LA TERRA ÉS A PUNT - EL MEU 9N

Són les vuit menys deu. Agafo el meu vot i la bossa, pujo al cotxe i poso RAC1: vuit-cents corresponsals acreditats, silicona al pany de molts instituts i un serraller que es brinda a reparar-los de franc. Arribo al col·legi i ja hi ha una cinquantena de persones que esperen. Sense cua, ambient distés, cares somrients. Em pregunto si hi ha algú del NO. A les nou menys deu fem cua i a en punt, entrem. Devem ser uns dos-cents. Ens esperen, ens orienten i al fons veig la meva taula. Les tres voluntàries semblen esperar el meu vot i em reben amb alegria, fins i tot s’ofereixen a fer-me una foto. Miro al meu voltant, no vull demorar la cua i rebo l’autorització visual dels que s’esperen. Encara no sé que avui tothom guardarà per a la història, la seva foto votant. Com puc, m’obro pas fins a la porta, res a veure a com he entrat. No conec quasi ningú, però saludo tothom, avui tots som germans i estem contents. Que tinguem sort, que tinguem sort!  No ho dic jo sola, ens ho diem tots.

Envio la foto als amics a corre-cuita i torno a conduir. He d’anar al poble per portar els pares a votar. Engego la ràdio i sento Jordi Graupera dir el que vull escoltar, com sempre. Optimista, positiu i convençut amb el procés i entès perquè no parla de forma gratuïta. Sap el què diu. A mig camí, un ensurt: UPyD presenta denúncia a un jutjat de Barcelona; demana la retirada de les urnes i l’empresonament d’Artur Mas, Irene Rigau i Ramon Espadaler. Ric, no sé si de por o de nervis, o del ridícul que em sembla el fet. És una estratègia desesperada de darrera, darreríssima hora abans de cremar-se a lo bonzo? Sento el Basté que també riu, abans de dir:

-           Així voleu dir que el jutge podria admetre-ho a tràmit i enretirar les urnes avui, avui mateix?

Grans riallades, però jo accelero que vull portar els meus a votar, abans no sigui massa tard. Quan arribo al poble veig que tinc vint-i-set whatsapp per obrir. Són les deu i ja han votat molts dels meus amics. També volen ensenyar-me la seva foto.

-           Correu, hem d’anar a votar ara!

-           A votar? - diu el meu pare – no, ara no, que hem d’anar a l’hort a plantar.

-           Però papa, avui? Avui és el 9N i hem d’anar a votar.

-           Ja hi anirem després. La terra és a punt i mira – m’ensenya el cel, ben ennuvolat – No hi ha temps per perdre, demà ja serà tard. Potser, ja ho és, portem tres setmanes de retard

L’acompanyo a plantar i ho veig. La terra llaurada, tova, desterrossada no pot esperar. És ara o mai. Com el meu país. Però quina manera de celebrar el 9N!   Amb tot, i encara que ningú no s’ho creuria, em poso a cavar. Cavo, planto i colgo el planter, les minúscules plantetes acabades de néixer, avui més fràgils encara  perquè el fred les pot matar. I mentre treballo penso. Tres setmanes, tres setmanes... tres segles és el que portem de retard! I avui és el dia, avui plantem un país nou perquè la terra és a punt i no podem esperar. A migdia ja hem acabat. Ja pot ploure que  ja hem plantat.

La tarda és pròdiga en anècdotes

i jo, sense poder-ho impedir,

         les escric en quartet i en rodolí.

Per Camacho, hem fet tupinada,

per Rivera recordem la creu gamada.

Pedro Sánchez ens vol ensabonar,

diu que a l’avantguarda hem d’anar.

Els ultres cremen estelades,

i les urnes s’omplen a mans besades.

Els uns allà, els altres aquí,

tots els meus han votat, per fi!

Plou fort i les plantes arrelen.

De la terra on hem plantat,

ni amb tots els blasmes que ens llencen

no en serem pas arrencats.

Al jutjat, la demanda no volen

perquè diu que s’han passat.

Per tot el món els catalans voten,

i els que poden, aquí ja han votat.

