Tinc
el privilegi de viure davant del mar. Ja fa més de trenta anys i, això no
obstant, no hi ha dia que no em meravelli pel seu color canviant, pel seu estat
agitat o reposat, per la seva immensitat que no deixa de recordar-me com en
soc, de petita.
Dit
això ara faré una declaració d’amor a Baltasana perquè Baltasana és l’espai de la meva infantesa. Si el poble,
la ciutat, el barri on vivim és el lloc on, en contacte amb altra gent,
desenvolupem les nostres habilitats socials, penso que el paisatge que ens va
veure créixer constitueix la part més important del nostre imaginari.
El
meu paisatge, el que jo en dic Baltasana que, a banda de ser un tossal, és el
topònim literari que apareix en alguns dels meus llibres, el formen les
muntanyes del Bosc de Poblet. He vist aquestes muntanyes des que vaig néixer
quan, segurament encara sense memòria, a l’estiu la mare em pujava al terrat
per banyar-me en aquell cossi d’estany que encara roda per casa. Allí al davant
hi veia unes muntanyes que a mi em semblaven blaves. Més endavant, anant amb
els pares a plegar avellanes, a mesura que ens hi atansàvem m’adonava que de
blaves, res de res. Totes les games imaginables de verd, sí; blaves, no. I ja
més tard, a l’adolescència, vaig tenir la sort que el mossèn del poble, un sant
baró, ens portés a tota la colla d’excursió pel terme i ens expliqués tot el
que ell sabia de les plantes i les muntanyes, que era molt, molt més del que
sabia jo i del que arribaré a saber mai. Sense que jo fos conscient de fantasiejar
gens amb el que ens explicava, crec que d’allí parteix la meva idea d’un món
fantàstic situat al Bosc de Poblet. No obstant, només de gran m’he adonat que tot allò que sempre hem vist de la mateixa
manera, i no només parlo del paisatge, també de les persones, de sobte canvia
quan ens hi atansem i li dediquem una mirada nova.
No
vull aixafar la guitarra al potencial lector, però sí que puc dir que Baltasana
tracta d’una noia amb discapacitat visual que... Però millor que ho expliqui
ella mateixa, no?
“Fins que
no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia
vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en
dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar
a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu;
d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un
xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia
quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de
l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven
la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat”.
Al
mateix temps, Baltasana, la Muntanya, ràpidament s’adona que aquesta noia de
mirada verge, oïda amatent i trepig respectuós és l’interlocutor vàlid que
porta milions d’anys esperant.
Comença
així una comunicació directa entre la noia i la Muntanya a través dels
personatges que l’habiten: ocells, roques, arbres, fulles, flors... prenen la
paraula i, cadascuna amb la seva veu i la seva dèria particular, li explica la
seva història o la història d’altri, les seves aventures, accidents, pors, interessos
i anhels. Entre tots ells, un personatge molt especial va apareixent de tant en
tant per explicar la seva versió dels fets i la seva concepció d’un món ideal.
I no, el personatge no es diu Teresa, però s’ho podria dir perquè rellegint-lo
m’hi reconec força bastant.
No
diré res més per no desvetllar més incògnites, que el llibre les té.
I qui m’ha llegit abans dirà: Però... què ha escrit la Teresa aquesta vegada? Doncs resulta que després de la tasca ingent de documentació que vaig haver de fer amb “La llum de l’impostor” em venia de gust escriure quelcom lúdic, lleuger, divertit. No ho ha estat tant com em pensava perquè la feina de documentar-se, almenys per a mi, és inevitable. No volia col·locar a Baltasana unes espècies que no li són pròpies, ni podia parlar de la Muntanya sense saber de quan data la seva formació, ni quins minerals la formen; no podia situar un arbre de ribera al capdamunt d’una muntanya, ni una àliga vivint en un matoll. Però crec que amb una barreja de prosa, poesia, reflexions i filosofia m’he sortit amb el meu objectiu de fer-ho lúdic, lleuger i divertit. El llibre té un color especial, i mai tan ben dit, perquè la meva mare n’ha fet les il·lustracions amb les quals s’amenitza la part fantàstica i s’alegra la part de ficció realista.
Em sembla que ja en vaig ensenyar uns quants, pero fins arribar als quaranta que hi ha al llibre, encara queda.
