dijous, 10 d’octubre del 2019

ARBOLÍ, POBLE PETIT, PERÒ EXERIT


                            
Divendres passat vaig presentar el meu darrer llibre, “Camins de pedra”, al poble d’Arbolí. Com és? em preguntaven— Si és un poble molt petit... Els pobles, com tot en la vida, no s’haurien de mesurar per la quantitat, sinó per la qualitat, en aquest cas dels seus habitants.
Hi vaig presentar el llibre perquè un dels relats que el composen té com protagonistes dos nois d’Arbolí i, si bé l’acció transcorre a Occitània —el relat en qüestió es titula “Oc”—, Arbolí és sempre present en el record d’un dels personatges. I ja sabem que tan importants com les accions són els pensaments. Sovint, més i tot. Amb tota la recerca que vaig haver de fer i amb tot el que em vaig inventar, què menys que anar-ho a ensenyar als seus veïns!


Aquest!

El poble em va sorprendre gratament. Sorprendre perquè quan l’albires pràcticament ja hi ets. Gratament  perquè el paisatge que l’emmarca pel darrere, sumat a l’arbreda exuberant que l’envolta, donen la raó a l’origen del seu nom, en altre temps Herbulino, ara Arbolí, tothora arbres.


Vaig tenir l’honor d’obrir els actes de la seva festa major i m’hauria agradat fer-hi una passejada més llarga amb llum de dia. Aquest any LA DEVESA, l’Associació Cultural d’Arbolí, havia convocat el “1r concurs de carrers engalanats” i crec que, qui més qui menys, s’hi va aplicar a fons perquè quan vam arribar tothom estava ben enfeinat sense notar, semblava, la fresca dels seus 714 metres d’altitud que als forasters ens va sorprendre, no tan gratament. No sé si la consigna era fer un guarniment sostenible, però de tot el que s’hi veia, poques coses semblaven acabades de comprar: plantes, filats, verdures, fruites, flors seques, mobles vells, artesania i andròmines diverses, segurament tretes de les golfes de les cases. I tot, sense saber què escollir de tan bonics i imaginatius com anaven quedant els diferents espais.


Potser no caldria dir-ho, però les flors tendres
no formen part del concurs



A l’hora de la presentació, una munió d’arbolinencs s’aplegà al voltant de l’acte. Trobar-me’ls tan a prop em va fer sentir acollida. En realitat van ajuntar-se tots a la placeta de l’església de Sant Andreu, arrecerats cap a mi, perquè era el punt on hi tocava menys l’aire, que en aquells moments, les vuit del vespre, ja rascava, calava, amarava i tots els sinònims de fred intens que se li vulguin aplicar seran bons. Jo, com digna incauta que ve de fora, portava tres capes de roba, però si n’hagués portat vuit haurien fet el mateix efecte perquè era roba d’estiu sense cap virtut per guardar d’aquell fred; les meves companyes lectores havien tingut més vista que jo i anaven més ben equipades. 





Els veïns anaven, la majoria, amb parques i anoracs i fins i tot, un em va dir que allí ni en ple estiu, les guarden a l’armari, perquè els vespres també poden ser molt freds. Malgrat el fred, i això encara té més mèrit, escoltaven amb gran atenció, tant les meves explicacions, com els fragments del llibre que llegien les lectores. Sense distreure’s amb el vol de cap mosca que, evidentment, si les mosques venen amb la calor, a Arbolí no n’hi deu haver mai cap. 




Un maridatge amb vi del celler Burgos Porta de Poboleda va arrodonir l’acte, cosa que tothom va agrair, fins i tot els quasi-abstemis com jo, perquè qualsevol escalfor enmig d’aquella fredor s’agraïa infinitament. La meravellosa copa, contenidora de l’elixir revifador, ens la vam poder emportar.
Encara quan, en acabar, ja ens en anàvem vam poder veure tots els actes de la festa major anunciats en diferents carrers del poble. Però no en un programa de paper, no pas, sinó que cada acte estava anunciat representant-lo artísticament en un espai concret. M’explico tan malament que, en aquest cas sí, una imatge valdrà més que mil paraules.

