diumenge, 29 de gener del 2023

MERAVELLOSOS CLUBS DE LECTURA

 

                                    

Fa set anys al meu poble, vam muntar un club de lectura. Des de llavors ens trobem una vegada al mes per comentar el llibre de torn. És una activitat distreta i enriquidora que recomano a tothom qui li agradi llegir perquè permet treure més profit del llibre, a part del que ja té, de per si, llegir. Es tracta de compartir opinió sobre la lectura i dic que és distret perquè a nosaltres ens ha permès treure suc, i també riure, a alguns llibres que en tenien poc. I enriquidor perquè les diferents opinions aporten punts de vista que en la lectura individual s’escapen. I tot això per no parlar de l’enriquidor que em resulta a mi que em convidin a algun club de lectura on han llegit els meus llibres. Allò que jo no he vist en tot el temps d’escriptura de la novel·la, ho veu un lector. I una altre veu una altra cosa, a vegades sorprenent. I algun em fa el gran regal d’haver copsat tot, tot el que jo volia dir. En fi, visca els clubs de lectura!









Al meu club recentment hem llegit la novel·la “1984”, escrita per Georges Orwell l’any 1949. El primer adjectiu que em ve al cap és el de “visionari” i ho dic en el sentit de descriure en una novel·la allò que passarà en el futur, en aquest cas trenta cinc anys més tard, segurament sense cap intenció d’encertar-ho; penso que Orwell simplement fa un exercici d’imaginació més enllà del present que té davant del nas.

Potser si Orwell obrís els ulls podria pensar que hi té alguna responsabilitat, en el que està passant  setanta cinc anys més tard, potser algun irreflexiu, frívol, cap boig, cap de trons d’aquests que dirigeixen el món va llegir la novel·la i va agafar idees, no ho sé, però el paral·lelisme entre el món que l’escriptor descriu i el món actual és indiscutible i és, per mi, un dels punts forts de la novel·la.

“1984” és una novel·la de culte i segurament molts dels que em llegiu ja la coneixeu. He de confessar que em fa una mica de vergonya no haver-ho fet abans. No acostumo a parlar de llibres aquí, però faig aquesta entrada per compartir les meves impressions sobre aquest llibre i per enaltir, com ja he fet, els clubs de lectura. Algunes de les idees que aquí exposo no són del tot meves, sinó producte de tot el que es va dir en el club de “1984”. Si l’heu llegit i hi voleu dir la vostra, ja sabeu que la vostra sempre és benvinguda.

En la novel·la, l’any 1984 hi ha tres blocs al món i sempre n’hi ha dos que estan en guerra. L’important perquè res no canviï és una guerra permanent, gràcies a la qual els administrats no pensin en millorar perquè sempre hi ha la guerra de fons i l’estat -el Partit en la novel·la- pugui mantenir l’estructura jeràrquica de la societat que tan bé li funciona. La societat està dividida en tres estrats: els proles, a baix; el Partit Interior -l’elit- a dalt, i enmig la resta, que jo associo amb les classes mitjanes. Els proles passen gana, però no estan vigilats per l’ull del Gran Germà, mitjançant les telepantalles, així les anomena Orwell; tenen pocs al·licients, bàsicament sobreviure i la loteria, que es veu que mai no toca, o no toca tal ni tant com se’n fa la publicitat, però els manté entretinguts. Els del mig estan controlats per les telepantalles que sempre són a tot arreu, també a casa i els vigilen; no només vigilen el que fan, sinó també els seus pensaments, que poden entreveure a través, sobretot, de la mirada dels vigilats; si hi ha algun senyal de dissidència ja han begut oli: els torturen fins que acceptin que dos més dos fan cinc; aquests no passen gana, però tenen els recursos molt limitats. Els de dalt, el partit Interior, són tot el corpus polític i administratiu, que és qui marca les directrius; són els que viuen més bé, sense cap privació i fins i tot poden apagar les telepantalles, si els convé, que no és un privilegi menor.

El Partit passa davant dels individus, que no compten per a res, ni la seva vida ni la seva mort perquè és el Partit qui roman sempre. La frase més brillant és “qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Per pensar-hi una estona, no? Perquè resulta que la manera d’exercir aquest control és inventar-se el passat, reescriure la Història. És la feina del protagonista, que treballa al Ministeri de la Veritat: esborrar de la Història tot allò que no interessa i escriure una Història nova. Una altra tasca important és la d’elaborar el que en diuen el Diccionari de Novaparla, on per una banda,  es tracta de reduir al mínim el nombre de paraules perquè la gent no tingui paraules per poder aplicar als seus pensaments i per l’altra, inventar-se noves paraules contradictòries perquè tothom aprengui a acceptar que allò que és no és. Es tracta, en paraules del Partit Interior, d’extirpar tota possibilitat de pensament independent.

