diumenge, 23 d’agost del 2020

M'EXPLICO, jo també

 

                                     

Fa quinze dies que vaig acabar de llegir el llibre de Puigdemont i he volgut esperar una mica a escriure les reflexions que la seva lectura m’ha suggerit.

Llegint-lo m’ha quedat clar que les petites notícies, servides com a grans, que ens dona qualsevol mitjà informatiu, són només la punta de l’iceberg de la realitat i que, sovint, és una punta descafeïnada o acolorida a gust del mitjà que l’ofereix.

El llibre és un dietari, escrit en tercera persona, que reflecteix el dia a dia del president des de la seva investidura fins a l’exili. Està escrit per Xevi Xirgo, que l’ha anat seguint i fent-ne la crònica quasi diària durant aquest període. Explica l’activitat i les impressions del president i també hi transcriu frases literals que ha anat dient i, en alguns casos, pensat en veu alta.

Vaig començar a llegir-lo amb il·lusió; saber com han anat les coses per boca dels protagonistes de la història sempre és més interessant que fer-ho a través de tercers. De seguida, però, em vaig angoixar. Copsar la il·lusió, l’afany i la determinació d’una persona a qui admiro i aprecio, sabent a priori com va acabar tot —si més no, de moment— no és precisament plaent. Descobrir que aquell a qui consideres un líder té temors, dubtes, mal-humor i rampells, tampoc.

Puigdemont està dirigint “tranquil·lament” la política municipal de Girona, quan li proposen de portar un país a la independència. Li donen vint minuts per decidir-se i diu que sí. Es troba un govern ja format, no ha tingut ni veu ni vot en la seva constitució i, malgrat tot, ràpidament se’ls fa seus i el govern se’l fa seu. Tots a la una! El camí cap a la independència és ample i planer. Ho sembla. Aviat ERC, la CUP i el seu propi partit van sortint amb diferents trencats que li fan perdre la paciència. Amenaça —s’amenaça— d’engegar-ho tot a passeig. “Si no hem de fer la independència, que hi he vingut a fer jo, aquí?”

El problema és que ningú diu obertament el que pensa. ERC va fent declaracions a la premsa, molt allunyades de les seves converses dins del govern. Oriol Junqueras va per lliure: demana entrevistes amb diferents presidents d’autonomies, s’entrevista amb ministres de Madrid, té gran amistat —diuen— amb Soraya Saénz de Santamaria; tot d’esquena al president, que li diu: ”No em fa res, però almenys fes-m’ho saber”; Junqueras segueix fent el mateix. La CUP vol la independència; la vol, la vol, la vol... i la boicoteja; ho fa en moltes de les votacions on el seu recolzament hauria estat definitiu. Finalment dins del PDeCAT hi ha dissidència, traïció i converses pel darrere, no tant contra ell, sinó contra el camí a la independència, que és el seu.

El president es lamenta molt sovint que se sent sol, allunyat de la família i sense temps per dedicar-li, i poc acompanyat pels que se suposa haurien de ser els seus companys de viatge. També sovint, és queixa de deslleialtat, torna a preguntar-se què ha vingut a fer i té ganes d’entornar-se’n a casa.

Deslleialtat dels seus, enganys dels de fora. El govern espanyol va mentir des del primer moment. Des de la gosadia del referèndum el primer d’octubre, es va proposar intervenir Catalunya i deixar-la sense govern; mai no va tenir intenció de negociar, ni de cedir un mil·límetre. Dirigents i altres personalitats del món es van oferir per mitjançar en el conflicte i Espanya no ho va acceptar. D’altres, catalans i espanyols, van fer gestions que mai no van obtenir resposta. El lehendakari Urkullu hi va posar el coll i crec que tota la bona intenció, però també va ser enganyat. El govern espanyol va enganyar tothom: Puigdemont, Urkullu i tots aquells que van creure en la seva voluntat d’arribar a un acord.

La meva angoixa augmenta quan penso en la situació actual. Com és que un home que no aspirava a ser president, que no se sentia bé en el càrrec, que tenia la temptació d’abandonar, pot estar ara tan implicat com ho està? Implicat i damnificat. Volia estar amb la seva família i ara la té en un altre país, volia deixar la política del país i ara ha de lluitar —millor dit, lluita, ningú l’obliga— per la política del seu país a Europa, volia viure en relativa tranquil·litat i la seva vida és una muntanya russa: euro-ordres que van i venen, seguiments i maniobres perilloses per part de la policia espanyola, suplicatoris en dansa, amenaces —també de mort—, insults, acarnissament, befa...

