diumenge, 21 d’abril del 2013

LES DONES QUE M'AGRADEN



Diuen els que han llegit el meu llibre que és un llibre intimista, que vol dir que en els relats que s’hi desgranen l’autora es despulla per deixar entreveure, gra aquí, palla allà, la seva intimitat.
Del que escric en aquest bloc i en l’altre, ningú no me n’ha dit res en aquest sentit. Serà que això d’escriure en primera persona, parlant de sentiments, emocions, temors i peripècies no deixa espai pel dubte: sóc jo i em quedo al descobert. Però, però... i si hagués creat un personatge  heterònim que no fos jo sinó un altre i aquest altre s’hagués cruspit el jo i ja no parlés jo sinó ell? Això ho canviaria tot? Així, la intimitat dels altres és més excitant si pertany a una persona real que a un personatge de ficció amb un cor de cartró pedra?
 Aquest micro-pròleg és un aclariment al meu escrit d’avui, perquè sé que parlant d’intimitat tothom fa les seves conjectures i el d’avui és un relat amb unes confessions molt íntimes, meves o del meu personatge. 




A vegades sento dir:

     -     Sí senyor, amb dos collons!
o bé:
     -     Al final ha donat un cop de puny damunt de la taula.
I jo em pregunto d’on deuen sortir exclamacions i fets tant... d’home, per expressar determinació, valor, decisió...? Que potser les dones no tenim aquestes qualitats o és que es pretén demostrar que quan les tenim és perquè som més home que dona?

No he tingut el gust de conèixer-les personalment, per tant aquest no és un amor a primera vista, però sovint en sé d’elles, del que diuen i del que fan. Potser per això, estic amatent a les seves paraules, perquè en un moment o altre del seu parlament, m’acaben tocant el cor.

N’hi ha una de  decidida que no té cap problema en dir NO, quan aquesta raó s’imposa. Es diu Irene i ja en van dues vegades. La primera va deixar el calb, amb pretensions de ministre d’educació, però a qui falla la cultura, ben plantat, o millor ben assegut, a la seva cadira, presidint la reunió a Madrid. La segona sense desplaçar-se ni res, només va dir:
     -     Aquesta llei no l’aplicarem.
Era una llei publicada per la justícia de l’estat que ens asfixia, tan imparcial com sempre i cega més que mai,  per no discriminar un nen que volia l’escolarització en castellà. Per ell, i dubto que fos per ell, una classe sencera havia de sacrificar el català.

N’hi ha una altra amb un nom curiós a les nostres contrades, Muriel, que en llatí significa “àngel de juny” i potser sí que ho és perquè la seva veu va començar a sentir-se un mes de juny, amb aquesta frase: “Som una nació. Nosaltres decidim” La frase, contundent,  cridada més que mai el 10 de juliol de 2010 per un milió i mig de persones, contrasta amb la seva discreció, i va ser decisiva perquè els catalans agaféssim oxigen i diguéssim prou. 

Avivada per aquest oxigen, la Carme parla amb el cor, amb una veu que es fa sentir arreu de Catalunya. És una veu que va arrencar, semblava, del no res en nom de l’Assemblea amb una paraula clara i inequívoca: Independència. Als que tenim una edat, l’Assemblea ens en recorda una altra que es va quedar en suspens els anys setanta, tot fent confiança a Espanya i pensant que podia arribar l’entesa. La seva veu decidida convida a creure que el somni és possible. Ara ja, sense entesa.

La quarta dona respon al nom de Pilar. De gran recorregut per la política, sempre a l’esquerra i per Catalunya, i per les televisions, sempre defensant les seves idees. Hi ha qui l’acusa de canviar-se sovint de jaqueta, però jo trobo que totes les jaquetes que porta li estan bé. Caricaturitzada al, per a mi, magnífic programa Polònia, trencant llits i aixecant taules, res no la fa inhibir-se i segueix, abrandada i convincent, dient el que pensa a la seva columna de La Vanguardia, a 8TV amb el seu amic-botxí, en Cuní, o allà on sigui que li preguntin.

Em deixo pel final la Teresa, com jo, quin honor el meu. En puc dir que la major part del seu recorregut l’ha fet en l’anonimat i m’imagino que comprimint-se les ganes de parlar, perquè quan ho va fer la primera vegada va ser explotant en contra de les farmacèutiques i des de llavors no ha deixat d’expressar-se, amb manifestes ganes de fer-se entendre. Ara s’ha convertit en la veu dels indignats i estic convençuda que els seus representats ho deuen estar celebrant perquè no podrien tenir millor intèrpret, advocada i portaveu.

