Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hort. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de novembre del 2014

LA TERRA ÉS A PUNT - EL MEU 9N




Són les vuit menys deu. Agafo el meu vot i la bossa, pujo al cotxe i poso RAC1: vuit-cents corresponsals acreditats, silicona al pany de molts instituts i un serraller que es brinda a reparar-los de franc. Arribo al col·legi i ja hi ha una cinquantena de persones que esperen. Sense cua, ambient distés, cares somrients. Em pregunto si hi ha algú del NO. A les nou menys deu fem cua i a en punt, entrem. Devem ser uns dos-cents. Ens esperen, ens orienten i al fons veig la meva taula. Les tres voluntàries semblen esperar el meu vot i em reben amb alegria, fins i tot s’ofereixen a fer-me una foto. Miro al meu voltant, no vull demorar la cua i rebo l’autorització visual dels que s’esperen. Encara no sé que avui tothom guardarà per a la història, la seva foto votant. Com puc, m’obro pas fins a la porta, res a veure a com he entrat. No conec quasi ningú, però saludo tothom, avui tots som germans i estem contents. Que tinguem sort, que tinguem sort!  No ho dic jo sola, ens ho diem tots.

Envio la foto als amics a corre-cuita i torno a conduir. He d’anar al poble per portar els pares a votar. Engego la ràdio i sento Jordi Graupera dir el que vull escoltar, com sempre. Optimista, positiu i convençut amb el procés i entès perquè no parla de forma gratuïta. Sap el què diu. A mig camí, un ensurt: UPyD presenta denúncia a un jutjat de Barcelona; demana la retirada de les urnes i l’empresonament d’Artur Mas, Irene Rigau i Ramon Espadaler. Ric, no sé si de por o de nervis, o del ridícul que em sembla el fet. És una estratègia desesperada de darrera, darreríssima hora abans de cremar-se a lo bonzo? Sento el Basté que també riu, abans de dir:

-           Així voleu dir que el jutge podria admetre-ho a tràmit i enretirar les urnes avui, avui mateix?

Grans riallades, però jo accelero que vull portar els meus a votar, abans no sigui massa tard. Quan arribo al poble veig que tinc vint-i-set whatsapp per obrir. Són les deu i ja han votat molts dels meus amics. També volen ensenyar-me la seva foto.

-           Correu, hem d’anar a votar ara!

-           A votar? - diu el meu pare – no, ara no, que hem d’anar a l’hort a plantar.

-           Però papa, avui? Avui és el 9N i hem d’anar a votar.

-           Ja hi anirem després. La terra és a punt i mira – m’ensenya el cel, ben ennuvolat – No hi ha temps per perdre, demà ja serà tard. Potser, ja ho és, portem tres setmanes de retard

L’acompanyo a plantar i ho veig. La terra llaurada, tova, desterrossada no pot esperar. És ara o mai. Com el meu país. Però quina manera de celebrar el 9N!   Amb tot, i encara que ningú no s’ho creuria, em poso a cavar. Cavo, planto i colgo el planter, les minúscules plantetes acabades de néixer, avui més fràgils encara  perquè el fred les pot matar. I mentre treballo penso. Tres setmanes, tres setmanes... tres segles és el que portem de retard! I avui és el dia, avui plantem un país nou perquè la terra és a punt i no podem esperar. A migdia ja hem acabat. Ja pot ploure que  ja hem plantat.

La tarda és pròdiga en anècdotes



i jo, sense poder-ho impedir,

         les escric en quartet i en rodolí.





Per Camacho, hem fet tupinada,

per Rivera recordem la creu gamada.



Pedro Sánchez ens vol ensabonar,

diu que a l’avantguarda hem d’anar.



Els ultres cremen estelades,

i les urnes s’omplen a mans besades.



Els uns allà, els altres aquí,

tots els meus han votat, per fi!



Plou fort i les plantes arrelen.

De la terra on hem plantat,

ni amb tots els blasmes que ens llencen

no en serem pas arrencats.



Al jutjat, la demanda no volen

perquè diu que s’han passat.

Per tot el món els catalans voten,

i els que poden, aquí ja han votat.



L’Artur i el David s’abracen,

no ho han pogut evitar.

A mitjanit donen els nombres

i jo, més que bleda! em poso a plorar.



Demà Espanya, segur se’ns menjarà

i a dos milions i mig ens voldrà empresonar.

Que diguin, que facin, que riguin,

que quan la terra és a punt

l’únic que s’ha de fer és plantar.



Ara només falta veure

els hortolans com ho fan,

que amb totes les eines que tenen

no ens facin un joc de mans.


La terra és a punt





... i que em perdonin els poetes.