L’Artur i el David s’abracen,

no ho han pogut evitar.

A mitjanit donen els nombres

i jo, més que bleda! em poso a plorar.

Demà Espanya, segur se’ns menjarà

i a dos milions i mig ens voldrà empresonar.

Que diguin, que facin, que riguin,

que quan la terra és a punt

l’únic que s’ha de fer és plantar.

Ara només falta veure

els hortolans com ho fan,

que amb totes les eines que tenen

no ens facin un joc de mans.

La terra és a punt

... i que em perdonin els poetes.

NO TINC PARELLA

Dedicat a aquelles amigues que m'han precedit en aquesta rigorosa

tasca. Per mi, elles són les abrandades, més que els viatgers  d'algunes de les meves històries.

                                             

En sentia a parlar molt: hi ha gent que busca una segona, tercera, quarta, ...dotzena oportunitat per Internet. Volen trobar parella i hi ha uns portals magnífics per fer-ho. T’hi apuntes, contactes i arreglat!

Encara no m’ho havia plantejat mai perquè després de veure uns quants thrillers on les cites a cegues acabaven malament, sobretot per a ella, la veritat, no m’abellia prou. Per una banda em deia que si als E.E.U.U. els americans – gent valenta, sense complexos ni supersticions que construeix torres molt més altes que les originals, esfondrades per greus atemptats – es coneixien majoritàriament per Internet i els matrimonis resultants d’aquests contactes  ja arribaven a un terç del  total,  potser no era tan nefast com em pensava. Per l’altra, em preguntava si no és més fàcil conèixer l‘ànima d’una persona a través del que escriu - durant un cert temps, com acostumen a anar aquestes coses - que només observant-ne la pura façana i escoltant el seu discurs una estona. Però també és veritat que ben assegut a l’ordinador, a la façana li poses la cara que vols i a les tecles els hi fas dir les paraules que més et convenen. Com que se’m començava a escalfar el cap, vaig pensar que per buscar més informació no hi perdia res.

Em lamento sovint de la meva ingenuïtat i credulitat, però aquesta vegada vaig pensar que no podia ser tan fàcil com ho pintaven. Sense presses, em vaig anar informant a través dels mateixos portals i també escoltant les amigues que ho havien provat, les que hi estaven enganxades, aquelles a qui els hi havia sortit rodó i les que ja ho havien deixat córrer per avorriment o  cansament. Vaig saber que alguns portals et portaven quasi directament a la rebolcada, amb gent amb qui l’únic que  tenies en comú és que els hi agradava el mateix color de raspall de dents que a tu. D’altres assolien l’èxit posant especial èmfasi en les aficions comuns dels contactats. Alguns portals eren internacionals i d’altres d’aquí, només d’aquí, del país. Això ja em va semblar un avantatge, més que res per la comoditat; no m’hi veia fent cinc-cents quilòmetres, o cinc mil, cada quinze dies, només per gaudir de la meva segona oportunitat. Em va sorprendre que encara avui existissin les agències matrimonials, però també; anunciades per Internet, cobrien les expectatives d’aquells que desconfien de la xarxa o que simplement prefereixen el tracte personal i tàctil amb el partenaire. Fins i tot hi havia portals que no eren tan explícits per trobar parella  i que organitzaven esdeveniments en grup per a persones soles que volien conèixer altres persones soles per, d’entrada, fer-hi amistat i després ja es veuria.

A mi aquests darrers em van semblar ideals, menys directes, amb una cerca d’oportunitat – o de felicitat – més encoberta, potser més bones amistats... però... però van començar a sortir els peròs.  Si d’amistats jo ja en tinc, si sempre em queixo que no tinc temps. Oh! I el llit? Si ara dormo en diagonal. I la llibertat? També he de perdre la meva llibertat? I què passa amb els desenganys, eh?

Hi devia estar posada de ple, perquè vaig rebatre tots els arguments en contra, amb raons poderoses que ja no em deixaven tirar enrere. Ràpidament em va sobrevenir un frenesí imparable  per posar-me a la feina. L’oferta era tan variada que vaig haver de sospesar molt bé quin portal em convenia més i em vaig decidir per un que, un cop registrada, es va interessar molt per mi. Els seus gestors m’enviaven correus, alguns personalitzats, em convidaven i  em reconvidaven a tots els esdeveniments perquè segur que m’hi trobaria bé. Entre tots ho aconseguirem, em deien.

