diumenge, 21 de juny de 2015

L'HOME DARRERE LA PILOTA

       


Sempre que veig homes corrent darrere una pilota, no puc evitar pensar que els homes són com nens. El següent pensament és preguntar-me què devien fer els homes – parlo dels homes, els de barba, potencial o efectiva, no de l’espècie humana, tota ella englobada sovint en la paraula “home” – abans d’inventar-se la pilota, abans de descobrir que hi havia un objecte esfèric que es podia perseguir i que els podia distreure d’allò més. Perquè les dones –  les que parim els fills, potencialment o efectiva – sempre ho hem estat de distretes. La primera homínida coneguda, la Lucy, que va viure a Etiòpia fa tres milions d’anys, ja s’ocupava de les tasques de la cova, mentre els homes s’entretenien, perdó! estaven obligats a anar a caçar per aconseguir el principal aliment de la seva dieta. Estic segura que si aleshores no jugaven a pilota és perquè encara no l’havien descobert.
Diu que la primera vegada que apareix la paraula pilota és l’any 1205, en un poema, i que la seva etimologia ens remet a la família llatina de la paraula pell, perquè amb pell estava recoberta. A Egipte ja hi ha alguna il·lustració on uns nois juguen amb una bola i quan Ulisses, a l’Odissea, veu Nausica per primera vegada, està jugant a pilota amb les seves donzelles; realment, es va enamorar de Nausica, Ulisses, o bé va ser de la fascinant pilota? Alexandre el Magne va ser un gran jugador de pilota i a l’antiga Roma, els metges recomanaven a tothom – a tothom que es podia permetre d’anar al metge, és clar – de jugar-hi. 

 
Scena dei Campi Elisi, affresco dalla Tomba dei Dipinti

No és fins al segle XVII que els britànics, grans experts de la pilota, n’unifiquen els diferents jocs a què jugaven i els hi donen els noms actuals: rugbi, futbol americà, futbol australià i... futbol a seques. No per atorgar-li un nom senzill – en la senzillesa hi ha sempre la grandesa  – el joc s’ha replegat en sí mateix avergonyit, sinó que s’ha estès per tot el món.

La pilota entreté el noranta-cinc per cent dels homes del planeta – el percentatge de les dones actualment també ha de ser important, segur –  L’altre cinc per cent, si hagués de triar, escolliria la pilota de l’olla, però s’estimaria més no haver de triar. D’aquell noranta cinc per cent, uns pocs la toquen, uns quants més ho intenten i la resta s’ho miren S’ho miren! I mirant, ja en tenen prou!!! S’animen, s’escalfen, criden, reneguen, riuen, ploren, a vegades s’estoven entre ells. Tot és per la pilota. Que la pilota entri pels tres pals que interessa que entri, dóna lloc a l’eufòria, la trempera, el bon rotllo, la borratxera, dona ànims per afrontar el dilluns, la setmana, la Quaresma i el divorci.
Bé, les meves reflexions sobre la pilota venen provocades pels darrers esdeveniments que hem viscut darrerament – no els polítics, sinó els pilotaires.
Començaré per l’últim. Fa uns dies, TV3 va emetre Invictus, director Clint Eastwood, actors Morgan Freeman i Matt Damon, sobre els inicis del govern de Mandela, poc després que aquest sortís de la presó. Segur que molts ja l’heu vista. Jo també, però hi ha pel·lícules que val la pena veure-les dues vegades, o més. L’element clau era la pilota. Mandela, després de reflexionar vint-i-tres anys a la presó sobre els blancs i els negres, va tenir l’enginyosa idea de creure que la pilota, el rugbi, l’equip de rugbi, el guanyar la Copa d’Àfrica els podia unir a tots, – una utopia per la majoria dels que l’envoltaven - quan el risc d’escissió del país era gran i greu. I va funcionar.  La pilota va anar a favor de la unió. I de la concòrdia. I de la pau.
També em va colpir la tristesa dels jugadors i l’afició del Girona per haver pogut tocar el cel amb els dits, però no haver-hi pogut entrar. El món es va ensorrar a Montilivi i estic segura que a les cases de tots els seguidors. Crec, i només és la meva opinió, que la pilota no anava prou lubricada per rodar a favor seu, perquè ells mateixos no acabaven de creure en la seva vàlua.
Finalment, – i quina volta he donat avui per arribar fins aquí – el Barça, el seu triplet i els seus encerts. Les seves desfilades triomfals en bus per la Ciutat sempre em recorden les arribades dels generals romans, victoriosos de les seves conquestes. El posat és diferent, és clar; els romans no llençaven les sandàlies, ni s’atracaven de cervesa fins a no saber, alguns, el què es feien. A mi la desfilada de l’altre dia – perdona’m Montse, perdona’m XeXu,  perdoneu-me culés - em va semblar excessiva, però reconec que el bany de masses és un antídot contra aquella manca de fe i aquella autoconfiança que  a mi em sembla que li falta al Girona, i també un revulsiu per afrontar la temporada que ve. En temps de Franco, la dictadura, l’únic esbargiment del poble que es permetia a Espanya era el futbol; a Catalunya també. Ara que estem en democràcia, el Barça sembla un fora de la llei i tot és motiu per denunciar-lo i per acusar-lo. Ves que un dia d’aquests no el declarin inconstitucional... El Barça és més que un club, és el no-Madrid, és el crit d’un poble. Si guanya el Barça, guanya Catalunya. Per tot això, i malgrat la paròdia inicial sobre la pilota i tots els que la consideren objecte de desig, he d’acabar aquest post traient-me el barret davant d’aquests homes com nens,  que toquen tan genialment i hàbil la pilota.

