L'OFICI D'ESCRIURE

 

                        

He estat dubtant si aquesta entrada l’havia de titular així o millor “L’afició d’escriure”. Finalment m’he decidit. Si una de les definicions d’ofici diu que són aquells coneixements en un camp concret que permeten guanyar-se la vida, jo puc dir que a mi aquest ofici em permet guanyar “vida”. I no es tan diferent, oi?

      Bé, doncs el tema d’avui ve perquè “L’amagatall”, el meu nou llibre, és a punt de sortir i una servidora ha detectat que cada vegada que arriba aquest moment li ve com una mena de neguit, que poc té a veure amb l’escriptura.

      El procés d’escriure i publicar un llibre per a mi té tres fases. La millor és la d’escriure. La més llarga, la més complexa i la més creativa perquè demana inspiració. Toco ferro abans de dir-ho, però de moment la inspiració no m’ha faltat mai. Difícilment em quedo parada davant del paper en blanc, més que res perquè entre paper en blanc i paper en blanc sovint m’hi passen dos dies, a vegades més, i en aquest interval tinc temps de rumiar què és el que escriuré i com ho escriuré i, sobretot, tinc moltes ganes d’escriure-ho. De manera que quan, finalment, puc asseure’m a fer-ho, més aviat, qui es deu espantar, per l’ardor que hi poso, deu ser el paper.

      La segona fase és més curta. És la de difusió i promoció, la de fer bombo i plateret de la feina feta, o sigui metrallar a tort i a dret amb el llibre, a l’estil de TV3 amb els seus periodistes i col·laboradors quan treuen un llibre, però sense els seus mitjans i el seu abast. Aquesta és la que em costa més, però sé que és indispensable si vull que el que he escrit vegi la llum, molta llum, i arribi a com més gent millor. Escric pel plaer d’escriure, però també perquè em llegeixin i ho dic sense cap vergonya. És més, penso, amb tots els respectes, que l’escriptor que publica i diu el contrari, no és gaire honest. Suposo que aquesta fase se’m fa més estranya perquè entre un llibre i l’altre de seguida passen un parell d’anys. Igual si dediqués els dos anys a difusió i quatre mesos a escriure, no em resultaria tan difícil. És clar que si escollís aquesta opció, per comptes de fer un llibre segurament faria un nyap i algú m’aconsellaria que em dediqués al màrqueting o que fes un curs de Community Manager o que em tornés youtuber, que hi tindria més futur.

      Res, que no he nascut per militar, que cantava Sau i tampoc per ser milionària , com diu la Rosalia que sí que ha nascut. A aquestes altures fa tant temps que vaig néixer que no recordo quin era el meu destí en aquell moment ni si en tenia. Sí que puc dir que després de tretze anys de dedicar-m’hi, potser sí que escriure és un dels objectius, desconeguts i segurament integrat per atzar, de la meva vida.

                       

                              Doncs, això que dèiem.

      

        La tercera i última fase del procés pot arribar a ser la més llarga i tant de bo perquè voldrà dir que els meus llibres no passen de moda. És la més relaxada i no per això, menys gratificant. Es tracta de rebre el feed-back, que jo en diré retorn o reacció -Apa! Ja n’estem prou envaïts, d’anglicismes-. O sigui, els lectors llegeixen el llibre en solitari o en clubs de lectura i em fan saber la seva opinió. He de dir que, generalment, positiva i entusiasta (aquí emoticona picant l’ullet), però també soc conscient que no tothom té prou confiança per dir que això no li ha agradat, que allò no queda prou ben lligat o que ells ho haurien resolt d’una altra manera. I que consti que jo ho agrairia perquè, i ho dic sincerament, considero que mai no se’n sap prou de res i, en el meu cas, si un lector m’ajuda a millorar, m’està fent un favor. Sempre que no sigui un destroyer, que traduiré per “crític destructiu”, i em digui que del llibre no se’n salva res, perquè, aviso -avui vaig de sobrada, ja ho veig-, que no me’l creuré. La veritat és que encara no me n’he trobat cap d’aquests. Potser els faig por. He sentit a dir que els escriptors fem respecte.

      Doncs això, que quan surti el llibre d’aquí a quinze dies, n’espero l’opinió de tothom que el llegeixi. I que consti que aquesta vegada ho dic amb la boca petita, petiteta, perquè “L’amagatall” no té res a veure amb cap dels meus anteriors llibres i no deixa de ser una incògnita saber com serà rebut.

    Ah, i per cert! Presentació a Tarragona el dia 29 de novembre a les 19.00 a la Casa de les Lletres i a Vimbodí i Poblet, el 7 de desembre al Centre Cívic.