Els noms dels Ministeris i Departaments no tenen pèrdua:

Ministeri de la Pau, que s’ocupa de la guerra.

Ministeri de l’Abundància, que s’ocupa que tothom dels dos estrats inferiors passi gana.

Ministeri de la Veritat, que és on es fabrica la mentida.

Ministeri de l’Amor, que s’encarrega de torturar els dissidents.

Departament de Ficció, que escriu ficció buida de contingut, necessària per tenir els proles distrets.

També hi ha la Lliga Juvenil Antisexe, perquè l’amor no existeix i el sexe només ha de servir per procrear, i els Dos Minuts d’Odi, crec que programats cada dia, per poder odiar un tal Goldstein, dissident i enemic del Partit, que no existeix i només és una creació del mateix Partit -amb biografia i doctrina inclosa- perquè tothom pugui descarregar la seva fúria.

Crec que Orwell, quan la va escriure, l’any 1949, estava influït -mol tocat, vaja!- per dues coses: una, la revolució russa i la manera com Stalin va aplicar el socialisme a la URSS; ell era un socialista convençut i aquella imposició del socialisme, en mode dictadura i perdent l’essència que li volia donar Marx, li devia doldre en l’ànima. L’altra, les dues guerres mundials que acabaven de patir, tan seguides que, suposo, el devien fer ser molt pessimista de cara al futur.

La novel·la té doncs, moltes analogies amb el món actual:  guerra permanent, el Partit, que res no canviï, telepantalles controlant-ho tot, fer combregar amb rodes de molí, el Partit Interior vivint a cos de rei mentre la resta malviu, reescriure la Història, aconseguir que ningú tingui un pensament propi, els noms dels Ministeris en contradicció amb la tasca que fan, difusió de ficció buida de contingut... I significatius són els Dos Minuts d’Odi: sempre hi ha d’haver algú a qui odiar. Em ve al cap l’acarnissament que hi ha a Twitter on sempre hi ha algú que, des de l’anonimat, descarrega la seva ràbia contra algú.

Potser perquè a mi també m’agrada fabular, penso que Orwell s’ho devia passar pipa inventant-se aquell món, aquells noms i aquells personatges. O potser no, potser va escriure el llibre patint. M’agradaria preguntar-l’hi, però ja no podrà ser.

 

14 comentaris:

  1. Vaig llegir 1984, fa uns quants anys. No tants com per a no adonar-me de tots aquests paral·lelismes que anomenes. La recordo en termes generals, però no recordo els detalls.

    Fer passar mentides per veritats, potser s'ha fet sempre, des del poder, però ara és un escàndol com es va fent de la manera més natural del món. Inventar-se la Història, fer desaparèixer del record de la gent, personatges, fets i situacions. No sé si el pobre Orwell en té la culpa, em temo que la humanitat sempre ha estat així i que l'únic que ha canviat és l'avenç de la tecnologia per a fer més fàcil i efectiu el control.

    Pel que fa als Clubs de lectura, sempre havia pensat que quan tingués temps m'agradaria anar-hi i ara que estic jubilada, tampoc trobo que tingui tant temps i no hi vaig. Potser és que tinc tantes coses que vull llegir que em fa "mandra" haver de llegir llibres que no he triat jo. Però reconec que ha de ser interessant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no l'he llegit fins ara, Carme, i ho trobo clavadet, clavadet al món actual. I diria que no, que Orwell només va fer un exercici d'imaginació, igual com va fer Jules Verne o Leonardo da Vinci, i que la culpa és de la naturalesa humana, que tot el que toca ho fa malbé. Tants invents s'han fet per millorar la vida humana i com ha anat!
      No, no, si els jubilats som els que tenim menys temps, Carme! Jo t'hi animo, a apuntar-te a algun Club, però està clar que s'han d'establir prioritats. Veig gent que es jubila i s'apunta a tot i després no dona l'abast, i crec que això és una equivocació. L'objectiu en aquesta etapa ha de ser el benestar i no l'estrès.
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Jo no l'he llegit, tot i que pel que expliques, poder imaginar tot això és brutal. Potser sí que en té molt de visionari, malauradament.
    El club de lectura sembla una activitat molt interessant.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, la imaginació per escriure aquest llibre trobo que ha estat total, potser també perquè desafortunadament, s'està complint.
      Penso que pels que ens agrada llegir, poder compartir les lectures és un valor afegit perquè, ja ho diuen, cada lector llegeix un llibre diferent en el mateix llibre, i això t'amplia força el camp.
      Aferradetes, sa lluna!

