Fa set anys al meu poble,
vam muntar un club de lectura. Des de llavors ens trobem una vegada al mes per
comentar el llibre de torn. És una activitat distreta i enriquidora que
recomano a tothom qui li agradi llegir perquè permet treure més profit del
llibre, a part del que ja té, de per si, llegir. Es tracta de compartir opinió
sobre la lectura i dic que és distret perquè a nosaltres ens ha permès treure
suc, i també riure, a alguns llibres que en tenien poc. I enriquidor perquè les
diferents opinions aporten punts de vista que en la lectura individual s’escapen.
I tot això per no parlar de l’enriquidor que em resulta a mi que em convidin a
algun club de lectura on han llegit els meus llibres. Allò que jo no he vist en
tot el temps d’escriptura de la novel·la, ho veu un lector. I una altre veu una
altra cosa, a vegades sorprenent. I algun em fa el gran regal d’haver copsat
tot, tot el que jo volia dir. En fi, visca els clubs de lectura!
Al meu club recentment
hem llegit la novel·la “1984”, escrita per Georges Orwell l’any 1949. El primer
adjectiu que em ve al cap és el de “visionari” i ho dic en el sentit de
descriure en una novel·la allò que passarà en el futur, en aquest cas trenta
cinc anys més tard, segurament sense cap intenció d’encertar-ho; penso que
Orwell simplement fa un exercici d’imaginació més enllà del present que té davant
del nas.
Potser si Orwell obrís
els ulls podria pensar que hi té alguna responsabilitat, en el que està
passant setanta cinc anys més tard,
potser algun irreflexiu, frívol, cap boig, cap de trons d’aquests que
dirigeixen el món va llegir la novel·la i va agafar idees, no ho sé, però el
paral·lelisme entre el món que l’escriptor descriu i el món actual és indiscutible
i és, per mi, un dels punts forts de la novel·la.
“1984” és una novel·la de
culte i segurament molts dels que em llegiu ja la coneixeu. He de confessar que
em fa una mica de vergonya no haver-ho fet abans. No acostumo a parlar de
llibres aquí, però faig aquesta entrada per compartir les meves impressions sobre
aquest llibre i per enaltir, com ja he fet, els clubs de lectura. Algunes de
les idees que aquí exposo no són del tot meves, sinó producte de tot el que es
va dir en el club de “1984”. Si l’heu llegit i hi voleu dir la vostra, ja sabeu
que la vostra sempre és benvinguda.
En la novel·la, l’any
1984 hi ha tres blocs al món i sempre n’hi ha dos que estan en guerra.
L’important perquè res no canviï és una guerra permanent, gràcies a la qual els
administrats no pensin en millorar perquè sempre hi ha la guerra de fons i
l’estat -el Partit en la novel·la- pugui mantenir l’estructura jeràrquica de la
societat que tan bé li funciona. La societat està dividida en tres estrats: els
proles, a baix; el Partit Interior -l’elit- a dalt, i enmig la resta, que jo
associo amb les classes mitjanes. Els proles passen gana, però no estan
vigilats per l’ull del Gran Germà, mitjançant les telepantalles, així les
anomena Orwell; tenen pocs al·licients, bàsicament sobreviure i la loteria, que
es veu que mai no toca, o no toca tal ni tant com se’n fa la publicitat, però els
manté entretinguts. Els del mig estan controlats per les telepantalles que
sempre són a tot arreu, també a casa i els vigilen; no només vigilen el que
fan, sinó també els seus pensaments, que poden entreveure a través, sobretot,
de la mirada dels vigilats; si hi ha algun senyal de dissidència ja han begut
oli: els torturen fins que acceptin que dos més dos fan cinc; aquests no passen
gana, però tenen els recursos molt limitats. Els de dalt, el partit Interior,
són tot el corpus polític i administratiu, que és qui marca les directrius; són
els que viuen més bé, sense cap privació i fins i tot poden apagar les
telepantalles, si els convé, que no és un privilegi menor.
El Partit passa davant
dels individus, que no compten per a res, ni la seva vida ni la seva mort
perquè és el Partit qui roman sempre. La frase més brillant és “qui controla el
passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Per
pensar-hi una estona, no? Perquè resulta que la manera d’exercir aquest control
és inventar-se el passat, reescriure la Història. És la feina del protagonista,
que treballa al Ministeri de la Veritat: esborrar de la Història tot allò que
no interessa i escriure una Història nova. Una altra tasca important és la
d’elaborar el que en diuen el Diccionari de Novaparla, on per una banda, es tracta de reduir al mínim el nombre de
paraules perquè la gent no tingui paraules per poder aplicar als seus
pensaments i per l’altra, inventar-se noves paraules contradictòries perquè
tothom aprengui a acceptar que allò que és no és. Es tracta, en paraules del
Partit Interior, d’extirpar tota possibilitat de pensament independent.
Els noms dels Ministeris
i Departaments no tenen pèrdua:
Ministeri de la Pau, que
s’ocupa de la guerra.
Ministeri de
l’Abundància, que s’ocupa que tothom dels dos estrats inferiors passi gana.
Ministeri de la Veritat,
que és on es fabrica la mentida.
Ministeri de l’Amor, que
s’encarrega de torturar els dissidents.
Departament de Ficció,
que escriu ficció buida de contingut, necessària per tenir els proles distrets.
També hi ha la Lliga
Juvenil Antisexe, perquè l’amor no existeix i el sexe només ha de servir per
procrear, i els Dos Minuts d’Odi, crec que programats cada dia, per poder odiar
un tal Goldstein, dissident i enemic del Partit, que no existeix i només és una
creació del mateix Partit -amb biografia i doctrina inclosa- perquè tothom
pugui descarregar la seva fúria.
Crec que Orwell, quan la
va escriure, l’any 1949, estava influït -mol tocat, vaja!- per dues coses: una,
la revolució russa i la manera com Stalin va aplicar el socialisme a la URSS;
ell era un socialista convençut i aquella imposició del socialisme, en mode
dictadura i perdent l’essència que li volia donar Marx, li devia doldre en
l’ànima. L’altra, les dues guerres mundials que acabaven de patir, tan seguides
que, suposo, el devien fer ser molt pessimista de cara al futur.
La novel·la té doncs,
moltes analogies amb el món actual: guerra
permanent, el Partit, que res no canviï, telepantalles controlant-ho tot, fer
combregar amb rodes de molí, el Partit Interior vivint a cos de rei mentre la
resta malviu, reescriure la Història, aconseguir que ningú tingui un pensament
propi, els noms dels Ministeris en contradicció amb la tasca que fan, difusió
de ficció buida de contingut... I significatius són els Dos Minuts d’Odi:
sempre hi ha d’haver algú a qui odiar. Em ve al cap l’acarnissament que hi ha a
Twitter on sempre hi ha algú que, des de l’anonimat, descarrega la seva ràbia
contra algú.
Potser perquè a mi també
m’agrada fabular, penso que Orwell s’ho devia passar pipa inventant-se aquell
món, aquells noms i aquells personatges. O potser no, potser va escriure el
llibre patint. M’agradaria preguntar-l’hi, però ja no podrà ser.
