La setmana passada una
editora preguntava a Twitter quin era el primer llibre feminista que havíem
llegit. Vaig estar una estona rumiant i no vaig trobar la resposta. Sí que en
vaig trobar una altra: diria que cap llibre em va fer feminista, crec que tota
la vida n’he estat. Perquè... quina dona no ha sentit el pes del masclisme al
damunt, al llarg de la seva vida? Quina dona no ho ha trobat injust? Doncs ser
feminista per mi és això, sumat a la lluita personal o col·lectiva per
canviar-ho.
I un cop feta aquesta
afirmació diré que m’agraden, m’agraden molt aquestes manifestacions
multitudinàries i aquests actes que s’organitzen la Setmana de la Dona, perquè
mostren la conscienciació col·lectiva del problema greu que patim les dones.
Aquest any, però, no he
pogut evitar de veure-hi un postureig més descarat que mai. Les institucions,
els mitjans, els polítics... fins i tot les empreses adapten la seva publicitat
a l’ambient reivindicatiu de la Setmana. Tothom és feminista. TV3 ho allarga un
mes. Un mes, que bé! Amb una mica de sort anirem tot l’any de feministes. I
pregunto: de què servirà?
Segur que el meu
pessimisme prové de l’allau de notícies desastroses que ens ha colpit durant
tota la setmana. Em refereixo a les de caire sexual, que les de violència
domèstica i assassinats de dones no es queden enrere. Però és que només amb les
primeres ja estem servits de dades indigeribles: La nena d’onze anys violada a
Badalona al novembre per una colla de menors d’edat, dels quals tres d’ells són
inimputables perquè no arriben a l’edat mínima, catorze anys, per ser imputats,
cosa que vol dir que no seran castigats. El documental “El sostre groc”, emès al
Sense ficció, va sobre els abusos a l’Aula de Teatre de Lleida, on un vividor, ni
més ni menys que el director, havia muntat el seu propi harem de nenes que no
arribaven als quinze anys per fer amb elles el que volgués quan volgués; ha
prescrit, amigues, els abusos han prescrit, o sigui que no pagarà pel seu crim.
No s’havia acabat la setmana que ja sortia un altre cas d’abusos per part d’un
cineasta de vint-i-tres anys, d’Alcover, durant dos anys a una nena de dotze.
L’endemà, un noi de vint-i-un anys de Vilanova i la Geltrú coneix una noia de
tretze anys a través de la xarxa, se l’emporta
al seu pis i la viola, entre altres perles per l’estil. Avui, ha sortit
un altre cas de la setmana passada. Segurament mentre publico aquest post, una altra noia està patint una agressió. Cada setmana, cada dos dies, cada dia hem de sentir
notícies d’aquestes, talment una gota malaia perforant-nos el cervell.
I els polítics inútils,
inutilíssims, que no es posen d’acord en la llei del “Només sí és sí” i
mentrestant és igual el sí, com el no, com el consentiment, com la
poca-vergonya dels depredadors. Perquè els actuals veuen que les seves
malifetes queden impunes i els potencials, constaten que no els passarà res,
facin el que facin, que sempre hi haurà una escletxa per poder sortir, encara
que després hagin de tornar a entrar, i anar fent. I mentre canvien la llei i
la tornen a canviar, uns i altres dic jo que es deuen pixar de riure. I així
cada dia tenim una notícia o altra d’aquest caire, que fa que se’ns posin
malament els àpats, que tinguem malsons i que haguem de patir per filles,
nebodes, amigues, conegudes i per les netes en el futur terrorífic que s’atansa.
Si em centro en les
violacions en grup, em costa molt de creure que de sis nens violadors, tots
siguin de famílies desestructurades, tots tinguin problemes, tots pensin que
una nena és un objecte, cap no tingui consciència, cap sigui capaç de dir no, capaç
de dir que això no. Em costa molt.
Jo, pobra de mi, no soc
experta en aquest tema i no sé quina és la solució, però amb tota modèstia
aportaré algun suggeriment. A veure, si
està tan clar que la pornografia dura que corre per la xarxa en té la major
part de culpa, no poden els estats legislar contra l’exhibició i el consum de
pornografia a la xarxa? Si fer això és il·legal en un país, qui ho faci estarà
infringint la llei i podrà ser castigat, no? Ja ho sé, torno a coartar la
llibertat. Doncs potser sí, em dec estar tornant totalitària, però trobo que
quan la llibertat d’uns atempta contra els drets fonamentals, molt fonamentals,
d’altres, d’unes altres, ja no és llibertat, sinó dominació, coacció, agressió,
abús i brutalitat ꟷI que consti que una sola d’aquestes
accions ja és un crim en si mateixaꟷ. Aleshores, on acaba la llibertat
d’uns i comença la de les altres? Ah, sí, els adults! Els adults que se’n vagin
a mirar pornografia dura a un país on estigui permesa i de pas que s’hi quedin.
Si no són capaços d’entretenir-se amb res més que amb la cosificació de la dona,
per què els volem a aquests tipus aquí?
I els mòbils? Que bé que
ens haurien anat els mòbils si n’haguéssim fet un bon ús! Però com sempre,
acabem fent malbé tot allò que toquem. Ara resulta que els mòbil serveixen per
tenir controlats els nostres fills i que no els passi res i sí, és veritat,
controlats, sabem on són, però no sabem en quin cau virtual infecte estan
ficats ara mateix. Que no aniria bé un mòbil limitant l’accés a Internet, o
limitant determinades webs, o limitant el temps d’accés? Estaria bé, i perdoneu
la broma, que se’ls acabés l’accés a meitat del vídeo porno! Potser perdrien
l’interès d’una vegada. I una edat mínima per tenir mòbil? Resulta que no poden
conduir fins als divuit anys, però sí que poden tenir a les mans una arma d’autodestrucció
personal a l’edat que els pares ho considerin prudent. És clar que no sé quants
calers deuen reportar als governs aquests dos negocis. Deuen ser tants que no se’ls
poden deixar perdre. Si “només” és per arreglar un problema social que està
engegant la nostra societat a rodar no deu valer la pena, oi?
Potser també estaria bé
que l’educació sexual a l’escoles aprofundís una mica més. No es deu tractar
només d’ensenyar anatomia de l’home i de la dona, ni d’ensenyar a posar un
preservatiu, ni d’explicar la mecànica d’excitació del penis. Vaig veure que a
“El Sostre groc” parlaven d’ensenyar als joves quins són els límits perquè
sàpiguen quan ho han de parar. Suposo que es referien a tots els joves, nois i
noies. O només ho han de saber les noies? Perquè si els nois sabessin quins són
els seus, ja no hi hauria tema ni notícia ni planys ni indignació. No dic pas
que ho hagin de fer els mestres ni els professors, que prou feina tenen, però
sí que valdria la pena d’introduir psicòlegs com docents d’una assignatura més
perquè eduquessin en les emocions, en els conflictes, en el sexe i sobretot en
el respecte a l’altre, que és la base de tot. I de pas, que ho estenguin als
homes adults també, que n’hi ha alguns que són la vergonya del gènere.
.jpg)