Sobren les paraules



Sí, ja ho sé que aquest post semblava prometre sang: homes-nens-distracció versus dones-treball-abnegació, però no, no, no. Anàveu errats. Aquest post només volia parlar de la pilota.


dissabte, 6 de juny de 2015

A L'ESTIU, ARDOR



 
AVÍS: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels que, habitualment, visiten aquest blog. Dels que no ho fan, no ho sé. Amb tot, recomano encaridament que uns i altres la llegiu. Després us explico el perquè.
                                     
Cada any per aquestes dates, mantinc un enfrontament, no pas ferotge, sinó molt pensat, raonat, tipus partida d’escacs. Les meves inhibicions, disfressades d’excuses i prejudicis, s’enfronten al, per alguns tan intens, desig de platja. La seva, molts cops a quilòmetres de distància, la meva, a cinc minuts caminant, d’anada, i sis, de tornada.
A vegades guanyen les inhibicions, a vegades la platja. Les inhibicions tenen quasi tots els arguments: l’excessiva calor, la meva grossor, la incomó (ditat), el dolor de l’os posterior (arran de la darrera caiguda)... i d’altres que no rimen: enganxositat, suamenta, canalla, gossos, xivarri en tots els idiomes, penosa tornada cap a casa... La platja en té pocs, però poderosos: l’aigua, diàfana a vegades, amb els peixos nedant al meu costat – no és conya -, l’escalfor del sol, eixugant la pell mullada i la renúncia a la voluntat, deixant-me portar per les onades. Em sembla que aquest any guanyarà la platja. Ho dic perquè a data d’avui ja hi he anat i va estar prou bé, més que bé.
Cerco i recerco tot això que es necessita per anar a la platja: tovallola, biquini, bossa... la crema, on punyeta és la crema que està tan amagada? – és que l’any passat van guanyar les inhibicions – Diuen que les cremes solars no es poden guardar d’un any per l’altre i aquesta en deu tenir dos, pel cap baix. És igual, m’arrisco. I ja estic a punt! Bé, fet i fumut, em queda només una hora i quart per anar a la platja. Què faré sinó, ara que ja m’he decidit?
De camí, i mira que és curt, em trobo com un centenar d’adolescents parlant en francès. Pot ser que a França comencin les vacances escolars al juny? He de vigilar on es posen, per Déu!, no vull que em confonguin amb una adolescent. He tingut sort. Sembla que han decidit caminar una estona pel passeig abans d’envair la platja. I... que bé! La platja, no és que estigui deserta, però tinc moooolt d’espai per decidir on poso la tovallola. Abans de seure dono una ullada al meu voltant. Hi ha una parelleta molt jove, més adolescents, no sé pas què hi fan aquí a aquesta hora, si haurien d’estar fent exàmens; potser han decidit fer l’examen de Llengua a la platja i avaluar-se mútuament. Miro cap a l’altre costat; veig un senyor gran – més que jo, segur – Dispara fotos descaradament amb el mòbil, a dues noies que fan topless,  mentre xerren animadament. Són lluny, però per alguna cosa es va inventar el zoom. Si més de la meitat de les dones de la