Això
de no tenir un home a casa és un filó infinit de coneixements i aprenentatge
tècnico-manual. Si hi ha ganes d’aprofitar, és clar, l’avinentesa que la seva
absència et brinda.
Recordo
que quan em vaig separar el que més respecte em feia, pel que fa als
desavantatges materials, era no tenir ningú que em clavés un clau. A la paret! Malpensats
que sou, renoi! Així doncs, quan vaig superar la tristesa, desavantatge no material,
vaig pensar que m’havia d’entrenar en el repte que considerava més difícil. Amb
diligència em vaig posar mans a l’obra. Que ningú pensi que el forat a la paret
em va quedar més desaforat -desaforat prové de forat?- que els que li quedaven
a l’home de casa. No, no. I a més, fer un forat per penjar un quadre té un confortable
marge de seguretat perquè el quadre és desproporcionadament més gran que el
forat.
Ho
vaig fer amb rapidesa i no em va caler esperar la vènia de ningú. Ep! Homes
diligents que en teniu prou amb una besada, una mirada, una escridassada, una clatellada
-no recordo ben bé com funciona la sol·licitud de serveis endògens en les llars
ben avingudes- de la vostra partenaire, per posar-vos diligentment a la
feina i córrer a buscar la caixa d’eines, i el tornavís, i la broca i els tacs,
i l’oli 6 en 1, i el martell, i el metro i, si convé, el plom. Deia, homes
diligents, que no va per vosaltres. No voldria perdre la poca parròquia
masculina que sospito que tinc. Dic sospito perquè Blogger encara no ha
aconseguit informar-me de si el lector a l’altra banda és home o és dona, però
examinant a consciència els meus temes, i si em refio del que m’ha dit algun
home -sectari i estret de mires, segur- sobre que la meva és literatura de
dones, he de concloure que la immensa majoria dels meus lectors deuen ser dones.
I ben orgullosa que n’estic! Com si fos cap deshonra saber arribar al cor de
les dones! Un cor tan gran i especial com tenim! Dels menys homes que em
segueixen, també n’estic, d'orgullosa, eh?
Després
del meu èxit amb el clau, me’n vaig vantar un temps davant de les meves
amigues. Si necessiteu que us clavi un clau, en sé, noies. I, aleshores, jo era
molt innocent, no entenia perquè reien tant. Ara que ja ho entenc, ja no
m’ofereixo, més que res perquè ja ho saben. I em sembla que no s'ho creuen.
Tot
seguit vaig anar fent cosetes amb més o menys dificultat i al ritme que em
marcava l’emergència que es presentava. No puc dir que em resultés fàcil. Era
el procés d’assaig i error i tornar a començar, com acostumo a fer en tots els
àmbits de la meva vida. I com em va costar de descobrir que els cargols Allen
no funcionava com els cargols normals! Tan senzill que era entendre allò del
mascle i la femella! Portes d’armari que es despenjaven, una rajola que queia,
la silicona que ja no segellava, una aixeta que gotejava, una altra que no
rajava prou, panys de porta que anaven durs... Ai, els panys! He recuperat aquesta columna d’opinió de l’any 2014 publicada al setmanari Notícies TGN. Es
titula EL PANY. Veig que encara resisteix el pas del temps, però rellegint-la
he pensat que més que una columna d’opinió, sembla una columna de passió, de
passió de riure.
I
per què explico tot això ara? Doncs perquè l’altre dia, mentre em dutxava se’m
va despenjar de la part de dalt una de les portes de la mampara. Amb el cap
ensabonat i els ulls mig tancats vaig sentir un catacrac que també podia haver
estat contra el meu cap, però no, no devia ser la meva hora. Vaig mig obrir els
ulls i vaig veure la mampara en angle de 45º repenjada sobre la paret del
davant. Com vaig poder, perquè no sé si pesava deu quilos o deu tones, vaig
intentar col·locar-la, no em podia esbandir amb mitja porta de la banyera
oberta que ja ho vaig provar, però amb el sabó, la "porteta" em relliscava de les
mans i em va acabar de caure. No devia ser l’hora del meu peu, tampoc, perquè
si me l’enganxa me’l destrossa. Així que vaig anar a acabar la segona fase de
la dutxa a l’altre bany. Quan érem quatre a casa hi havia disputes, però ara
tots els banys són per a mi i puc triar l’hora i fins i tot canviar de bany a
mig fer. Això sí, si preveig que hem de ser més, ja el faig servir a primera
hora i surto del mig. Amb l’agraïment implícit d’haver salvat el cap i el peu
d’una desgràcia, i després de reposar forces esmorzant, em vaig disposar a la
solemne i imprescindible tasca de recol·locar la mampara, encara que m’hi hagués de
passar tot el matí. De primer vaig tornar a entrar a la banyera. Uns quants
intents, però no ho acabava d’aclarir. Vaig sortir a buscar les ulleres i tampoc
les ulleres em proporcionaven la visual que necessitava. Alguna cosa impedia
que les rodetes entressin a la guia. Vaig sortir a buscar una cadira, però no hi
cabia, dins la banyera. Vaig sortir a buscar un tamboret i de pas vaig agafar
el Cillit Bang, que una ocasió com aquella de netejar des de dins, la calç incrustada,
s’havia d’aprofitar. I aquesta vegada sí. Pujada dalt del tamboret podia veure
una mini-guia que no albirava des de baix, per on havien d’entrar les rodetes.
Pim-pam! La porta va quedar encarrilada i l’operària, satisfeta d’haver
aconseguit un nou repte de bricolatge casolà. I en menys de vint minuts!
Estic
impacient per saber quin serà el proper desafiament.
I
apa, siau! Per avui dono per conclosa la sessió de circ. S’han acabat els
pallassos. El proper dia explicaré com m’ho vaig fer per domar el lleó.
Ah
sí! buscant una imatge per il·lustrar la “diligència”, la meva i la dels homes
diligents, he trobat aquest enllaç, TEMPS DE DILIGÈNCIA, curiós si més no, que parla entre altres
coses dels mitjans de transport entre Lleida i Vimbodí, durant la dècada de
1860. Us ho colo aquí, que m’ha semblat interessant. Pertany al blog QUINA LA FEM, també interessant.
