LA CRUELTAT

 

                                             

Aquesta podria ser una més de les meves entrades llargues, amb introducció, nus i desenllaç imprevist, o no. Però la rudesa de les imatges que m’han ferit – i no he vist totes les imatges, només el bucle emès per TV3 durant tres minuts – m’incita a ser breu, per respecte.

A tu, Muaz, que avançaves entre l’alegria i la gatzara dels teus enemics. Havies estat pilot de caça de l’aviació jordana. Ja no ets res, només un record en la memòria dels que et van estimar i una imatge punyent en els ulls dels que et van veure morir. Tot el món.

A tu, que has estat víctima d’una nova modalitat de la propaganda del terror. Tu m’has fet desitjar no voler saber mai més res del que s’esdevé al món, i alhora saber-ho, i saber-ho tot i que tothom ho sàpiga. I moure’ns.

Amb la teva mort, evoco les etapes més fosques i els episodis més cruels de la història de la humanitat. Amb tu, perdo l’esperança que algun dia la maldat desaparegui del cor dels homes, sigui quin sigui el seu credo.

T’he mirat i m’he vist en els teus ulls, m’he reconegut en el teu gest de pànic, mentre els teus botxins, exultants,  t’arrossegaven pel camí de la mort.

Avui, Muaz, segur, ets al paradís d’Alà que et van prometre. Tu sí.

A la teva dona, a la teva mare, a la teva família, al teu poble i a tots els innocents que han mort, víctimes de la crueltat irracional de la barbàrie jihadista d'Estat Islàmic. A tots ells els dedico aquestes estèrils paraules, però sobretot te les dedico a tu, Muaz-Al-Kassasbeh.

UN MÓN NOU

Sempre penso que parlo massa de mi en aquest blog. Això que llegireu ara, li va passar a una amiga meva, ara fa tres anys. Ho escric literalment, tal com m'ho va explicar:

Havia arribat de sobte i sense avisar. Ningú no se l’esperava. La pluja queia del cel talment devia haver estat el diluvi universal. L’arca encara no es veia, però de segur no trigaria gaire en aparèixer un d’aquells il·luminats que feia temps que avisaven de la fi del món. Però no era a finals del dos mil dotze? Bé, tan se val. La data era igual , jo només volia arribar a casa i em faltava tan poc...No sé perquè em semblava que la fi del món només seria al carrer.

Encara no sabia el què m’esperava. Ja havia tingut un matí carregadet, la meva gepa era ben plena i, al meu entendre, ja havia pagat amb escreix el tribut que em concedia de gaudir la meva tarda lliure.

Enmig de la cortina d’aigua que em separava del món vaig entreveure una criatura de pocs anys. No sé pas com no la vaig envestir amb la poca visibilitat que hi havia. Vaig frenar bruscament i l’aigua enrabiada s’hi va girar embolcallant-me tot el cotxe amorosament, mentre les rodes derrapaven d’un costat a l’altre de carrer. Déu meu! Si no l’he atropellat abans ho dec haver fet ara. Les aigües, i dic aigües perquè dir-los-hi aigua, no els  faria justícia, van tornar al seu lloc i davant els meus ulls astorats vaig veure el nen, era un nen, com s’enfilava damunt del capó igual que un dimoniet entremaliat.

Vaig saltar del cotxe i el vaig agafar d’una revolada.

-          On son els teus pares?

El nen, que duia una samarreta de ratlles vermelles i blanques, somreia amb els llavis estrets i no deia res. Li vaig repetir la pregunta ja cridant, però ell semblava haver fet vot de silenci i divertir-s’hi molt.

Quan ja estava xopa i amb l’aigua fins als genolls el vaig posar dins del cotxe, amb la intenció de continuar l’interrogatori a cobert. Només entrar ja vaig veure que havia perdut un temps preciós, perquè el motor s’havia negat,  no crec pas que de gasolina, i no arrencava.