platja en fan, de topless! En fi, a cadascú el posa el que el posa. A mi no em veu, i mira que em té a prop, em lamento, no per les fotos – tothom sap que no quedo mai bé - sinó per aquesta qualitat d’invisibilitat, que he adquirit d’un temps ençà, més efectiva i desafectiva que la que li regala Dumbledore a Harry Potter, el primer any a Hogwarts. Potser només es tractaria de fer topless? No, no ho crec. Ara venen dos nois guapos amb ganes, encara amb samarreta. Cap a mi? Noooo, cap a l’aigua. Ostres! Un d’ells m’ha fet l’ullet. El pensament se’m dispara – com el mòbil del senyor – Potser no sóc tan gran com em penso, potser no semblo tan gran com sóc, potser no l’importa l’edat, potser no caldrà anar a cercar una cita a cegues. Finalment l’encerto. Si és el Salim! És clar, em coneix. Em coneix de fa anys, ell era un nen i jo era jove, més jove, vull dir. Per això m’ha fet l’ullet. El Salim em somriu i em saluda amb la mà. El sento parlar amb l’amic en la seva llengua. Amb mi sempre parla en català, però ho entenc, jo també ho faria. No parlaria pas a Madrid en castellà amb un amic català, ni a Copenhaguen en suec, entre altres coses perquè no parlo el suec i entre altres més perquè – ei! fins aquí hi arribo – a Copenhaguen es parla el danès.
Bé, ja porto cinc minuts a la sorra. Serà qüestió d’aprofitar una de les bones raons per anar a la platja. Entro a l’aigua, enfonso els peus a la sorra mullada, l’aigua és freda i tinc ganes de xisclar. Més endins faré un xisclet, penso, o dos. Més endins ja no cal, que ja no la sento freda, l’aigua. M’estiro, faig el mort, ressuscito, em torno a morir, em deixo portar. Oh sí, sí! No hi ha onades fortes que em puguin tombar- ni enfonsar-me, ni dur-me al fons de l’oceà - això no és una tragicomèdia. Això és una delícia. I ara, mentre faig quatre cops de braços amb el cap dins de l’aigua, veig els peixos. I quina anada a la platja més rodona! Crec que ja res no me la pot espatllar. En sortir, veig l’home del mòbil que em mira fixament, vaja molt fixament. És que l’aigua a mi em queda molt bé. Potser s’ha quedat fixat, a tothom li pot passar – o potser... potser espera que jo també faci topless. Em venen ganes de fer-li que no amb el dit i dir-li:
-      T’has de posar més lluny, més lluny...
Però no ho faig. No vull espatllar un “dia” de platja tan complet. M’estiro sobre la tovallola i puc sentir com el sol em va eixugant un a un, tots els porus de la pell. Tornaré.

 
Una vella glòria, però també bella cançó

dissabte, 23 de maig de 2015

La CIUTAT

                                              
L’altre dia vaig estar a la Ciutat. Cal que en digui el nom? És la Ciutat de les concentracions a Canaletes, de les manifestacions independentistes, dels candidats més televisius, la que en diuen la capital del país. Eh que no cal? També la de les aglomeracions de trànsit, aglomeracions de turistes, aglomeracions a tot arreu. Bé, no el dic, que tothom ja sap de quina ciutat parlo.

