Tot i
compartir la mateixa ciutat i la passió per les lletres, no vaig conèixer
l’Olga fins un dia que, comentant en un blog amic, vaig trobar un comentari
seu. Vaig pensar que una altra persona amb el mateix nom devia tenir un blog;
no sé perquè, em semblava que ella no podia ser. Per això, amb la tafaneria,
salvaguardada per l’anonimat, que
caracteritza els bloguers, vaig fer una
visita a aquell blog que portava per nom Olga Xirinacs. I a qui em vaig trobar? Doncs era ella, ella
mateixa, en una foto, asseguda sobre pedres mil·lenàries – potser centenàries,
però d’unes quantes centenes - i amb la nostra mar Mediterrània al fons. A
diferència d’altres bloguers que no mostren ni cap foto ni cap dada personal –
i tothom és ben lliure de fer el que vulgui – ella no s’amagava pas. Ni en això
ni en dir el que pensava.
Em va
sorprendre i em va doldre el que lamentava en la seva aleshores darrera
entrada, la que vaig llegir. L’entrada no era trista, estava escrita amb el seu
habitual humor fi i subtil, però vaig entendre que, fins i tot, per a una
escriptora com ella, l’edat pesava, i no li pesava a ella, sinó a aquells que
abans l’havien demanat, reconegut, invitat i distingit, perquè ara ja no ho
feien o ho feien poc. Algun comentari que explicava haver rebut al respecte, em
va fer sentir vergonya aliena. No em vaig poder estar de fer un comentari en la
seva entrada, sobre com la nostra societat bandeja els grans i enalteix els
joves. No era pas un comentari de consol; era el que pensava i el que penso. Si
hi ha quelcom que té un valor sense parangó és l’experiència que aporten els
anys, ja siguin de vida o d’ofici, i aquest valor no el treu ningú, encara que
massa vegades no es reconegui.
L’Olga em
va tornar la visita i així va començar un intercanvi de comentaris en les
entrades als nostres respectius blogs – coses que fem els bloguers, ves! - Val a dir que els seus comentaris no tenen
pèrdua – vull dir que s’aprofiten sencers - ja sigui per l’agudesa, la ironia o
perquè mostren una erudició de la qual no tothom pot presumir, començant per
mi.
Finalment
ens vam conèixer personalment. En acabar l’acte de recepció als escriptors per
Sant Jordi de l’any passat, on l’Olga hi feia una intervenció, vaig voler
saludar-la, però es veu que ella ja m’havia clissat – Jo tampoc no m’amago al
blog; hi tinc la meva bonica foto de fa uns quants anys, tampoc no tants, que
no aconsegueixo renovar perquè a la fotogènia, amb l’edat, no li passa com a
l’experiència, sinó més aviat al contrari – M’hi vaig atansar amb la meva
timidesa, que tampoc no millora amb l’edat.
-
Olga... hola... no sé si em coneixes...
-
Sí – va dir obertament – Sí, és clar! Tu ets la...
Salsa-ficció, oi?
Em va fer
tanta gràcia aquest nou bateig per part de l’Olga, que totes les meves
prevencions d’abans de saludar-la es van volatilitzar ipso-facto. Vam xerrar una estona, sobre literatura, és clar, sobre
publicar i sobre el tema d’aquell primer post seu que havia llegit.
Bé, jo
sempre m’enrotllo massa. Ho sé. Només volia afegir-me a aquesta iniciativa que
ha engegat la Júlia Costa, que crec que ja és un homenatge per se. Les instruccions deien: Pengeu
al facebook o al blog algun poema, text o comentari sobre l’Olga. Volem demanar
que aquest any el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sigui per ella. Aquest és el petit fragment que he
seleccionat del seu llibre “Música de cambra”:
"A mi em corre
el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les tecles del
piano, que s'encallen, i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort."
Només una última
cosa. Olga, crec que tard o d’hora em llegiràs. Si et concedeixen el Premi
oficial, enhorabona! sé que et fa molta il·lusió i serà un somni realitzat,
però si no és així – que ja sabem que la oficialitat va per un costat i la realitat per una altra –
aquest ja és un gran Premi de reconeixement a la teva tasca i a la teva obra
per part de totes les persones que t’estimen, t’admiren i et llegeixen.