Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les
paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.
Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és
perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè
cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia
al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze
dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama,
es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.
Però aquest és un mes especial que no puc
deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys
que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit
homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.
 |
| I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual! |
Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.
 |
Franz Sedlacek, Nightly Return, 1927 |
Estava a punt de publicar el meu primer llibre
“Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar
d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció.
Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en
perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només,
cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba
convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves
opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia
resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.
“Compartir” deu ser la paraula més emprada
d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és
una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a
compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha
gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També
per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes
motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte
“compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que
genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi
que en podem obtenir.
Toca fer uns quants números sobre el blog,
però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda.
En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog,
3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que
en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog.
Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola
entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat
poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i
m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera.
Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no
sé acabar.
Les entrades més llegides són, per aquest
ordre:
ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de
la presó de Mas d’Enric.
quan va morir el meu pare.
LA TITELLA, una de les meves batalletes.
LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.
QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.
MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què
parlo)
VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.
COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.
EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.
EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.
No n’he fet un recompte exhaustiu, però el
tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que
vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”.
Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en
aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.
La política, en general, també m’ha fet
escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses
excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la
majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a
costa del poble pel que haurien de treballar.
L’Elna ocupa una part important del meu blog.
Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que
m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas,
sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà
el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de
moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet
escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.
També he parlat del meu pare, de la meva mare,
dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de
feina i companys d’activitats, de bloguers,
de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar
molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers
cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que
cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.
He explicat batalletes, aventures i anècdotes
personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia
per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el
drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que
he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica −que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−,
una mica de salsa-ficció.
I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo
de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes...
Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de
tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés,
no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest
blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la
inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats
lectors, de la vostra companyia.