Si és que és tan bonica...


Als que som del territori, - i quina gràcia això del territori! - per exemple, de ciutats de cent mil habitants i escaig, la Ciutat ens ve una mica gran; a mi segurament més perquè originàriament sóc de poble de mil i escaig.
Volia veure-la especialment de nit, perquè a la Ciutat és on, de moment, tenen lloc totes les cites – a cegues? - de la sèrie CITES, que està emetent TV3 els dilluns, a la nit, és clar. Segur que veig algú que té una cita, vaig pensar, perquè una bona part dels habitants de la Ciutat, segons sembla en la sèrie, participen d’aquest acte social que és conèixer algú a través de la xarxa i, tard o d’hora, trobar-se.
Sí, tot és començar

La sèrie té un bon planter d’actors i actrius catalanes que tots coneixem. Tenim l’Aida Folch, que coneix molt bé – i ara també nosaltres – quins són els senyals inequívocs perquè el mascle sàpiga on és i si pot atacar; l’Eduardo Noriega, parlant català amb accent estrany – agraïts, Eduardo! – que no ho és tant quan ens adonem que interpreta un, sembla, acabalat pijo de Pedralbes; el Marc Cartés, cagadubtes en el capítol que hem vist, que no respon a les expectatives de la Bea Segura, sempre a punt; el Biel Duran, que s’apunta perquè busca l’amor, però no té sort,  la seva partenaire no el busca. I que n’és de recargolat el cervell humà! Normalment no hi ha sort, dins la sèrie, ni per establir cap relació ni tan sols per anar-se’n al llit una sola vegada. Menció especial mereix Jordi Sánchez – l’enyorat Lopes de Plats Bruts)...
                                                      Tinc bon cor - El Lopes en acció

... perquè posa en evidència que hi ha qui s’estima més comunicar-se indefinidament per la xarxa, sense arribar a conèixer-se mai. És el que prefereix la noia amb qui parlava el Jordi Sánchez per whatsapp; hi parlava, després de trobar-se, ja ni hi parlarà més. Desolador que a les persones ens passi això, però jo no ho trobo tan estrany. Per una banda, la relació per la xarxa permet un temps de reflexió en el diàleg, que els que no gaudim l’eloqüència dialèctica de tertulians o polítics – d’alguns, només – agraïm. Per l’altra, tots patim inhibicions que en el tracte personal i directe es poden fer més manifestes. Per acabar, crec que quan parlem a través de la xarxa, ens esculpim, ni que sigui inconscientment, una personalitat nova, tal vegada aquella que ens agradaria tenir. Segur que un psicòleg hi afegiria unes quantes causes més al perquè a vegades es prefereix la xarxa al tracte real. Jacint, et convido a comentar!
Les diferents històries em recorden la conclusió a què arribo molt sovint. Tothom,  el més loquaç, la més atractiva, el que sempre somriu, la que vol fer riure, la que té la millor professió, el que es mostra més segur – vull dir, tots els que aparenten ser uns triomfadors – i també, els que tenen família, molts amics, grans companys, tots – i em temo que això no és la llicència capritxosa d’una sèrie de ficció – pateixen, patim a estones, petites o grans, la solitud.  Però jo no veig malament que la xarxa sigui una manera d’atenuar-la. Quan no existien les xarxes socials, la ràdio i la televisió feien companyia; ara les xarxes – i poso en el mateix cistell, facebook, blogs, twitter, webs -, a més, et permeten interactuar. Què hi ha de mal en això? Substituir les xarxes per la vida social real? No. Combinar-les totes dues? Sempre i quan, sapiguem on som, jo penso que sí.
Jo també tenia una cita el dia que vaig anar a la Ciutat, però no era amb un home, sinó amb uns quants, homes i dones. No, no era una orgia – ei! el cervell humà, a vegades pot ser molt simple – era l’esperada trobada de bloguers que va sorgir al gener a partir d’una trobada virtual de blogs. Aquesta targeta identificativa va ser el meu present personal per a cada un dels bloguers. Ens devia identificar prou perquè molts guiris ens miraven encuriosits.

