Segurament no soc la persona més indicada per
parlar de residències. Hi he topat dues vegades a la vida i el resultat no ha
estat bo. La primera, quan hi va treballar la meva filla durant un any. De la
seva angoixa i del que em va explicar quan més endavant en va voler parlar, va
sorgir la inspiració per la novel·la “Les cadenes subtils”, que algú troba
dura, però que jo crec que reflecteix força fidelment la realitat. El segon
encontre va ser quan hi vaig haver de portar el meu pare amb demència. En dos
mesos i mig en va provar dues i és que amb la mare no resistíem el que vèiem en
la primera on va estar. El preu era pràcticament el mateix: una calerada, que
vaig pagar a gust en la segona, però que em feia sentir estafada en la primera,
a banda d’indignada. Parlaré de la residència on va treballar la meva filla ―aquests
dies ha estat notícia unes quantes vegades― i de la primera del meu pare, ambdues
privades. Tenien un problema comú. Quan vaig preguntar a la meva filla com
creia ella que hauria pogut funcionar millor, em va dir ras i curt que amb el
doble de personal. Amb el meu pare un mes i mig a la primera residència, vaig corroborar
el que m’havia dit ella l’any 2010. Era al principi de la crisi econòmica i sis
anys més tard, la precarietat de personal es mantenia; no sabria dir si havia
empitjorat. Vaig pensar que totes devien funcionar igual, però la segona, que
era pública i una macro-residència, treballava millor. Els quadres de dolor
eren els mateixos, però els residents estaven atesos i controlats en tot moment.
Ja m’imagino que qui munta una empresa és per aconseguir
el màxim benefici, però una residència no és una empresa qualsevol; no fabrica
peces de cotxes, ni mòbils, ni roba, ni mobles, ni farina, amb tots els respectes per aquests sectors. Una residència
és una empresa assistencial que tracta amb persones i és un sector que, lluny
de tenir pèrdues, té grans beneficis, que per això els fons ―renta variable,
fixa, voltors... els podem dir com vulguem― se les disputen i s’hi llencen a
damunt com el gran pastís a repartir-se. Per això és inadmissible que treballin
amb personal insuficient que, a més de fer-ho amb molt d’estrès, no pot atendre
els residents com caldria. El total de places públiques a Catalunya és de quasi
11000; la resta fins a 64000 són privades. Però les residències privades tenen
l’obligació de cedir un determinat nombre de places públiques, cosa que, a part
que la llei ho mana, és un gran favor a la Generalitat, perquè si no, encara disposaria
de menys places. És per això que ningú regula les tarifes abusives que cobren les
residències per una plaça privada, sense ni tant sols donar el servei que toca?
Que ara hagin saltat totes les alarmes amb la
COVID19, avui 3228 persones mortes a les residències, a mi no m’estranya gens. És
veritat que les residències no estaven preparades, com no ho estava ningú, per
una epidèmia com aquesta, però és que abans, sense epidèmia, ja no ho estaven.
Estic generalitzant. Algunes ho estaven i d’altres han fet una gestió admirable
de la crisi. Però en totes les que han sigut noticia aquestes setmanes, em
costa poc imaginar-me la situació: desbordats, contagiats, sense mitjans, amb
múltiples baixes per contagi del, ja de per si, escàs personal, els vells s’han
vist atrapats en una trampa mortal i han hagut de morir sols, no només sense
cap familiar, sinó sense ningú que els pogués agafar la mà perquè hi havia
massa mans a agafar i ben poques a agafar-les. Quina manera més inhumana de
morir!
 |
| Una cosa tan senzilla... |
Ja sé que em repeteixo, però en traurem alguna
conclusió d’això? Canviarem el model d’assistència a la gent gran? Hi ha països
més avençats que el nostre que estan prescindint de les residències perquè han
trobat altres maneres més dignes i més humanes d’acompanyar la gent que, per
edat o per malaltia, ja no pot viure a casa seva. Crec que després d’aquest
daltabaix que ha causat tants morts i tanta tristesa, és urgent que, a qui li
correspongui, es posi a treballar perquè això no torni a passar mai més.
Segueixo actualitzant les dades, amb l’esperança
que algun dia no hi hagi contagis ni morts.