De seguida vaig començar a veure cotxes que, vaig pensar, impacients, m’avançaven. Em va costar uns segons adonar-me que no eren els conductors qui els menava, sinó l’aigua que se’ls emportava. Em preguntava perquè a mi no, però en tombar-me cap el nen ho vaig veure. Havia obert la finestra i amb el seu llarg braç tocava a terra evitant així que el cotxe es mogués. Caram! Ningú no m’havia dit que abans de la fi del món arribarien els extraterrestres. Perquè allò no podia ser res més: somriure de Monalisa, braç periscòpic i samarreta de Wally. Si ja era del domini  públic que aquell paiet que a les pàgines dels comics s’amagava entre tot i tothom era d’un altre planeta.

El primer instint va ser d’oferir-li el telèfon. L’única referència que tenia per a fer-li amiga era aquesta. El meu nou amic es petava de riure. Es veu que també havia vist la pel·lícula o potser el meu mòbil d’última generació a ell li semblava una carraca. El va agafar amb totes dues mans i encara reia més fort, amb riallades d’alta freqüència i ressò metàl·lic.

I mentre jo no entenia res i pensava que de tot el que tenia intenció de fer a la tarda, ja me’n podia anar oblidant, vam començar a moure’ns Via Augusta avall, com un caiac en aigües braves.  I vaig intuir que la fi del món tan anunciada, que jo no m’havia cregut mai, volia dir la fi del nostre món i que jo, com a recompensa per haver salvat aquell petit Moisès de les aigües,  havia estat escollida per a passar a un món nou, la terra promesa.

Wally al Món nou el trobareu de seguida. Però i a la meva amiga, que la veieu?

Bueno, val, us he enganyat. Era jo l'escollida i aquesta història em va passar a mi. En realitat, tot el que penjo en aquest blog ho escric des del Món Nou.

Ara de veritat. Aquest és el darrer conte del meu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats. L'únic de moment, però espero que ho sigui per poc temps.

LA VIA MORTA

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Andrade. Fa uns dies, en una entrada a Facebook ens va recordar que tenim dret a queixar-nos i a exigir. No només el dret, també el deure.

                                                                            

L’altre dia vaig tenir un somni. Ho dic així d’entrada perquè això d’explicar històries meravelloses, aventures espectaculars o desastres al límit i acabar dient que era un somni, és un clàssic tan clàssic que ja no fa gràcia. Així doncs, que quedi clar. És un somni.

Jo em passejo per l’estació. És l’estació del meu poble, de quan era petita, no la d’ara. La d’ara va substituir l’altra, tota de pedra, amb peons, guardaagulles, cap d’estació, factor i campana avisadora. Quan la van tirar a terra, tothom estava molt content perquè, a qui no li agrada fer obres? Era igual que les obres les fes la RENFE perquè les gaudiríem tots. En aquella època, tothom agafava el tren. Els trens portaven retard i anaven lents. Els lavabos estaven bruts i els revisors exigien en castellà amb zel franquista. L’únic cotxe que recordo al poble era el del metge. Crec que era gris fosc i no devia ser el mateix cotxe que anys més tard es va tancar damunt d’ell, en l’accident que el va matar. Quan es van acabar les obres, els paletes i la RENFE devien marxar corrents perquè ni porta van posar al que havia de ser la sala d’espera, ni bancs, ni llum, ni horaris. Tampoc la campana. Els empleats també van desaparèixer tots. El que havia de ser una millora es va convertir en una pèrdua molt sentida. Potser per això, tothom va començar a pensar en comprar-se un cotxe.

Que si que dóna de sí un somni, no? No, no, això no és el somni, això és el fil que he anat estirant, i que em farà falta després. Em passejo, doncs. Ho faig capcota, rumio,  i amb les mans agafades a l’esquena; em sembla que lliures al davant, tampoc no em servirien de res. Em miro les vies. Veig l’única via que sembla en actiu, jo li dic la Via Viva. Veig la Via 2013, que va tenir molta activitat durant un cert temps; també la Tercera Via, que existeix des del principi dels temps, però només hàbil quan la voluntat de parlar guanya la indiferència i la prepotència. I veig la Via Morta. Pel que sé, fa uns mesos que l’han deixat aquí abandonada. Per Déu! Com l’estació! No ho diuen, és clar. Diuen que no es poden posar d’acord, que cadascú mira pels seus interessos, en cadascú diferents, s’acusen els uns als altres, i bla, bla, bla... Es veu que la Tercera Via, tanmateix tan desprestigiada, també s’ha mort entre nosaltres.