L'anvers amb el nom del blog i dels participants

El revers, amb una imatge de cada blog dels participants

I la imatge que hauria representat el blog de la companya Maijo, a qui va saber greu no poder venir. 
Espremuda del blog GINO-ART




 Era una cita a cegues? Penso que no. A base de comentar-nos en els blogs, a part d’atenuar-nos la solitud, ens hem anat i ens anem coneixent. Força bloguers eren de la Ciutat, és clar, la Ciutat és molt gran, però també n’hi havia del territori, inclús de més enllà de la Ciutat i el territori, una bloguera de Mallorca i un bloguer d’Almeria. Salutacions, Paula i Alfonso! Vau deixar molt clar que per vosaltres, el complement perfecte a la relació a través de la xarxa és la relació personal, encara que sigui menester un bitllet d’avió pel mig.
I tornant a Cites, suposo que qui més qui menys, els lliures de parella, com jo, que ens atenuem la solitud per la xarxa – Potser aquest post s’hauria de dir L’atenuació, no ho sé - en veure la sèrie, no podem evitar plantejar-nos si també ho hauríem de provar. I un cop més, arribo on arribem sovint els del territori. Segons quines coses només són possibles a la Ciutat. Cent mil i escaig són poca gent perquè la cita tingui l’encant de trobar-se amb un desconegut. Perquè i què passa si
-      Ostres! Si és el de la fruiteria.
-      Punyeta! Aquest és l’home de la meva amiga Alícia.
O bé, sense anar tan lluny:
-      Però si és el veí de baix!
O pitjor:
-      Però, però... aquesta web què és??? Si hi ha el veí de dalt!


Ja sé que hi dec veure tantes pegues perquè no m’acaba d’interessar el tema, però... si visqués a la Ciutat a la millor... Igual un dia d’aquests em llogo un apartament al centre – de la Ciutat, només faltaria - i faig la prova. És clar que m’hauré d’afanyar perquè sinó ja no hi seré a temps.

