Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violacions. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de març del 2023

AMB EL FEMINISME SOL NO FEM RES

 

                           

La setmana passada una editora preguntava a Twitter quin era el primer llibre feminista que havíem llegit. Vaig estar una estona rumiant i no vaig trobar la resposta. Sí que en vaig trobar una altra: diria que cap llibre em va fer feminista, crec que tota la vida n’he estat. Perquè... quina dona no ha sentit el pes del masclisme al damunt, al llarg de la seva vida? Quina dona no ho ha trobat injust? Doncs ser feminista per mi és això, sumat a la lluita personal o col·lectiva per canviar-ho.

I un cop feta aquesta afirmació diré que m’agraden, m’agraden molt aquestes manifestacions multitudinàries i aquests actes que s’organitzen la Setmana de la Dona, perquè mostren la conscienciació col·lectiva del problema greu que patim les dones.

Aquest any, però, no he pogut evitar de veure-hi un postureig més descarat que mai. Les institucions, els mitjans, els polítics... fins i tot les empreses adapten la seva publicitat a l’ambient reivindicatiu de la Setmana. Tothom és feminista. TV3 ho allarga un mes. Un mes, que bé! Amb una mica de sort anirem tot l’any de feministes. I pregunto: de què servirà?

Segur que el meu pessimisme prové de l’allau de notícies desastroses que ens ha colpit durant tota la setmana. Em refereixo a les de caire sexual, que les de violència domèstica i assassinats de dones no es queden enrere. Però és que només amb les primeres ja estem servits de dades indigeribles: La nena d’onze anys violada a Badalona al novembre per una colla de menors d’edat, dels quals tres d’ells són inimputables perquè no arriben a l’edat mínima, catorze anys, per ser imputats, cosa que vol dir que no seran castigats. El documental “El sostre groc”, emès al Sense ficció, va sobre els abusos a l’Aula de Teatre de Lleida, on un vividor, ni més ni menys que el director, havia muntat el seu propi harem de nenes que no arribaven als quinze anys per fer amb elles el que volgués quan volgués; ha prescrit, amigues, els abusos han prescrit, o sigui que no pagarà pel seu crim. No s’havia acabat la setmana que ja sortia un altre cas d’abusos per part d’un cineasta de vint-i-tres anys, d’Alcover, durant dos anys a una nena de dotze. L’endemà, un noi de vint-i-un anys de Vilanova i la Geltrú coneix una noia de tretze anys a través de la xarxa, se l’emporta  al seu pis i la viola, entre altres perles per l’estil. Avui, ha sortit un altre cas de la setmana passada. Segurament mentre publico aquest post, una altra noia està patint una agressió. Cada setmana, cada dos dies, cada dia hem de sentir notícies d’aquestes, talment una gota malaia perforant-nos el cervell.

I els polítics inútils, inutilíssims, que no es posen d’acord en la llei del “Només sí és sí” i mentrestant és igual el sí, com el no, com el consentiment, com la poca-vergonya dels depredadors. Perquè els actuals veuen que les seves malifetes queden impunes i els potencials, constaten que no els passarà res, facin el que facin, que sempre hi haurà una escletxa per poder sortir, encara que després hagin de tornar a entrar, i anar fent. I mentre canvien la llei i la tornen a canviar, uns i altres dic jo que es deuen pixar de riure. I així cada dia tenim una notícia o altra d’aquest caire, que fa que se’ns posin malament els àpats, que tinguem malsons i que haguem de patir per filles, nebodes, amigues, conegudes i per les netes en el futur terrorífic que s’atansa.

Si em centro en les violacions en grup, em costa molt de creure que de sis nens violadors, tots siguin de famílies desestructurades, tots tinguin problemes, tots pensin que una nena és un objecte, cap no tingui consciència, cap sigui capaç de dir no, capaç de dir que això no. Em costa molt.

Jo, pobra de mi, no soc experta en aquest tema i no sé quina és la solució, però amb tota modèstia aportaré algun suggeriment. A  veure, si està tan clar que la pornografia dura que corre per la xarxa en té la major part de culpa, no poden els estats legislar contra l’exhibició i el consum de pornografia a la xarxa? Si fer això és il·legal en un país, qui ho faci estarà infringint la llei i podrà ser castigat, no? Ja ho sé, torno a coartar la llibertat. Doncs potser sí, em dec estar tornant totalitària, però trobo que quan la llibertat d’uns atempta contra els drets fonamentals, molt fonamentals, d’altres, d’unes altres, ja no és llibertat, sinó dominació, coacció, agressió, abús i brutalitat I que consti que una sola d’aquestes accions ja és un crim en si mateixa. Aleshores, on acaba la llibertat d’uns i comença la de les altres? Ah, sí, els adults! Els adults que se’n vagin a mirar pornografia dura a un país on estigui permesa i de pas que s’hi quedin. Si no són capaços d’entretenir-se amb res més que amb la cosificació de la dona, per què els volem a aquests tipus aquí?

I els mòbils? Que bé que ens haurien anat els mòbils si n’haguéssim fet un bon ús! Però com sempre, acabem fent malbé tot allò que toquem. Ara resulta que els mòbil serveixen per tenir controlats els nostres fills i que no els passi res i sí, és veritat, controlats, sabem on són, però no sabem en quin cau virtual infecte estan ficats ara mateix. Que no aniria bé un mòbil limitant l’accés a Internet, o limitant determinades webs, o limitant el temps d’accés? Estaria bé, i perdoneu la broma, que se’ls acabés l’accés a meitat del vídeo porno! Potser perdrien l’interès d’una vegada. I una edat mínima per tenir mòbil? Resulta que no poden conduir fins als divuit anys, però sí que poden tenir a les mans una arma d’autodestrucció personal a l’edat que els pares ho considerin prudent. És clar que no sé quants calers deuen reportar als governs aquests dos negocis. Deuen ser tants que no se’ls poden deixar perdre. Si “només” és per arreglar un problema social que està engegant la nostra societat a rodar no deu valer la pena, oi?

Potser també estaria bé que l’educació sexual a l’escoles aprofundís una mica més. No es deu tractar només d’ensenyar anatomia de l’home i de la dona, ni d’ensenyar a posar un preservatiu, ni d’explicar la mecànica d’excitació del penis. Vaig veure que a “El Sostre groc” parlaven d’ensenyar als joves quins són els límits perquè sàpiguen quan ho han de parar. Suposo que es referien a tots els joves, nois i noies. O només ho han de saber les noies? Perquè si els nois sabessin quins són els seus, ja no hi hauria tema ni notícia ni planys ni indignació. No dic pas que ho hagin de fer els mestres ni els professors, que prou feina tenen, però sí que valdria la pena d’introduir psicòlegs com docents d’una assignatura més perquè eduquessin en les emocions, en els conflictes, en el sexe i sobretot en el respecte a l’altre, que és la base de tot. I de pas, que ho estenguin als homes adults també, que n’hi ha alguns que són la vergonya del gènere.


                                                                                    PROU!!!