Ara
que tothom ha explicat la seva vivència particular de la gran apagada -Gràcies
TV3 per entrevistar els testimonis, TN vespre, TN migdia i altra vegada TN
vespre, uf!-, i que tots ens hem quedat amb la boca oberta de saber, una vegada
més, com en som, de vulnerables, ara explicaré jo la meva.
La meva té la particularitat que jo estava
literalment amb la boca oberta. A les dotze tenia hora al dentista per fer-me
una neteja de boca i ja s’anava acabant la tortura, quan el llum va fer
pampallugues, es va tornar a encendre i es va apagar definitivament. De moment
em vaig quedar a la cadira, esperant que de seguida poguéssim continuar amb el
suplici. La tècnica en odontologia va anar, va tornar i va insistir perquè
pugés a la sala d’espera, on la llum que entrava per les finestres intentava
desmentir el daltabaix que ja teníem al damunt. Vaig fer-li cas i vaig pujar a
la lluminosa sala d’espera. De damnificats com jo ja n’hi havia uns quants i
més que en van anar sortint de tots els box del centre. S’hi van afegir els que
esperaven per ser atesos i els que en deu minuts van anar arribant perquè
tenien hora. Era fàcil identificar els que ja havien passat pel cadafal perquè
tots portaven, jo també, algun distintiu d’haver-se quedat a mitges.
Les notícies eren progressivament
esperpèntiques:
-És a tot el carrer -va dir el que acabava
d’entrar.
-És aquesta fase – una entesa.
-És a tota la ciutat.
-Als barris també.
-És a tot Espanya.
-A tot Europa.
Vaig dir-li a la meva tècnica que ja
acabaríem la feina un altre dia. Em va semblar que li estranyava que volgués
marxar. No ho sé, però vaig pensar que si l’avaria estava tan estesa, no
l’arreglarien en deu minuts. I, a més, patia pel cotxe. El tenia al pàrquing i
també deien que no es podia entrar ni sortir dels pàrquings.
Pel carrer, tothom amb el mateix gest: mòbil
a la mà, dits amunt i avall, cara de preocupació. No deixava de ser una escena
divertida. Vaig entrar al pàrquing. No era sola que intentava trobar el cotxe
amb la llanterna del mòbil. Per sort, havien aixecat la barrera i vam poder
sortir tots.
A casa, la mare estava preocupada.
-Nena, el forn no funciona, eh?
-Només el forn, mama? Que bé!
Ni forn ni placa ni microones ni cafetera ni tendal
ni persianes ni Internet. Per sort, vaig trobar un transistor i també -important!-
unes piles adequades i ràpidament vaig poder posar-me al dia, si és que
posar-se al dia és comprovar que ningú sap res de res. Però bé, alguna cosa deien:
-Atemptat!
-Cyberatac!
-Sabotatge rus!
-Gran incendi a prop de Narbona!
I el Basté embarbussant-se per explicar-ho
tot. Tot o res?: “Coses a afegir al kit de supervivència: transistor, piles,
diners en efectiu, llanterna...” I aprendre a comunicar-se amb senyals de fum,
què tal?
Ara diuen que tot eren fakes. Jo, com que no
hi pelo res en el tema, i que em perdonin els entesos, vaig pensar que el fake
més gros era el que explicava el desajust entre l’oferta i la demanda
d’energia elèctrica.
A fi d’entendre-hi alguna cosa, he buscat
informació i he trobat que l’any 2022 ja s’avisava que hi podia haver una
apagada massiva per aquest motiu l’any 2024 o 2025. O sigui, que ja m’ho crec
més. Tot i així, penso que hem estat de sort si, des que ens vam instal·lar en
aquest sistema, no ha caigut fins ara, no? També penso que si això es veia
venir i no s’havia adequat cap mecanisme per detectar-ho abans que passés, la
nostra vulnerabilitat és molt més gran del que imaginàvem.
Per acabar, un parell de cosetes: igual que
dependre defensivament en exclusiva dels EEUU no ens convé, potser dependre
exclusivament de l’energia elèctrica en la nostra vida diària també s’hauria de
replantejar. L’altra cosa que em volta pel cap, i ja sé que la idea deu formar part
de les teories de la conspiració és que això no haurà sigut una prova pilot de
la Unió Europea per comprovar si funciona el kit de seguretat que ens van
recomanar fa unes mesos, oi??? Total, la península Ibèrica, a l’extrem inferior
d’Europa i tocant a l’Àfrica, si se’ls hi apaga la llum durant unes hores, a
Europa no té perquè passar-li res, sí o no?
De tota manera, he de dir que solucionar un
problema d’aquesta envergadura en tan poques hores és per treure’s el barret
davant de qui sigui que ho hagi solucionat.