diumenge, 10 de maig de 2015

L'ALTRE PREMI


Tot i compartir la mateixa ciutat i la passió per les lletres, no vaig conèixer l’Olga fins un dia que, comentant en un blog amic, vaig trobar un comentari seu. Vaig pensar que una altra persona amb el mateix nom devia tenir un blog; no sé perquè, em semblava que ella no podia ser. Per això, amb la tafaneria, salvaguardada per l’anonimat,  que caracteritza els bloguers,  vaig fer una visita a aquell blog que portava per nom Olga Xirinacs.  I a qui em vaig trobar? Doncs era ella, ella mateixa, en una foto, asseguda sobre pedres mil·lenàries – potser centenàries, però d’unes quantes centenes - i amb la nostra mar Mediterrània al fons. A diferència d’altres bloguers que no mostren ni cap foto ni cap dada personal – i tothom és ben lliure de fer el que vulgui – ella no s’amagava pas. Ni en això ni en dir el que pensava.
Em va sorprendre i em va doldre el que lamentava en la seva aleshores darrera entrada, la que vaig llegir. L’entrada no era trista, estava escrita amb el seu habitual humor fi i subtil, però vaig entendre que, fins i tot, per a una escriptora com ella, l’edat pesava, i no li pesava a ella, sinó a aquells que abans l’havien demanat, reconegut, invitat i distingit, perquè ara ja no ho feien o ho feien poc. Algun comentari que explicava haver rebut al respecte, em va fer sentir vergonya aliena. No em vaig poder estar de fer un comentari en la seva entrada, sobre com la nostra societat bandeja els grans i enalteix els joves. No era pas un comentari de consol; era el que pensava i el que penso. Si hi ha quelcom que té un valor sense parangó és l’experiència que aporten els anys, ja siguin de vida o d’ofici, i aquest valor no el treu ningú, encara que massa vegades no es reconegui.
L’Olga em va tornar la visita i així va començar un intercanvi de comentaris en les entrades als nostres respectius blogs – coses que fem els bloguers, ves! -  Val a dir que els seus comentaris no tenen pèrdua – vull dir que s’aprofiten sencers - ja sigui per l’agudesa, la ironia o perquè mostren una erudició de la qual no tothom pot presumir, començant per mi.
Finalment ens vam conèixer personalment. En acabar l’acte de recepció als escriptors per Sant Jordi de l’any passat, on l’Olga hi feia una intervenció, vaig voler saludar-la, però es veu que ella ja m’havia clissat – Jo tampoc no m’amago al blog; hi tinc la meva bonica foto de fa uns quants anys, tampoc no tants, que no aconsegueixo renovar perquè a la fotogènia, amb l’edat, no li passa com a l’experiència, sinó més aviat al contrari – M’hi vaig atansar amb la meva timidesa, que tampoc no millora amb l’edat.
-         Olga... hola... no sé si em coneixes...
-         Sí – va dir obertament – Sí, és clar! Tu ets la... Salsa-ficció, oi?
Em va fer tanta gràcia aquest nou bateig per part de l’Olga, que totes les meves prevencions d’abans de saludar-la es van volatilitzar ipso-facto. Vam xerrar una estona, sobre literatura, és clar, sobre publicar i sobre el tema d’aquell primer post seu que havia llegit.
Bé, jo sempre m’enrotllo massa. Ho sé. Només volia afegir-me a aquesta iniciativa que ha engegat la Júlia Costa, que crec que ja és un homenatge per se. Les instruccions deien: Pengeu al facebook o al blog algun poema, text o comentari sobre l’Olga. Volem demanar que aquest any el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sigui per ella.  Aquest és el petit fragment que he seleccionat del seu llibre “Música de cambra”:

"A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les  tecles del  piano, que s'encallen, i la remor  vetllarà la meva vida i la meva mort."

Només una última cosa. Olga, crec que tard o d’hora em llegiràs. Si et concedeixen el Premi oficial, enhorabona! sé que et fa molta il·lusió i serà un somni realitzat, però si no és així – que ja sabem que la oficialitat  va per un costat i la realitat per una altra – aquest ja és un gran Premi de reconeixement a la teva tasca i a la teva obra per part de totes les persones que t’estimen, t’admiren i et llegeixen.                       




dimarts, 5 de maig de 2015

MENTRE NO ARRIBA...

El passat Sant Jordi, juntament amb altres companys de l'Escola, vam fer una col·laboració literària amb diferents fotògrafs que formen part de l'Associació d'Artistes Tallers03 de Tarragona, en el seu projecte De Temporada TGN. Jo vaig fer parella amb Gerard Boyer i vaig posar història a quatre de les seves fotografies.

Per als que us queixeu que no publico mai relats, sinó només la meva visió una mica estrafolària del món i del que hi passa, aquí en teniu un. Bonic, bonic! A mi m'agrada tant com les fotos.


                                     
El meu papa em volia fer una foto asseguda a la cadira, però jo no volia perquè m’estava gronxant al gronxador. Pujant i baixant, pujant i baixant i quan pujava, el cel venia cap a mi i quan baixava, el cel marxava, i quan era a dalt de tot, tot el de baix, el banc, la cadira, el meu papa, l’Anna, la Mola, tan gran que és, eren petits, petits com una formiga.
Però el meu papa ja no em va empènyer més i el gronxador es va anar parant, parant, i ell em va pujar a la cadira i jo em vaig enfadar molt.
-         Dona, riu una miqueta – em deia.
I jo feia així amb la boca, però no reia perquè només volia baixar de la cadira, però era molt alta i em feia por de caure, no com el gronxador, pujant i baixant, pujant i baixant.
El meu papa em va fer una foto i una altra i una altra. Pesat! li diu la mama moltes vegades. Però jo, encara que no rigués de veritat, m’agradava que el meu papa em fes tantes fotos, que després sempre me les ensenya i riem molt.
I no sé què va passar que al meu papa ja no el vaig veure més. Bueno, sí que ho sé, el que passa és que no ho entenc. La mama em va dir:
-         El papa ha anat al cel.