Són cinc i per això no les podré batejar com Les quatre genets de l’apocalipsi, ni com Les set magnífiques, ni com Les tres magues d’Orient. Tampoc com Les set sàvies de Grècia. I no ho podré fer perquè aquestes penyes tan conegudes, de cap manera tenen una dona entre elles, però sobretot, sobretot, perquè no necessiten cap nom. Són simplement cinc dones del meu país, que em sedueixen: decidides, prudents, contundents, persuasives, abrandades, perseverants, coratjoses i amb el do i poder de la paraula. Em fan sentir orgullosa de ser dona i catalana i són les dones que m’agraden a mi.

Ah!  També m’agraden totes les meves amigues, que sinó m’agradessin ja no ho serien, la meva mare, les meves àvies i com no? la meva filla. Sense elles i tot el que ha intervingut i pren part en la meva existència, jo no estaria escrivint el que escric, ara i aquí.


Tòpicament femenines, només ornamentals per alguns, però absolutament imprescindibles



 


No et veig, estimada lectora, estimat lector, però t’endevino decebuda, decebut i amb la perplexitat inundant-te el rostre. Segurament les expectatives prèvies a la lectura no han quedat cobertes i l’exhibició de la intimitat que ja es besllumava només ha estat una promesa incomplerta. Potser un dia, no molt llunyà, parli dels homes que m’agraden  i doni una altra pista intimista sobre la meva vera identitat  nacional, ... o era sexual?


10 comentaris:

  1. Algunes d'aquestes dones m'agraden, tsmbé, però tampoc desvetllo aquí la meva intimitat afectiva... enhorabona pel post, pels escrits i per la teva força, tan comparable a les que descrius. Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ignasi. No cal desvetllar res, no? Només insinuar-ho i si es pot, desorientar un poc.

      Elimina
  2. Totalment d'acord de la descripció que fas de les dones que t'agraden. Coincideixo amb tu. Grans dones que saben plantar-se i dir NO quan cal i com cal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que l'altre dia vaig tenir una il·luminació, Pilar, i em vaig adonar de quines dones, així totes alhora, tenim a Catalunya. Una abraçada.

      Elimina
  3. És curiós el que fas notar dels "dos collons". Per reconèixer les virtuts naturals de les dones, aquelles que tradicionalment les han estat negades des de poltrones masculines, es fan servir atributs masculins. Com si una dona que destaca entre les altres, fos mereixedora d'un parell de genitals masculins, com si aquests fossin premis estil "Oscar" o "Goya". Una dona capacitada, és una dona collonuda o té un bon parell de collons.
    El reconeixement és important, però fer-ho des de paràmetres masculins, és un passet cap endavant massa petit.

    Però és cert, quan una dona s'alça i diu NO, sembla que alguna cosa fa trontollar tot l'esquema social. El cas de la Muriel, com bé dius, és clar. Una veu femenina va ser capaç de mobilitzar a centenars de milers de persones pels carrers de Barcelona, aviat farà un any.
    Un cop vaig llegir que les dones són les que ensenyen a entendre el món a homes i dones, quan fan de mares. Jo entenc el món d'una determinada manera i sé quan les coses estan bé o malament perquè quan jo era petit la meva mare m'ho va transmetre així. Al llarg de la vida, alguna cosa queda en els nostres cervells perquè quan una dona digui NO, o SI, ens obligui a replantejar-nos-ho tot. I és tan important aquesta capacitat de convicció que al llarg de la història del món, més ha valgut ignorar-les, desposseir-les de raó, i d'instrumentalitzar-les, per tal de construir un món en masculí.
    Per això crec que una dona que sap dir NO, no és una dona amb dos collons precisament, és una dona que ha recuperat el control sobre la seva vagina, i sobre la seva capacitat de fer entendre el món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Truman, no ens coneixem però gràcies pel teu comentari. Em sembla que en aquest tema estem d'acord. Ja he entrat al teu bloc i veig que no en tots, només faltaria. Sigui com sigui, m'ha agradat el que he llegit.

      Elimina
  4. Si algun dia vols afegir-ne una sisena, et proposo el nom d'una altra dona valenta: Ada.

    ResponElimina
  5. M'ho ha dit altra gent això mateix. No hi vaig pensar, la veritat, però ho és molt de valenta.

    ResponElimina
  6. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina