divendres, 6 d’agost del 2021

LA DILIGÈNCIA

 

                         

Això de no tenir un home a casa és un filó infinit de coneixements i aprenentatge tècnico-manual. Si hi ha ganes  d’aprofitar, és clar, l’avinentesa que la seva absència et brinda.

Recordo que quan em vaig separar el que més respecte em feia, pel que fa als desavantatges materials, era no tenir ningú que em clavés un clau. A la paret! Malpensats que sou, renoi! Així doncs, quan vaig superar la tristesa, desavantatge no material, vaig pensar que m’havia d’entrenar en el repte que considerava més difícil. Amb diligència em vaig posar mans a l’obra. Que ningú pensi que el forat a la paret em va quedar més desaforat -desaforat prové de forat?- que els que li quedaven a l’home de casa. No, no. I a més, fer un forat per penjar un quadre té un confortable marge de seguretat perquè el quadre és desproporcionadament més gran que el forat.

Ho vaig fer amb rapidesa i no em va caler esperar la vènia de ningú. Ep! Homes diligents que en teniu prou amb una besada, una mirada, una escridassada, una clatellada -no recordo ben bé com funciona la sol·licitud de serveis endògens en les llars ben avingudes- de la vostra partenaire, per posar-vos diligentment a la feina i córrer a buscar la caixa d’eines, i el tornavís, i la broca i els tacs, i l’oli 6 en 1, i el martell, i el metro i, si convé, el plom. Deia, homes diligents, que no va per vosaltres. No voldria perdre la poca parròquia masculina que sospito que tinc. Dic sospito perquè Blogger encara no ha aconseguit informar-me de si el lector a l’altra banda és home o és dona, però examinant a consciència els meus temes, i si em refio del que m’ha dit algun home -sectari i estret de mires, segur- sobre que la meva és literatura de dones, he de concloure que la immensa majoria dels meus lectors deuen ser dones. I ben orgullosa que n’estic! Com si fos cap deshonra saber arribar al cor de les dones! Un cor tan gran i especial com tenim! Dels menys homes que em segueixen, també n’estic, d'orgullosa, eh?

Després del meu èxit amb el clau, me’n vaig vantar un temps davant de les meves amigues. Si necessiteu que us clavi un clau, en sé, noies. I, aleshores, jo era molt innocent, no entenia perquè reien tant. Ara que ja ho entenc, ja no m’ofereixo, més que res perquè ja ho saben. I em sembla que no s'ho creuen.

Tot seguit vaig anar fent cosetes amb més o menys dificultat i al ritme que em marcava l’emergència que es presentava. No puc dir que em resultés fàcil. Era el procés d’assaig i error i tornar a començar, com acostumo a fer en tots els àmbits de la meva vida. I com em va costar de descobrir que els cargols Allen no funcionava com els cargols normals! Tan senzill que era entendre allò del mascle i la femella! Portes d’armari que es despenjaven, una rajola que queia, la silicona que ja no segellava, una aixeta que gotejava, una altra que no rajava prou, panys de porta que anaven durs... Ai, els panys! He recuperat aquesta columna d’opinió de l’any 2014 publicada al setmanari Notícies TGN. Es titula EL PANY. Veig que encara resisteix el pas del temps, però rellegint-la he pensat que més que una columna d’opinió, sembla una columna de passió, de passió de riure.

I per què explico tot això ara? Doncs perquè l’altre dia, mentre em dutxava se’m va despenjar de la part de dalt una de les portes de la mampara. Amb el cap ensabonat i els ulls mig tancats vaig sentir un catacrac que també podia haver estat contra el meu cap, però no, no devia ser la meva hora. Vaig mig obrir els ulls i vaig veure la mampara en angle de 45º repenjada sobre la paret del davant. Com vaig poder, perquè no sé si pesava deu quilos o deu tones, vaig intentar col·locar-la, no em podia esbandir amb mitja porta de la banyera oberta que ja ho vaig provar, però amb el sabó, la "porteta" em relliscava de les mans i em va acabar de caure. No devia ser l’hora del meu peu, tampoc, perquè si me l’enganxa me’l destrossa. Així que vaig anar a acabar la segona fase de la dutxa a l’altre bany. Quan érem quatre a casa hi havia disputes, però ara tots els banys són per a mi i puc triar l’hora i fins i tot canviar de bany a mig fer. Això sí, si preveig que hem de ser més, ja el faig servir a primera hora i surto del mig. Amb l’agraïment implícit d’haver salvat el cap i el peu d’una desgràcia, i després de reposar forces esmorzant, em vaig disposar a la solemne i imprescindible tasca de recol·locar la mampara, encara que m’hi hagués de passar tot el matí. De primer vaig tornar a entrar a la banyera. Uns quants intents, però no ho acabava d’aclarir. Vaig sortir a buscar les ulleres i tampoc les ulleres em proporcionaven la visual que necessitava. Alguna cosa impedia que les rodetes entressin a la guia. Vaig sortir a buscar una cadira, però no hi cabia, dins la banyera. Vaig sortir a buscar un tamboret i de pas vaig agafar el Cillit Bang, que una ocasió com aquella de netejar des de dins, la calç incrustada, s’havia d’aprofitar. I aquesta vegada sí. Pujada dalt del tamboret podia veure una mini-guia que no albirava des de baix, per on havien d’entrar les rodetes. Pim-pam! La porta va quedar encarrilada i l’operària, satisfeta d’haver aconseguit un nou repte de bricolatge casolà. I en menys de vint minuts!

Estic impacient per saber quin serà el proper desafiament.

I apa, siau! Per avui dono per conclosa la sessió de circ. S’han acabat els pallassos. El proper dia explicaré com m’ho vaig fer per domar el lleó.

 

Ah sí! buscant una imatge per il·lustrar la “diligència”, la meva i la dels homes diligents, he trobat aquest enllaç, TEMPS DE DILIGÈNCIA, curiós si més no, que parla entre altres coses dels mitjans de transport entre Lleida i Vimbodí, durant la dècada de 1860. Us ho colo aquí, que m’ha semblat interessant. Pertany al blog QUINA LA FEM, també interessant.




11 comentaris:

  1. Hola ! ....be, avui no se si obrir la boca o no... no vull rebre ! hehehe Per si de cas, t'elogiaré una mica i et felicitaré pels teus èxits de bricolatge ! Te'n surts prou be i penso que et diverteix i tot !. A casa , jo també me'n faig alguns i si no me'n surto, ara ja se a qui trucar ... a la Tresa MacGyver !! ;)
    Salut !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Premi al més valent, Artur! Ja he dit, o he deixat veure que sé que hi ha excepcions, entre les quals et compto, que sinó pobre de tu!
      Bueno, divertit, divertit, en el moment que ho faig, no, perquè m'hi he de concentrar molt i no m'ho puc permetre. Sí que, com que sovint hi pateixo dificultats i peripècies, després em faig la meva reflexió escrita i penso que no va ser tan greu, inclús que va ser, tal com dius, divertit.
      Apa, a guardar-se de la calor i la McGuiver al teu servei, Artur!

      Elimina
  2. Caram noia tu de qualevol contratemps que et passa en fas una novel·la...Jo tampoc soc gaire traçuda a l'hora de fer bricolatge i aprofito quan faig venir algú, per fer-li arreglar totes les coses que ja noten el pas del temps, perquè ara els operaris fan de tot, tan t'arreglen una aixeta, com et posn un endoll i si, també et pengen un quadre...
    A mi una vegada, també em va caure al cap, el tub de la cortina de la banyera i em vaig fer un nyanyu!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que és la meva teràpia, Roser: escriure la meva versió i treure'm el mal gust de boca. Sí, ho hauria de fer així com tu, però quan se m'espatlla alguna cosa, encara que no sigui urgent, em ve una mena de frenesí i ho intento arreglar jo. Així passa el que passa a vegades.
      Petonets!

      Elimina
  3. Si no ho proves no en sabràs mai!, deia mumarona quan era petita. I fins que vaig ser ben grandeta no ho vaig poder comprovar. Quanta raó tens, una hi ha de posar les mans les vegades que calguin fins que et quedi al teu gust o com toca... i si la cosa és complica, millor que vingui algú a fer-ho, això sí, sempre s'ha de comparar preus. 😉

    Aferradetes, Tresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sa lluna, és que jo soc una mica així en tot. Ho he de provar unes quantes vegades per reconèixer que no en soc capaç. Normalment no em surt malament, però potser algun dia ho hauré de lamentar perquè per comptes d'un operari n'hauré de fer venir dos.
      Aferradetes!

      Elimina
  4. Jo també soc una mica com tu, ho provo i ho provo. És cert que tenir un home a casa fa que sovint se'n faci càrrec ell, sobretot ara que estem jubilats. Però abans, com que treballava moltes hores i parava poc per casa, sempre intentava resoldre-ho jo. Aprofitaré la teva experiència i si mai em cau la mampara de la dutxa començaré anant a buscar un tamboret... he, he, he...

    Sempre ens fas somriure,Teresa, una gran cosa en els temps que vivim.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, hi ha uns rols de gènere que costen de canviar. I no estan tan malament si el repartiment és just. Però jo, al tenir-los tots per a mi, m'ho agafo una mica com un repte. Potser amb l'electricitat no m'hi atreveixo, però amb les altres reparacions sempre ho provo.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. Sempre tinc por quan marxo de casa que quan torni no pugui obrir la porta, per això m'asseguro de portar el mòbil per poder avisar. És increïble que sigui tan car! I que en el teu cas fos tan fàcil d'apriar, al final.

    ResponElimina
  6. Hola Helena, el tancament en aquell cas va ser per dins. Però sí, és increïble que si no hagués estat pel cop de sort de l'operari que hi va posar unes gotes d'oli i que també havia fet el mateix diagnòstic, hauria hagut de pagar, no recordo ara si 500 o 600 euros, que de moment m'he estalviat, i diria que ja fa uns quants anys. En aquest tema em sembla molt que vivim a mercè de casualitats i si l'encerto l'endevino.
    Abraçada!

    ResponElimina
  7. Bricolatge amb bon humor:
    La feina queda millor.
    (Fals proverbi de la Conca de Barberà)

    ResponElimina