El pitjor de tot és que a la Via Morta hi ha un tren amb dos milions de persones. Són els meus. Ja sé que jo també hauria de ser a dins, però això és un somni. Em deixo anar les mans i me les miro. Sola no faré res, per molt lliure, per molt a fora, per molt que ho vegi. Em torno a mirar el tren  amb recança. Hi ha dos milions de persones que se suposava que tenien la paraula. Se suposava i ara és com si s’haguessin asfixiat dins dels vagons perquè no se sent res: ni cançons, ni gralles, ni consignes, ni xiu ni miu... ni respirar, res! Allà baix, lluny, hi ha la Independència. No és que la vegi, no, com fa un temps, és que ho indiquen els cartells, alguns descolorits amenaçant d’estellar-se. Com és possible?

Com puc, entro al vagó. No són pas morts, només dormen. Tenen els ulls oberts, però l’ànima ensonyada de tan esperar i la mirada desconcertada i esmaperduda per una arrencada tan de cavall i una aturada tan de ruc. No explicaré com arrenquen els cavalls i com s’aturen els rucs, em sembla que tothom ho sap.  Després d’arribar tan lluny, ens quedarem a les portes? Com poden saltar-se els polítics la voluntat d’un poble?

M’assec i de seguida m’envaeix un sopor – sensació entre l’ensopiment i el coma, diu el DIEC – M’esgarrifo, però no ho puc aturar. Per sort, una veu em mig desperta:

-      Billetes por favor!

És el revisor. No n’havia vist cap més des que anava en el tren que parava al meu poble. Gairebé em torno a adormir si no és perquè el revisor se m’encara. A mi i a la velleta de noranta anys que vaig conèixer en la Diada del 2012.

-      Billetes! Billetes!!! – s’emprenya l’home.

No ho se si els revisors encara van d’aquest pal, estic en el meu somni. La velleta se’l mira atordida, sembla que no comprèn; pot ser sorda, se li pot haver acabat la pila de l’audiòfon, potser no entén el castellà. Ell se li planta al davant i, abans de donar-me temps d’explicar-li, vocifera:

-      Billete, señora, billete!

Estic indignada, indignadíssima, però es veu que no sóc jo sola perquè la gent s’ha dessonillat de cop, s’aixeca, s’atansa, es mira el revisor. No parlen, però crec llegir-los-hi un pensament: Home, que no ho veus que no t’entén? I un altre: Hem tornat a aquell temps que per no entendre el castellà t’escridassaven? L’home es torba, s’enretira, sembla que es vol asseure i jo li cedeixo el seient. Amb molt de gust, perquè es veu que els uns s’ho han dit als altres i el centre d’atenció ja es desplaça cap a les portes dels vagons. Els feia falta un clic i el revisor els hi ha donat. M’hi atanso amb la meva amiga, la velleta. La gent ja és a terra.

-      Encara hi som a temps! – criden – abans no passi un altre tren d’aquells d’abans, amb revisors d’abans, i se’ns emporti.

El guardaagulles no hi és, ni el de quan jo era petita ni cap, però la palanca per desviar les vies encara és al mateix lloc i un s’hi posa, i un altre i... què no pot aconseguir un poble en marxa? Girem les vies entre tots. Dos milions tenim molta força i encaixem la Via Morta a la Via Viva a la perfecció. Només era qüestió de posar-s’hi.

-      És la fe, que mou muntanyes – diu la meva amiga. Se li ha oblidat el castellà, però continua essent un pou de ciència.

No tenim temps a perdre. Tornem a pujar al tren. Engeguem! Allà baix ens espera la Independència.

Era un somni. O potser no. Tinc els meus dubtes. A mig camí hem hagut de parar pels polítics. Volien pujar.

-      Espereu, deixeu-nos pujar! – han cridat.

-      Vosaltres sou el nostre motor!

-      La vostra voluntat és la nostra!

i

-      Bla, bla, bla...

Potser encara hi ha esperança.