Darreres dades publicades de COVID19 a
Catalunya:
Te raó la teva filla, el principal problema és la falta de personal...Jo, que sempre havia dit que als meus pares no els hi duria, amb la mare no vaig tenir més remei, malgrat em va costar una setmana d'estar mig malalta...La vaig portar a quatre residències diferents i totes privades, fins que en vam trobar una una mica més decent que les altres...Però així i tot ma germana hi anava cada dia a donar-li el dinar i jo, el sopar; de primer no els feia gràcia, però es van haver d'aguantar, ja que era l'única manera que teniem per comunicar-nos amb ella i assegurar-nos que menjava bé, no com si fos amb un embut...
ResponEliminaPetonets guapa,.
PD Has vist els vídeos? jo no els puc obrir, no sé que faig malament!!!
A mi em va passar el mateix amb el pare, Roser. Només a dues perquè em sembla que va dir: "Fins aquí hem arribat" i va deixar de menjar. Però va ser duríssim. Només demanaria que arran del que ha passat ho controlessin millor, però ja veurem. El món està ple de bones intencions i després venen els fets o l'absència de fets.
EliminaPetonets!
A banda de la falta de personal, i mai dels mais generalitzant, a alguna persona cuidadora de la gent gran els falta empatia.
ResponEliminaExplicaré un cas que vaig viure. Fa uns quants anys vaig anar a la residència Mn. Vidal Aunós (sí, aquella on fa poc es va descobrir una cuidadora pegant a una resident, i un cuidador robant-li el menjar) a visitar una veïna. Era mitja tarda i com que sopen molt d'hora se'ns va fer l'hora de sopar. La vaig ajudar.
A les postres li costava menjar un iogurt i jo li anava posant cullaradetes a la boca. Va venir una cuidadora, em va arrencar la cullereta de la mà, va agafar una cullera de sopa i en dues cullerades li va entaforar el iogurt a la boca. "Eso se hace así".
Un amic meu va denunciarla direcció d'aquesta mateixa residència deu fer uns 10 anys, i ja veus el cas que li van fer. Segueix maldirigida per una banda que només pensa en els guanys.
Crec que en aquest cas, el conseller de Benestar i la alcaldessa de Barcelona haurien de retirar el negoci a aquesta societat privada que roba als residents.
Repeteixo, també hi ha cuidadors que són excel·lents persones.
Això també, Xavier. Jo, en general, dono la culpa a les empreses per la gasiveria d'estalviar costos i tenir més beneficis, però d'empleats mala-bava i sense empatia també me'n vaig trobar algun. Fixa't tu que només aquí ja hi ha tres comentaris parlant de males experiències, i són tots de dues de les residències que més han fet parlar aquests dies. I parles personalment del tema i tothom en té alguna per explicar. És una feina dura per se, i a damunt feta sense prou recursos humans i mal pagada. Hi ha gent que té vocació, però els que no en tenen no hi haurien de treballar. Ves què demano, oi? Si fins ara teníem la societat que teníem, a partir d'ara no sé pas com anirà.
EliminaEt dono raó Teresa, tens experiència d'alguna residència que t'ha explicat la teva filla o que vas portar el teu pare, que funcionen fatal. Jo fa uns dos anys que visitavem, algunes vegades,una cosina de la meva mare, que tenia demència,en una residència prop de Tarragona. Desde el principi que hi anàvem vaig pensar que no m'agradava el poc que vèiem.Amb tot això del coronavirus ha sigut una de les que ha intervingut la Generalitat i que més casos de contagis hi ha hagut. Al final, la cosina, després de viure unes setmanes sempre postrada al llit, perquè no l'axecaven, doncs no podien tenirlos a la sala on acostumaven a estar. Sola, sense les visites de la seva filla, també s'ha contagiat i ens ha deixat.El que dol més es pensar que ha mort tant sola.
ResponEliminaAmb el que m'expliques deu ser la mateixa de què parlo jo, on va treballar la meva filla. Ho sento per vosaltres, Roser. Que se't mori algú d'aquesta manera t'ha de deixar tocat molt de temps. No crec que facin falta gaires diners per controlar que funcionin bé les residències. Només és qüestió que el govern ho vulgui fer. Si us plau, que són persones i que tots arribarem a vells i molts hi anirem a parar! Qui vol un futur així?
EliminaAixò de l'economia que hauria de ser exclusivament "productiva", és una vella concepció de com hauria de ser l'economia, que no té en compte coses com la sanitat i les residències. Quantes notícies més falten per obrir-nos els ulls?
ResponEliminaNo ho sé, Helena. Potser falta que es vulguin obrir. També mana el capital en tot això? Tampoc hi poden fer res els polítics? El nostre govern sembla que té molts bons propòsits, però ja ho veurem.
ResponElimina