pogués assolir. Ara em sento molt més propera a la meva avantpassada més paleolítica que, no sé perquè, darrerament ha despertat el meu interès més primitiu.
Abans, parlo de molt abans, anar a la perruqueria era un suplici. L’olor de laca, de tint, del líquid de la permanent... totes massa intenses pel meu nas. Quan me’n queixava em deien que era per l’amoníac, que jo entenia demoníac, amb raó em molestava tant...També la claustro-testa-fòbia de l’assecador, el poc feeling amb la perruquera que no escoltava i si ho feia ho dissimulava molt bé, les revistes amb els ecos de societat que em posaven de molt mal humor perquè em recordaven que per  bé que em deixessin el cap, mai no sortiria en aquelles pàgines a tot color. Ja ho he dit, un suplici.
Encara avui quan vaig al quiosc a buscar el diari, passo sense aturar-me per davant de les revistes del cor, perquè alguna vegada que distretament m’hi he atansat, he sentit una irritació a la pituïtària com la que em produïen aquelles olors. I que em vingui al darrere el gos de Pavlov!
Ara en canvi, les olors de coco, de préssec, de vainilla i de fruites del bosc m’impregnen els narius i m’arriben al cervell amb una suavitat embriagadora. Tan embruixadores són que gairebé no sento el soroll dels assecadors de mà que a tota marxa no afluixen mai la seva activitat. Al rentacaps, el plaer arriba al màxim quan les mans destres de la meva perruquera foragiten ben lluny els pocs mals pensaments que encara retenia el meu cervell.
La Sònia i jo parlem de les nostres petites heroïcitats del dia a dia i de les altres, més grans, gràcies a Déu, no tan quotidianes. I és que les dones som heroïnes i no ho dic perquè tinguem un origen semidiví, sinó per les gestes heroiques que arribem a executar al llarg de la nostra vida. Les heroïcitats són patrimoni comú a totes les dones, potser per aquest motiu la complicitat neix entre nosaltres, a vegades mitjançant tant sols quatre paraules. Som heroïnes anònimes que perfem els nostres afanys en la intimitat. Per això no sortim a les revistes del cor, almenys no per l’heroisme. I és igual que tinguem noms grecs, eslaus, amazics, llatins, xinesos o mandingues i que ningú no ens conegui com heroïnes. Ho som igualment.
No sóc ben bé jo, però eh que és maco el pentinat?

6 comentaris:

  1. Has tingut sort de trobar la Sofia. A la meva maduresa encara no he trobat la meva Sofia, ara bé, a partir d'ara em proposo de cercar-la perquè m'has convençut de tots els beneficis que hi podem obtenir amb aquesta relació tan plena de saviesa, de comprensió i de bones aromes...en fi, que amb una Sofia potser ja no ens cal demanar res més...

    ResponElimina
  2. Ah doncs Carme, no et pensis que la tinguis tan lluny aquesta Sònia/Sofia. T'hauré de donar una pista.

    ResponElimina
  3. Saber escoltar és molt important Teresa, humilment he de dir que se'm dona força bé...
    M'has fet gràcia amb la perruquera, perquè a mi només m'escoltarien cada dos o tres mesos, que són les visites que hi faig...És un lloc on no em trobo massa a gust, tot i que ara , com molt bé dius tu, han canviat les coses...Abans era un lloc perfecte per llegir revistes del cor i fer safareig, ara tothom va més per feina.
    I és que som heroïnes anònimes i per això no ens cal pas sortir a es revistes...
    Potser la propera vegada, copiaré aquest modelet, he, he...
    Molts petonets.

    ResponElimina
  4. La meva freqüència és com la teva,Roser, però quan hi vaig, insisteixo, m'agrada que m'escoltin i la Sònia ho fa. Com m'ha dit un amic : love is in the hair. Jo hi afegeixo : love is also in the ear. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Moltes felicitats Teresa, que tinguis un bon dia del teu Sant...Ja et contestaré el correu...
    Petonets.

    ResponElimina
  6. M'agrada aquest text, té ganxo. Parla de coses quotidianes, que ens arriben. He tingut la sensació, que tam bé em venien les olors de les quals parles.
    Salut Teresa!
    Maria

    ResponElimina