Aquesta podria ser una més de
les meves entrades llargues, amb introducció, nus i desenllaç imprevist, o no.
Però la rudesa de les imatges que m’han ferit – i no he vist totes les
imatges, només el bucle emès per TV3 durant tres minuts – m’incita a ser breu,
per respecte.
A tu, Muaz, que avançaves
entre l’alegria i la gatzara dels teus enemics. Havies estat pilot de caça de
l’aviació jordana. Ja no ets res, només un record en la memòria dels que et van
estimar i una imatge punyent en els ulls dels que et van veure morir. Tot el
món.
A tu, que has estat víctima
d’una nova modalitat de la propaganda del terror. Tu m’has fet desitjar no
voler saber mai més res del que s’esdevé al món, i alhora saber-ho, i saber-ho
tot i que tothom ho sàpiga. I moure’ns.
Amb la teva mort, evoco les
etapes més fosques i els episodis més cruels de la història de la humanitat.
Amb tu, perdo l’esperança que algun dia la maldat desaparegui del cor dels
homes, sigui quin sigui el seu credo.
T’he mirat i m’he vist en els
teus ulls, m’he reconegut en el teu gest de pànic, mentre els teus botxins, exultants,
t’arrossegaven pel camí de la mort.
Avui, Muaz, segur, ets al
paradís d’Alà que et van prometre. Tu sí.
A la teva dona, a la teva
mare, a la teva família, al teu poble i a tots els innocents que han mort,
víctimes de la crueltat irracional de la barbàrie jihadista d'Estat Islàmic. A tots ells els dedico
aquestes estèrils paraules, però sobretot te les dedico a tu,
Muaz-Al-Kassasbeh.