El primer dia, ho confesso, tremolava com una fulla a la tardor, a punt de caure de l’arbre. I si m’estava equivocant? Però l’acollida va ser tan bona que de seguida em vaig relaxar. Fins que em van preguntar:

-          No tens parella?

-          No... – vaig respondre visiblement torbada, perquè... no hi anava a això precisament?

-          No passa res, tranquil·litat – va dir-me la coordinadora.

Em van presentar una dona. Vaig intentar recordar quina fotografia havia enviat. Tant m’havien abandonat les hormones de la femineïtat que em posaven una dona de parella? Però em vaig convèncer de seguida. Jo mateixa havia escollit aquell portal, no? “també per guanyar nous amics” com deia el reclam.

Ens van assignar una tasca a fer, com una gimcana. Vaja, entrar als portals, trucar a les portes dels pisos, fer unes preguntes... Més que una gimcana, en alguns moments era una cursa d’obstacles. Amb la parella vam congeniar ràpidament. Casualment teníem les mateixes idees i ens movia un objectiu comú. Que guai!  A la primera me l’havien encertat. És clar que era una dona i jo, dient-ho aquí, buscava un home. Però me’n vaig anar cap a casa satisfeta, també cansada per la gimcana, però satisfeta. No era tan difícil, veus tonteta? – vaig pensar – Ai, la por a allò desconegut...

La segona vegada també va ser una dona – és clar, he de tenir varies oportunitats i casualment dues d’elles són dones; tot arribarà, em vaig dir, persuasiva – i vam tenir la nostra estona de tantejos que no van ser gaires, perquè de seguida vam veure que coincidíem en allò principal. Una altra tasca a realitzar – i quina gran idea per trencar el gel  - i cap a casa.

-          Pensa a portar la xapa que ens identifica, el proper dia! – em va dir la coordinadora quan marxava. Tenia raó, me l’havia deixat. 

El tercer dia, amb xapa incorporada, vaig prendre la iniciativa i amb el millor dels meus somriures, jo confiava que ben femení, vaig saludar i vaig dir.

-          No tinc parella.

I va funcionar. Per fi! Un home! De la meva edat, deu anys més, deu menys, no ho sabria dir. Agradable, tenia molt clar el que volia i... també coincidíem! Em va llençar alguna floreta mentre fèiem la tasca del dia, que venia a ser com una marató per les cases, com a més portes arribàvem, millor. Ens vam donar els telèfons abans d’acomiadar-nos, mentre ens apuntaven els resultats i altra vegada ens recordaven que portessin sempre la xapa. Caram amb la xapa! Bona gent, bons contactes, bona organització, però quina obsessió amb la xapa! Devia ser molt important.

Per això en arribar a casa me la vaig mirar bé. De color groc, hi deia Ara és l’hora. Ara és l’hora? De què em sonava aquesta frase? Vaig córrer a rellegir-me els correus. Quina punyetera mania de llegir sempre tan de pressa i no arribar al final del text! En uns hi deia Gigaenquesta, en uns altres hi deia Poming, en altres, Parades... i a l’encapçalament, en tots hi deia ANC. Ups! No només no acabava de llegir els textos, tampoc no en llegia el començament. No havia pecat d’ingènua, aquesta vegada d’ingènua, no. El meu pecat era de Distracció majúscula. M’havia posat a treballar per la independència pensant que treballava per la meva carència, o era per la meva concupiscència?

Ho començava a entendre tot: l’afinitat, el bon rotllo, l’objectiu comú. En fi, no era ben bé el que buscava, però ja ho tinc decidit. No me n’esborraré fins que l’Hora hagi passat perquè ja l’haguem aprofitat, perquè ja ho haurem aconseguit, perquè ja hi serem arribats. Aleshores potser, potser entraré en un altre portal. Si és per aconseguir un somni, com aquest, millor!