divendres, 7 de novembre de 2014

NO TINC PARELLA






Dedicat a aquelles amigues que m'han precedit en aquesta rigorosa
tasca. Per mi, elles són les abrandades, més que els viatgers  d'algunes de les meves històries.



                                             
En sentia a parlar molt: hi ha gent que busca una segona, tercera, quarta, ...dotzena oportunitat per Internet. Volen trobar parella i hi ha uns portals magnífics per fer-ho. T’hi apuntes, contactes i arreglat!
Encara no m’ho havia plantejat mai perquè després de veure uns quants thrillers on les cites a cegues acabaven malament, sobretot per a ella, la veritat, no m’abellia prou. Per una banda em deia que si als E.E.U.U. els americans – gent valenta, sense complexos ni supersticions que construeix torres molt més altes que les originals, esfondrades per greus atemptats – es coneixien majoritàriament per Internet i els matrimonis resultants d’aquests contactes  ja arribaven a un terç del  total,  potser no era tan nefast com em pensava. Per l’altra, em preguntava si no és més fàcil conèixer l‘ànima d’una persona a través del que escriu - durant un cert temps, com acostumen a anar aquestes coses - que només observant-ne la pura façana i escoltant el seu discurs una estona. Però també és veritat que ben assegut a l’ordinador, a la façana li poses la cara que vols i a les tecles els hi fas dir les paraules que més et convenen. Com que se’m començava a escalfar el cap, vaig pensar que per buscar més informació no hi perdia res.
Em lamento sovint de la meva ingenuïtat i credulitat, però aquesta vegada vaig pensar que no podia ser tan fàcil com ho pintaven. Sense presses, em vaig anar informant a través dels mateixos portals i també escoltant les amigues que ho havien provat, les que hi estaven enganxades, aquelles a qui els hi havia sortit rodó i les que ja ho havien deixat córrer per avorriment o  cansament. Vaig saber que alguns portals et portaven quasi directament a la rebolcada, amb gent amb qui l’únic que  tenies en comú és que els hi agradava el mateix color de raspall de dents que a tu. D’altres assolien l’èxit posant especial èmfasi en les aficions comuns dels contactats. Alguns portals eren internacionals i d’altres d’aquí, només d’aquí, del país. Això ja em va semblar un avantatge, més que res per la comoditat; no m’hi veia fent cinc-cents quilòmetres, o cinc mil, cada quinze dies, només per gaudir de la meva segona oportunitat. Em va sorprendre que encara avui existissin les agències matrimonials, però també; anunciades per Internet, cobrien les expectatives d’aquells que desconfien de la xarxa o que simplement prefereixen el tracte personal i tàctil amb el partenaire. Fins i tot hi havia portals que no eren tan explícits per trobar parella  i que organitzaven esdeveniments en grup per a persones soles que volien conèixer altres persones soles per, d’entrada, fer-hi amistat i després ja es veuria.
A mi aquests darrers em van semblar ideals, menys directes, amb una cerca d’oportunitat – o de felicitat – més encoberta, potser més bones amistats... però... però van començar a sortir els peròs.  Si d’amistats jo ja en tinc, si sempre em queixo que no tinc temps. Oh! I el llit? Si ara dormo en diagonal. I la llibertat? També he de perdre la meva llibertat? I què passa amb els desenganys, eh?
Hi devia estar posada de ple, perquè vaig rebatre tots els arguments en contra, amb raons poderoses que ja no em deixaven tirar enrere. Ràpidament em va sobrevenir un frenesí imparable  per posar-me a la feina. L’oferta era tan variada que vaig haver de sospesar molt bé quin portal em convenia més i em vaig decidir per un que, un cop registrada, es va interessar molt per mi. Els seus gestors m’enviaven correus, alguns personalitzats, em convidaven i  em reconvidaven a tots els esdeveniments perquè segur que m’hi trobaria bé. Entre tots ho aconseguirem, em deien.
El primer dia, ho confesso, tremolava com una fulla a la tardor, a punt de caure de l’arbre. I si m’estava equivocant? Però l’acollida va ser tan bona que de seguida em vaig relaxar. Fins que em van preguntar:
-          No tens parella?
-          No... – vaig respondre visiblement torbada, perquè... no hi anava a això precisament?
-          No passa res, tranquil·litat – va dir-me la coordinadora.
Em van presentar una dona. Vaig intentar recordar quina fotografia havia enviat. Tant m’havien abandonat les hormones de la femineïtat que em posaven una dona de parella? Però em vaig convèncer de seguida. Jo mateixa havia escollit aquell portal, no? “també per guanyar nous amics” com deia el reclam.
Ens van assignar una tasca a fer, com una gimcana. Vaja, entrar als portals, trucar a les portes dels pisos, fer unes preguntes... Més que una gimcana, en alguns moments era una cursa d’obstacles. Amb la parella vam congeniar ràpidament. Casualment teníem les mateixes idees i ens movia un objectiu comú. Que guai!  A la primera me l’havien encertat. És clar que era una dona i jo, dient-ho aquí, buscava un home. Però me’n vaig anar cap a casa satisfeta, també cansada per la gimcana, però satisfeta. No era tan difícil, veus tonteta? – vaig pensar – Ai, la por a allò desconegut...
La segona vegada també va ser una dona – és clar, he de tenir varies oportunitats i casualment dues d’elles són dones; tot arribarà, em vaig dir, persuasiva – i vam tenir la nostra estona de tantejos que no van ser gaires, perquè de seguida vam veure que coincidíem en allò principal. Una altra tasca a realitzar – i quina gran idea per trencar el gel  - i cap a casa.
-          Pensa a portar la xapa que ens identifica, el proper dia! – em va dir la coordinadora quan marxava. Tenia raó, me l’havia deixat. 
El tercer dia, amb xapa incorporada, vaig prendre la iniciativa i amb el millor dels meus somriures, jo confiava que ben femení, vaig saludar i vaig dir.
-          No tinc parella.
I va funcionar. Per fi! Un home! De la meva edat, deu anys més, deu menys, no ho sabria dir. Agradable, tenia molt clar el que volia i... també coincidíem! Em va llençar alguna floreta mentre fèiem la tasca del dia, que venia a ser com una marató per les cases, com a més portes arribàvem, millor. Ens vam donar els telèfons abans d’acomiadar-nos, mentre ens apuntaven els resultats i altra vegada ens recordaven que portessin sempre la xapa. Caram amb la xapa! Bona gent, bons contactes, bona organització, però quina obsessió amb la xapa! Devia ser molt important.
Per això en arribar a casa me la vaig mirar bé. De color groc, hi deia Ara és l’hora. Ara és l’hora? De què em sonava aquesta frase? Vaig córrer a rellegir-me els correus. Quina punyetera mania de llegir sempre tan de pressa i no arribar al final del text! En uns hi deia Gigaenquesta, en uns altres hi deia Poming, en altres, Parades... i a l’encapçalament, en tots hi deia ANC. Ups! No només no acabava de llegir els textos, tampoc no en llegia el començament. No havia pecat d’ingènua, aquesta vegada d’ingènua, no. El meu pecat era de Distracció majúscula. M’havia posat a treballar per la independència pensant que treballava per la meva carència, o era per la meva concupiscència?
Ho començava a entendre tot: l’afinitat, el bon rotllo, l’objectiu comú. En fi, no era ben bé el que buscava, però ja ho tinc decidit. No me n’esborraré fins que l’Hora hagi passat perquè ja l’haguem aprofitat, perquè ja ho haurem aconseguit, perquè ja hi serem arribats. Aleshores potser, potser entraré en un altre portal. Si és per aconseguir un somni, com aquest, millor!



