Els grangers americans i canadencs cada any al
febrer celebren el Dia de la marmota, per saber si l’hivern se’n va o encara es
queda. Seria com la nostra Candelera que “plora (plou) si l’hivern és fora i
riu si l’hivern és viu”. “El Dia de la Marmota” és una pel·lícula en la qual el
protagonista queda atrapat en el temps, exactament en el Dia de la Marmota, i
cada dia quan es lleva torna a ser el mateix dia del dia abans. No sé si els
catalans podríem parlar d’algun Dia de la Marmota a l’estil del que li passa al
protagonista. Potser l’11 de setembre, o potser l’aixafament reiterat de
Catalunya per part d’España, no sé si aquell instant en què hem estat a punt de
tocar el cel, millor encara, que l’hem tocat, i de cop i volta ens hem estampat
contra el terra perquè el paracaigudes estava fet malbé. Són exemples
comparatius que igual ofenen algú i no estic segura que representin exactament
el que vull dir.
Però tothom té la mateixa sensació que jo pel
que fa a la compra de material de protecció contra el COVID19? Avui ja hi
tornem a ser amb la compra de testos a l’empresa Interpharma: 650.000 testos
defectuosos. Quantes vegades ha passat això? És que entendria perfectament que
hagués passat al principi de la crisi per culpa de la precipitació, però ara?
Sis setmanes després? Cada vegada que sento la paraula “defectuós”, tant pels
testos, com per les mascaretes, com per les bates, com per la resta de
material, penso “No pot ser”.
I no és que vulgui fer la competència a Jordi
Basté. No pensava que el seu programa sobre la rabiosa actualitat de les noves
tecnologies, que a mi em semblen del futur, m’arribaria a interessar tant.
Parla de possibilitats inimaginables per mi ―Per ell, fins fa poc, sembla que
també.―, però que trobo, si més no, molt curioses. És clar que aquest programa,
suposo que gravat fa uns mesos, ara mateix a mi em sembla poc oportú o
desfasat. Quina paradoxa, no? Tan desfasada em puc sentir jo veient un programa
així, com ho pot ser l’emissió d’aquest programa en el moment que vivim.
Diumenge passat que anava sobre els avenços de la genètica, el Jordi va
preguntar a un dels experts una cosa com ara: “Juguem a ser deus?”. És una
pregunta que a gener de 2020 els telespectadors, deixant de banda judicis
morals, haurien pogut respondre: “Potser, sí, potser sí...”. Però ara mateix,
veient tantes cagades en gestions que no semblen pas tenir tanta dificultat,
però de les quals en depenen milers de vides, la pregunta em sembla d’una
extrema pretensiositat. Què deies dels déus, Basté?