www.gerardboyer.info


Jo vaig mirar cap al cel i 
no era blau ni bonic com 
quan me’l mirava 
pujant i baixant amb el gronxador. El cel era
fosc com si es fes de nit, i 
això que m’acabava d’aixecar,
i ple de núvols negres. Em va fer molta pena que el papa 
fos al cel tot just aquell dia 
que el cel era tan lleig i em vaig posar a plorar.








-         Ja s’arreglarà, tot s’arreglarà – em va dir la mama.
Però és que després l’Anna, que no vol jugar mai perquè sóc massa petita, em va dir.
-         El papa és mort, babau!
I el meu cosí Pere, que sí que juga amb mi, em va dir fluixet a l’orella:
-         S’ha mort el teu papa.
Mort... mort... no sé què vol dir mort. El meu papa era al cel, m’ho havia dit la mama.
I llavors va començar a arribar gent a casa i tothom m’abraçava i deia:
-         Pobreta, pobreta...
Després uns homes van fer un clot al jardí i van treure una caixa molt gran de fusta de casa i la van posar dins del clot amb unes corretges. El mossèn va llegir un llibre molt de pressa, bsbsbsbsbsbsbs, jo no el vaig entendre, i va parlar del meu papa, i tothom vinga plorar. I jo també perquè em feia molta pena veure tothom plorant, però no sé de què ploraven.
-         És al cel, el papa ha anat al cel – li vaig dir, també fluixet, al Pere, per veure què em deia.
El Pere es va quedar mirant el cel, com si el busqués, i després em va mirar, però no em va dir res.
Quan va marxar tothom, vaig anar a buscar la mama, perquè jo ja estava molt nerviosa, i li vaig preguntar què hi havia dintre la caixa, i perquè plorava tothom i perquè el mossèn havia dit el nom del papa tantes vegades. I va la mama i no em contesta, i agafa totes les flors que havien posat damunt de la terra que tapava el forat i les llença al cubell, aquell tan gran que tenim tocant a la porta del jardí.

-         Mamaaaaa! Que no m’escoltes? – em vaig enfadar jo.
Però ella sense fer-me cas, va entrar al bosquet i va tornar amb una flor seca, d’aquelles que tenen tantes punxes, que jo em vaig punxar un dia que en volia agafar una, i la va llençar damunt de la terra.

www.gerardboyer.info


El cel encara era molt fosc i el meu papa allí, que segur que no podia tornar amb el cel d’aquella manera, i em vaig quedar esperant, esperant, mentre la mama parlava molta estona per telèfon i jo no la sentia gaire bé.
-         Tothom té el que es mereix – em va semblar que deia, i també – Va agafar un mal camí.

www.gerardboyer.info



No sé si parlava del meu papa. És veritat que el camí que va de casa nostra al poble està molt malament perquè quan ens empaitem amb el Pere, a vegades he caigut i m’he pelat els genolls. El meu papa per força havia d’agafar aquell mal camí per anar al cel.





Avui la mama m’ha donat unes fotos.
-         Té, per tu – i m’ha rigut.
I eren les fotos que em va fer el meu papa asseguda a la cadira aquell dia. Encara no ha tornat i això que el cel ja torna a ser blau i bonic i quan pujo amb el gronxador miro molt bé, molt bé, a veure si el veig, però res. No sé què passa,  amb les fotos aquí amb mi, ja no estic tan amoïnada perquè el meu papa no torna del cel, perquè n’hi ha una que ell també hi surt. I mentre m’espero que torni, me la miraré cada dia, cada dia, cada dia. Només és una miqueta el meu papa, però mentre no arriba...


www.gerardboyer.info