 

10 comentaris:

  1. Ha, ha, ha, ha, ha... Molt bona!!!! Boníssima!!!!

    M'has fet passar una bona estona i riure ben de gust. Un relat fantàstic i ben adequat al dia.

    De moment, jo no em penso treure la famosa xapa... fins que hagi passat l'hora!!!! Vaig anar a un sopar d'una colla, amb ella posada i em va fer gràcia que tothom s'hi fixés i em fes algun comentari. Doncs sí, per això serveixen les xapes, perquè la gent les miri.

    Endavant!!! Ara és l'hora, més que mai!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro, Carme. Jo, ja t'ho pots imaginar, també vaig passar una bona estona escrivint el que va passar i amanint-ho amb la meva salsa. Jo, la xapa ara la porto al bolso sempre, per no tornar-me-la a deixar mai més. Una abraçada.

      Elimina
  2. Trobo que vau perdre molt el temps, perquè entre escala i escala, visita i visita...I tot amb parelles diferents... Mira que les ocasions no es tornen a presentar mai més, i que fer país no està renyit amb el que et pensaves.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja, Olga, però estava confosa, ja ho veus, i per no fer el primer pas... novata com era... Potser si que vaig perdre l'ocasió de la meva vida, però a la millor en aquest grup tant guai i motivador que he trobat ara, així com qui no vol la cosa - ai, el pudor! -qui sap? es pot tornar a presentar.

      Elimina
  3. De moment vas treballar per la independència col·lectiva i mantens la independència personal.
    Passat el 9 N prova amb una altra xapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna suggerència, Xavier? Ja vaig fer un repàs exhaustiu de tots els portals, però potser me'n vaig deixar algun i si ve recomanat per tu...segur que té garanties. D'èxit, és clar.

      Elimina
  4. Doncs jo també m'ho he passat molt bé llegint-he i no m'esperava pas aquest final...I no sé de quina xapa parleu, perquè també en sóc sòcia i ningú me n'ha dir res...Ara que jo no vaig haver de fer tantes giragonses per arribar-hi.
    Però no sé què pensar, si realment intentaves ficar-te en alguna d'aquestes agències per trobar parella i ens estàs despistant ( que cadascú fa el què vol)...S'està tan bé sent independent! Bé de moment només en conec una d'independència, però espero aviat conèixer l'altre!
    Petonets , guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Roser, si t'he sembrat el dubte ja em dono per satisfeta. La resposta, entre tu i jo, per una altra via. A mi la xapa me la van donar la primera vegada que vaig anar de voluntària després d'engegar la campanya "Ara és l'hora", ja saps, la que em van posar una dona de parella i vam fer cursa d'obtacles. En els voluntariats anteriors no m'havien donat res.
      Que no haguem d'esperar molt per conèixer l'altra independència, Roser. Una abraçada.

      Elimina
  5. No era l’objectiu que buscaves però lo important es que també t’ho vas passar bé, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nooooo, que va, Pons, va ser horrible adonar-me de la cagada i que després de pensar-m'ho tant, m'havia equivocat. Ara, pensant-hi m'ho estic passant millor.

      Elimina