      Elimina
  3. El poder sempre ha volgut controlar el poble.
    Hi ha un control pitjor: el de fabricar por per a que cadascú es faci el seu propi l'autocontrol, la seva pròpia auto-cennsura...
    Llarga vida als clubs de lectura, i enhorabona per la part que et toca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Xavier! Sigui qui sigui qui ostenta el poder, ja es pot dir comunista si vols (defensor del poble, en teoria), que l'objectiu és el control. No hi ha res a fer amb el poder. Corromp, només de tocar-lo amb la punta dels dits.
      I gràcies per l'enhorabona. La veritat és que per a mi els clubs de lectura són una gran troballa.
      Abraçada, Xavier!

      Elimina
  4. És una bona iniciativa aquesta i més si es comenta el teu llibre propi i et descobreix coses que no t'hi havies fixat prou o de mirades "diferents" de la pròpia ... Això també et millora com escriptora, suposo !. Conec el llibre, tot i no haver-lo llegit i com diuen, la realitat sempre supera a la ficció, eh! . Amb Jules Verne també hi trobaríem paral·lelismes al món actual o com a la novel·la i pel·lícula "El Gatopardo" , de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, on el missatge del poder, era "que tot canvii, per que no canvii res !" , amb el rerefons de la revolució unionista italiana.
    Bona lectura i bons comentaris :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jules Verne també era un visionari, Artur. No recordo la frase d'El gatopardo, però és clara i contundent com perquè em quedi amb ella. Quina llàstima que ens adonem del que passa amb el poder, de com abusen els poderosos i, tanmateix, no siguem capaços de fer-hi front, de plantar-nos i dir prou. Es clar que... què en trauríem? A la llarga, algú agafaria el poder. La història parla per boca de les revolucions que han reeixit. Tot i que a la llarga d'alguna n'hem tret alguna cosa bona. Penso en la revolució francesa: llibertat, igualtat o fraternitat. O potser també ens ho han fet creure?
      Abraçada, Artur!

      Elimina
  5. Ves per on, els clubs de lectura no són sants de la meva devoció, potser perquè moltes vegades trien llibres que jo no llegiria, o perquè sempre hi ha algú que va de sobrat i intenta eclipsar l'opinió dels altres a l'hora de posar en comú el que cadascú li ha semblat. Jo vaig apuntar-mi a la biblioteca ,però ho vaig deixar ja fa temps. Aquest llibre no l'he llegit o sigui que no puc opinar.
    Espero que no hi hagi cap pantalla que em controli, però tampoc en treurien gran cosa.
    Molt divertits els noms dels ministeris!!!
    Bona nit, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que dius és cert, Roser. Però passa a tot arreu amb els enteradets de torn. En el meu club no, eh? T'ho dic de veritat. La que porta el nostre club sap escollir molt bé els llibres i les lectores més un lector, som respectuosos. I en tot el que portem de club, potser hi han hagut tres llibres dels quals no n'he tret res; la resta, estic contenta d'haver-los llegit i comentat. A mi, com que llegeixo dos o tres llibres al mes, no em fa res de llegir-ne un que no he escollit jo, i a canvi té aquesta gràcia de poder-lo comentar.
      Apa, petonets, guapa!

      Elimina
  6. Jo porto un club de lectura d'anticànons a la biblioteca on treballo. Em fa molt feliç, sobretot aquells comentaris brillants que a vegades fan els participants. Però treballant no tinc prou temps per llegir, de manera que avanço les lectures a l'estiu de manera que quan arriba el dia de la sessió corresponent gairebé ni me'n recordo. Crec que el deixaré el proper curs, perquè a més tinc d'altres reptes.
    Algun dia he de llegir 1984!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com vulguis, Helena, però segur que si ho preguntessis als lectors no et deixarien deixar-ho. Estic segura que tal com ets tu, ho fas molt bé. Jo el llibre del Club me'l llegeixo quinze dies abans perquè sinó també em passa això, que no me'n recordo.
      No te'l recomano més, 1984, perquè ja ho he fet prou, no?
      Una abraçada!

      Elimina
  7. Aquests dos "de manera" no m'han quedat gaire bé!

    ResponElimina