ÚLTIMES VISTES DE TURQUIA

              

                      

Se m’ha endarrerit tant aquest post i perdo tant la memòria que ja gairebé no recordo què em quedava per explicar del meu viatge a Turquia. Bé, ja sé que això no s’ho creurà ningú perquè els viatges es recorden sempre, no? De tota manera, el que escriuré avui són algunes de les meves impressions del viatge. Res d’aventures, que al final algú es pensarà que la meva vida és una bogeria contínua.

        La primera dona turca que vaig conèixer va ser la Sema, la nostra guia en el viatge. Una crac, pel que fa al coneixement de la seva cultura i la seva història, que anava molt més enllà de fer-nos de guia turística. Trobar una guia així en un viatge és trobar un tresor. 

La Sema a Efes

Ja ens havia manifestat que ella era musulmana, però jo volia saber una mica més de les seves creences. La Sema ens va explicar que ella seguia el pensament d’un filòsof sufí del segle XIII que es deia Mawlana, també conegut per Rumí, molt formalista i ortodox en els seus orígens, però que amb el temps i noves coneixences pel camí es va anar tornant més tolerant. Jo no n’havia sentit a parlar mai, però les seves ensenyances em van agradar: tolerància, paciència i amor, prohibida la mentida, prohibit trencar el cor, prohibit discutir i prohibides les paraules lletges. Les seves no ho són gens:

“Podem viure en un jardí de roses, però si les paraules són lletges, només en veurem les espines”.

“Canviem les paraules i ens canviarà el pensament i si canviem el pensament, ens canviarà la vida”.

“No hi ha gent dolenta, només hi ha gent ignorant”.

“O malalta” hi afegiria jo, amb permís del savi.

El sufisme és la part més mística de l’Islam i la més pacífica. Sembla que per això als règims islàmics no els agrada gaire i en algunes èpoques i llocs l’han prohibit. El seu objectiu és accedir al coneixement de Déu i a la seva presència sense normes ni formalismes. Els seguidors de Mawlana són els dervixos i aquests segur que us sonen. Són aquells homes ─no pas dones─, que van vestits de blanc i amb faldilles, porten un barret cilíndric i dansen girant sobre ells mateixos seguint una música. Una forma com qualsevol altra de meditació per arribar a l’estat místic que persegueixen.

Aquests són els dervixos

Malgrat que pel meu entusiasme pugui semblar que ara a més de les meves activitats de jubilada em pugui dedicar a girar sobre mi mateixa, no serà així. Sí que em quedo amb els pensaments i les paraules de Mawlana. Em semblen un altre tresor, com la Sema.

He dit que les dones no dansen. Ho aprofitaré per explicar la meva impressió sobre les diferències de gènere a Turquia. I repeteixo, és una impressió. Vaig poder veure dones treballant en turisme, ja fos com a guies, a l’aeroport, als hotels i en espectacles per a turistes. No en vaig veure cap a les botigues dels basars, ni en les dels carrers; no sé si és per què tradicionalment els comerciants són homes o per què el meu coneixement del país va ser limitat. Tampoc treballant a les mesquites i penso que aquí no cal explicar el per què. En vaig veure alguna servint en algun restaurant, en general una mica cohibida entre tants homes. Suposo que els intents d’Ataturk de modernitzar Turquia no s’han acabat de materialitzar i si bé Estambul és una ciutat europea d’última generació, no deu passar el mateix en la societat. I més quan Erdogan no amaga les seves intencions de re-islamitzar el país. A les mesquites ja es nota perquè no perdonen el mocador al cap ─a les dones, és clar!─ i els peus descalços. 

I això, Santa Sofia

Per cert, petita aventura! Em vaig emportar una esbroncada del guàrdia que custodiava les sabates a la mesquita Rüstem Paça, per haver posat el peu descalç fora de la catifa que hi ha per a descalçar-se. Només va ser una frase imperativa, però contundent i com que el turc no forma part del meu bagatge de cinquanta idiomes, em vaig esverar: Ai, pobra de mi! Què he fet? Després ja em van explicar que des del moment de descalçar-se només pots posar els peus a l’interior de la mesquita; si trepitges a fora estàs introduint impuresa en un espai pur.

No hase falta desir nada más

De mesquites en vaig veure tres per dins i moltíssimes per fora. Si alguna cosa conservo ben viva en la memòria són els minarets, la torre des de la qual el muetzí crida a l’oració cinc vegades al dia. La Sema ens va explicar que en poden tenir dos o quatre, i excepcionalment sis. Deixant les excepcions, doncs, la imatge dels sis o dotze mil minarets de les tres mil mesquites que hi ha a Estambul, retallant-se en l’skyline de la ciutat la vaig trobar poc menys que de conte de “Les mil i una nits”. Diu que el nombre de mesquites i minarets representen la religiositat del país. Com més n’hi ha, més religiós és. Com que fins i tot un particular pot construir una mesquita, no puc evitar preguntar-me si tantes com n’hi ha són símbol de fe o desig d’ostentació.

Acabo amb les amistats. En els viatges sempre se’n fan i algunes perduren per sempre. En el grup hi havia vuit catalans, tot i que no hi vam tenir especial afinitat; eren molt joves, potser va ser per això. Vam estar molt a gust amb una parella peruana encantadora, la Suzanne i el Juan Carlos, agradables i educats, amb qui vam compartir els números de mòbil. Encara que difícil, potser algun dia ens tornem a veure. Els desitjo sort en la complicada situació  per la que està passant el seu país. 

Peruans i catalanes

També vam fer amistat amb una parella de Canàries,  l’Inma i el Guiomar, acollidors des del primer moment de trobar-nos i també damnificats com nosaltres en l’espera del guia a l’aeroport, però no tant ꟷno tanta estona, vull dirꟷ. Ens van posar en grups diferents, però cada vegada que ens trobàvem teníem una alegria. Ja se sap que conviure en les desgràcies sempre agermana.

Creuer pel Bòsfor, amb els amics canaris,
amb vista a la part asiàtica d'Estambul 

I doncs, amics, aquí s’acaba la crònica del meu viatge a Turquia. Recomano el país i el viatge, si pot ser guiat per la Sema. Només m’han quedat pendents uns dies més a Estambul ꟷamb cinc ja estaria béꟷ que, per poc que pugui, no penso perdonar.