Els qui passeu sovint pel
meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar.
Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?
Després de fer-li de
cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no
és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu
avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he
recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack
Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva
carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no
n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes
de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos
coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és
ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap
parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar
adormida, que obre els ulls si algú en la
mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres
gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa
sensorial.
I no només això. Pot
estar ben tranquil·la a l’altra banda de
la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i
anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més
aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha
a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que
sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.
Es passa el
dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració
a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan
espira? Al carrer no es deixa res. Olora
faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja,
però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de
les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es
belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en
moviment.
El menjar li agrada tot,
però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam,
ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt,
carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla
talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel
sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora,
s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de
menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi
arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a El gos de la meva filla sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es
manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure
a taula amb un cobert a cada “mà”.
He descobert que els
gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que
no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo
ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos,
perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen
les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor
arravatadora li ha arribat al nas.
La darrera gràcia que li
he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i
començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha
un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba
essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però
ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i
només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els
lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses...
a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a
quina s’assembla.
La Lila i jo us desitgem
Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la
a ella a baix?