dimarts, 11 de novembre de 2014

LA TERRA ÉS A PUNT - EL MEU 9N




Són les vuit menys deu. Agafo el meu vot i la bossa, pujo al cotxe i poso RAC1: vuit-cents corresponsals acreditats, silicona al pany de molts instituts i un serraller que es brinda a reparar-los de franc. Arribo al col·legi i ja hi ha una cinquantena de persones que esperen. Sense cua, ambient distés, cares somrients. Em pregunto si hi ha algú del NO. A les nou menys deu fem cua i a en punt, entrem. Devem ser uns dos-cents. Ens esperen, ens orienten i al fons veig la meva taula. Les tres voluntàries semblen esperar el meu vot i em reben amb alegria, fins i tot s’ofereixen a fer-me una foto. Miro al meu voltant, no vull demorar la cua i rebo l’autorització visual dels que s’esperen. Encara no sé que avui tothom guardarà per a la història, la seva foto votant. Com puc, m’obro pas fins a la porta, res a veure a com he entrat. No conec quasi ningú, però saludo tothom, avui tots som germans i estem contents. Que tinguem sort, que tinguem sort!  No ho dic jo sola, ens ho diem tots.

Envio la foto als amics a corre-cuita i torno a conduir. He d’anar al poble per portar els pares a votar. Engego la ràdio i sento Jordi Graupera dir el que vull escoltar, com sempre. Optimista, positiu i convençut amb el procés i entès perquè no parla de forma gratuïta. Sap el què diu. A mig camí, un ensurt: UPyD presenta denúncia a un jutjat de Barcelona; demana la retirada de les urnes i l’empresonament d’Artur Mas, Irene Rigau i Ramon Espadaler. Ric, no sé si de por o de nervis, o del ridícul que em sembla el fet. És una estratègia desesperada de darrera, darreríssima hora abans de cremar-se a lo bonzo? Sento el Basté que també riu, abans de dir:

-           Així voleu dir que el jutge podria admetre-ho a tràmit i enretirar les urnes avui, avui mateix?

Grans riallades, però jo accelero que vull portar els meus a votar, abans no sigui massa tard. Quan arribo al poble veig que tinc vint-i-set whatsapp per obrir. Són les deu i ja han votat molts dels meus amics. També volen ensenyar-me la seva foto.

-           Correu, hem d’anar a votar ara!

-           A votar? - diu el meu pare – no, ara no, que hem d’anar a l’hort a plantar.

-           Però papa, avui? Avui és el 9N i hem d’anar a votar.

-           Ja hi anirem després. La terra és a punt i mira – m’ensenya el cel, ben ennuvolat – No hi ha temps per perdre, demà ja serà tard. Potser, ja ho és, portem tres setmanes de retard

L’acompanyo a plantar i ho veig. La terra llaurada, tova, desterrossada no pot esperar. És ara o mai. Com el meu país. Però quina manera de celebrar el 9N!   Amb tot, i encara que ningú no s’ho creuria, em poso a cavar. Cavo, planto i colgo el planter, les minúscules plantetes acabades de néixer, avui més fràgils encara  perquè el fred les pot matar. I mentre treballo penso. Tres setmanes, tres setmanes... tres segles és el que portem de retard! I avui és el dia, avui plantem un país nou perquè la terra és a punt i no podem esperar. A migdia ja hem acabat. Ja pot ploure que  ja hem plantat.

La tarda és pròdiga en anècdotes



i jo, sense poder-ho impedir,

         les escric en quartet i en rodolí.





Per Camacho, hem fet tupinada,

per Rivera recordem la creu gamada.



Pedro Sánchez ens vol ensabonar,

diu que a l’avantguarda hem d’anar.



Els ultres cremen estelades,

i les urnes s’omplen a mans besades.



Els uns allà, els altres aquí,

tots els meus han votat, per fi!



Plou fort i les plantes arrelen.

De la terra on hem plantat,

ni amb tots els blasmes que ens llencen

no en serem pas arrencats.



Al jutjat, la demanda no volen

perquè diu que s’han passat.