Camins amb caminant

I camins de pedra i llibres


Viure en un poble petit de forma permanent és una opció que segurament molts no escollirien. Jo també soc de poble i no puc dir res perquè me’n vaig anar a la ciutat, tot i que porto el meu poble al cor. Però potser per això, la meva mirada vers els pobles com el meu i més petits sempre és afectuosa. Crec que la vida hi és més dura, en general, i els recursos, més escassos, però això no impedeix que els seus habitants siguin imaginatius i emprenedors i que sovint ho demostrin amb les seves aportacions, en aquest cas, a la festa.
Em deixo la copa a la vista. És buida, però sé que cada vegada que me la miri, recordaré Arbolí com un moment dolç de la meva vida, de la qual ja me n’he begut més de dos terços. Potser per això m’apassiono pel terç que, entre xarrups aspres i dolços, encara em queda. O això espero.


Dono les gràcies a la Meritxell, al Miquel Àngel, als arbolinencs que em van acompanyar i, només faltaria! a les meves amigues lectores, Sònia, Montse i Elisabet. Arbolí, poble petit, però eixerit. I inspirat!

12 comentaris:

  1. Un poble molt ben triat, malgrat el fred, per fer la presentació de "Camins de pedra".
    Comprovo que ja comences a ser una escriptora prolífica. Molta sort, Teresa.
    No sóc un gran expert en vins però n'he begut alguns d'esplèndids de Poboleda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, ja ho dic, quasi abstèmia, però aquest estava bo. Aquest llibre el vaig treure a l'abril, crec que en vaig dir alguna cosa aquí. En van quatre ara. A l'estiu feia tanta calor que no vaig tenir ànims de fer cap presentació; igual que jo no en tenia em va semblar que els lectors, tampoc. I la d'Arbolí va ser així, pim-pam... En realitat, vaig escollir el millor moment per assaborir el fred autèntic que hi corre. Una abraçada, Xavier! Dispensa el retard en contestar. Massa mobilitzacions! I tant de bo serveixin!

      Elimina
  2. Visca Arbolí i tots els pobles petits i eixerits com aquest que a mi m'encanta recórrer.

    I enhorabona per la teva tasca d'escriptora, que ja veig que avança i avança. Buscarem els Camins de pedra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Visca, visca! Si no hi has estat, fes-hi un vol, Carme! Millor a la nit, ja et pots imaginar perquè t'ho dic. No voldria que les temperatures et decebessin.
      Si llegeixes amb llibre electrònic, hi és amb ebook també. Fins aviat!

      Elimina
  3. Hola Teresa,
    veig que tu et segueixes promocionant i això està molt bé...
    Tens raó, a la vida tot s'hauria de valorar per la seva qualitat! Els pobles petits a mi m'enamoren, i m'encantaria continuar vivint-hi el què passa és que de vegades les circumstàncies no et deixen...Molta gent no s'imagina la vida que es mou en un poble petit!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, com ho diria? Si no em promociono jo, no ho fa ningú. Tot i que a vegades una promoció, n'encadena una altra i així em faig la il·lusió que picar pedra no és tan dur com sembla.
      S'ha parlat sobre si és més autèntica la vida en un poble o en una ciutat. Jo no ho tinc clar. Tot té pros i contres, no? Però si mires la proporció d'actes segons els habitants, jo diria que és més alta als pobles que en grans ciutats.
      Petonets!

      Elimina
  4. Moltes felicitats per la nova estrena , que se suma als teus èxits anteriors. Es veu un lloc molt bonic i a l'estiu si hi deu estar d'allò mes bé...hi tenies d'haver anat unes setmanes abans , per gaudir de la fresca !
    Una abraçada !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur! Vam aprofitar la festa major per incloure-hi un acte més i per tenir més gent. Amb la bonança que feia a Tarragona, qui s'havia de pensar que hi faria tant fred!
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Els habitants d'aquest poble creativament són a la teva alçada, com a mínim! En saps molt, d'escriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena! Jo crec que en creativitat em guanyen els arbolinencs. Sobre escriure... faig el que puc, però m'agrada innovar.

      Elimina
  6. Segur que ells tampoc no oblidaran la teva visita, segur que no en deuen rebre gaires d'aquesta mena ni els deuen presentar massa llibres allà mateix.

    ResponElimina
  7. La veritat és que no ho vaig preguntar, XeXu. Crec que presentar un llibre no és un acte molt popular, en el sentit que si no hi ha l'afició de llegir, no interessa. Diferent de uns gegants a la plaça o un concurs de paelles, on sempre s'hi pot anar com espectador, sense ser-hi aficionat i sense haver de concentrar-se. Si t'he de dir la veritat, jo abans de posar-me a escriure, a poques presentacions havia anat. El que m'he trobat és que en general, exceptuant Tarragona, quan presento, tinc més públic als pobles que a les ciutats.

    ResponElimina