Doncs sí, un líder de carn i ossos, ben humà i amb les seves febleses, però amb una persistència de granit i una resistència a prova de bombes. Per mi, si hi ha algú que ens pot portar on volem arribar, és ell.  I com que la meva opinió em situarà a ulls d’alguns —malauradament i a causa de la divisió de l’independentisme— a favor d’una banda i en contra de l’altra, només em queda dir que fins ara Puigdemont és l’únic que ha demostrat interès per anar units, que és el que tots els independentistes voldríem.


                                   Molt recomanable!


I surto una mica del fil d’aquest post per recalcar que en el llibre hi apareixen algunes perles inèdites de Rajoy. Entre elles, una que no puc deixar d’esmentar. El 18 d’agost de 2017, l’endemà dels atemptats gihadistes i després de la reunió de membres del govern espanyol i català, Puigdemont li proposa a Rajoy de comparèixer junts davant la premsa; Rajoy diu: “Por mi encantado, però para decir qué?”. És l’home que va dirigir Espanya durant uns quants anys i últim responsable que siguem on som.

12 comentaris:

  1. No l’estic acabant, bé encara em falten 80 o 90 pàgines, però amb el gruix del llibre això no és res...

    Estic d'acord amb tot el què dius i jo també crec que si no és ell no serà ningú. El pitjor de tot és que la desunió persisteix i persisteix,.. i no ho puc entendre. Si de veritat l'objectiu comú el volguéssim tots, aniríem junts. Si no anem junts és que l'objectiu no és el mateix. Crec jo..

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'han oblidat del poble, dels seus votants, Carme, i això per mi no té perdó de Déu. Són on són per nosaltres, perquè els hem votat, i no tenen dret a fer el que els doni la gana i menys aquestes divisions que ens fan més mal que bé.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Sí, m'ho he imaginat després de llegir-ho dues vegades. Suposo que ja l'has acabat. És un llibre que està molt bé. Ja sé que no conec altres versions de primera mà, però que les escriguin, caram! i així ens farem una bona composició de lloc. És més, ningú ha desmentit res.

      Elimina
  3. Pensant en el partit i la foto, no es portaran enlloc..... només quan han fet un petit pas endavant es, perquè la gent apretava ( diria jo) Mirant al món, només las coses canvien, quan es la gent que s'ho proposa , ningú més....
    Bon setembre :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas és que ja ens ho vam proposar i per això els vam votar. Jo no veig el poble sol avançant, sense polítics o líders que vagin a davant. Potser menystinc el poble, no ho sé. La qüestió és que teníem prou majoria per fer molta feina i ho van engegar tot a fer punyetes. Trobo que els polítics són d'una pasta especial. Pocs diuen el que pensen i sovint diuen el que no pensen. Vaja! Quin embolic m'he fet ara! Ja només em falta dir que no pensen el que diuen.
      Salut, Artur!

      Elimina
  4. Jo també m'afegiria a la unitat de tots els independentistes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tenia cap dubte, Xavier! Però què fem amb aquest coi de polítics?

      Elimina
  5. No he llegit cap llibre de cap polític, del color que sigui, és com llegir ciència ficció...Perquè cadascú va per la seva banda, on volen arribar? A més tinc ganes que hi hagi eleccions per saber quins partits tenim a casa nostra, doncs surten com bolets, potser aleshores podrem anar a favor d'algun, que veig que tu ja ho tens clar , però!!!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc no ho feia, Roser, però darrerament n'he llegit uns quants. En aquest cas, el de Puigdemont, em picava la curiositat de saber com havien anat les coses. Vam quedar tan despenjats amb la declaració suspesa i després l'altre declaració que alguns no volien, però deien que no, i d'altres la demanaven a contracor, i a uns altres els feia més por que gràcia... En fi, tenia ganes de saber com havia anat tot.

      Elimina
  6. És un llibre que no es pot deixar, però com que no tinc temps... S'explica molt bé, Puigdemont. Que és com els genis, persona abans que res. M'agrada molt quan diu "jo no sóc antiespanyol, sóc català".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Helena, frases com aquestes el defineixen. Potser per això m'hi alineo. Està clar que és polític, però té l'objectiu de la independència per davant de tot i crec que diu el que pensa, independentment dels interessos de partit.

      Elimina