Per tot el món els catalans voten,

i els que poden, aquí ja han votat.



L’Artur i el David s’abracen,

no ho han pogut evitar.

A mitjanit donen els nombres

i jo, més que bleda! em poso a plorar.



Demà Espanya, segur se’ns menjarà

i a dos milions i mig ens voldrà empresonar.

Que diguin, que facin, que riguin,

que quan la terra és a punt

l’únic que s’ha de fer és plantar.



Ara només falta veure

els hortolans com ho fan,

que amb totes les eines que tenen

no ens facin un joc de mans.


La terra és a punt





... i que em perdonin els poetes.





12 comentaris:

  1. La votació pot esperar, fins les 20h no tancaven, no calia ser el primer a votar, en canvi l'hort no pot esperar. Es normal. Ara bé, si votar abans contés més ja seria un altre tema...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que podia esperar Pons, però jo no les tenia totes, perquè encara que sembli descabellat, també hi cabia la possibilitat que enretiressin les urnes. No sé perquè em semblava que com més vots s'haguessin recollit, si això passava, la consulta tindria més valor. En fi, ingenuitats de les meves. La qüestió és que vam fer la consulta. Ja sé que no va poder ser l'autèntica tal com tu vas predir.

      Elimina
  2. LA terra ja no pot esperar.Tu has convertit la metàfora en una realitat aquest 9N. Segur que seran les cebes més gustoses del món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo, Carme! De moment que arrelin tant que no les pugui arrencar ningú. I quan la collita estigui assegurada ens les mengem ben de gust. Les cebes i tot allò que ens hem guanyat amb tanta fe i perseverança, que és ben nostre.

      Elimina
  3. Un post fantàstic Teresa, que explica una jornada encara més fantàstica. Visca la terra!
    Molt bons els rodolins, i si et serveix de consol, aquest bledo també es va emocionar amb l'abraçada dels pols oposats.
    Fa dies que ens emocionem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que molta gent ho va viure com nosaltres, però ja saps, a mi em crema a dins i ho he d'escriure. Tinc ganes de fer una plorada definitiva i deixar d'emocionar-me pels petits guanys. I després a treballar, que començarà la feina, però de més bon fer.

      Elimina
  4. M'afegeixo als que vam gaudir i rmocionar-nos amb l'abraçada dels pols oposats...

    M'agrada molt això que la terra està a punt... Que no ens passi el temps.

    ResponElimina
  5. Sí, l'abraçada va ser d'impacte. De fet, jo crec que la consulta va ser un èxit perquè la CUP va recolzar Mas quan al principi tothom se'n va desvincular. És molt emocionant veure que s'obliden que, com tu dius, estan en pols oposats i treballen per la causa comú del país. Així és com hauria de ser sempre.
    És que deixar passar el moment, tan lluny com hem arribat, seria imperdonable. Per nosaltres i pels nostres fills.

    ResponElimina
  6. Hola Teresa,
    Quina millor manera de celebrar aquest dia que sembrar la terra ( en sentit real i figurat), amb la llavor del pa i de la llibertat, per poder fer després una bona collita...
    Jo no vaig anar-hi tan d'hora, però quan vaig sentir allò de les denúncies, vaig anar-hi corrents, no fos cas...
    I també em va agradar molt l'abraçada entre les dues persones que lluiten pel mateix, per arribar a la mateixa fita, encara que sigui per camins diferents...
    Molt divertits i gràfics , els rodolins!!!
    Petonets.

    ResponElimina
  7. Sí, Roser, encara que la meva esquena no va dir el mateix durant un parell de dies, però la causa s'ho valia, no? Feliçment, tothom va poder votar i avui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya també s'ha plantat. Una abraçada.

    ResponElimina
  8. Abans es deia: "qui fa versos de 'repente' / morirà de mal de ventre'". Ves quines coses. Tu tranquil·la, que jo n'he fet i encara no m'he mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Olga! em pensava que m'anaves a censurar els meus il·lustres versos. I m'alegro de seguir els teus passos, ni que només sigui amb els versos.

      Elimina