dilluns, 29 d’agost del 2016

LES PETITES HISTÒRIES

                                
Avui he de confessar un secret i és que sempre he dit aquí i a tot arreu que no m’agraden els nombres i potser no és veritat del tot. Hi ha una pràctica numèrica que faig instintivament, que és el càlcul mental i estic gairebé segura que n’he de donar les gràcies a un tiet meu. De petita, a les seves dues filles i a mi, sovint ens proposava, com un joc, que comptéssim mentalment.

Jo, tot i ser més jove, comptava més ràpid, pim-pam i ja ho tenia. El meu tiet me’n reconeixia el mèrit davant les meves cosines ganàpies —a les que m’estimo molt i no pas per això—, jo quedava com una reina i, sense ser-ne conscient, penso,  em sentia esperonada a practicar aquesta forma de comptar. El tiet es va morir jove i vaig anar aprenent que això que et reconeguin els mèrits és quelcom esporàdic i que si el propi avenç t’ha de venir d’aquí,  ja et pots esperar assegut, que no avançaràs gaire. On no vaig avançar gaire més va ser en nombres. Just em van agradar les Matemàtiques de Primària i prou. Les de batxiller em van fer suar, més que res perquè havia d’estudiar a l’estiu per veure si aconseguia aprovar al setembre. De la Química i la Física ja no en dic res.

L’altre dia em va caure a les mans, crec que per segona vegada, un article que parlava de les deu mil hores. La regla de les deu mil hores diu que ser talentós (llegiu bé, si us plau, he dit talentós i no talòs) en qualsevol camp, requereix deu mil hores de pràctica. Jo ràpidament vaig posar la meva calculadora mental en marxa per saber quantes hores porto escrivint i quantes me’n falten per poder-me auto-proclamar talentosa. És clar que he tingut altres aficions a la vida —i hauria de mirar si les aficions remunerades també s’inclouen en aquest talents a desenvolupar—, però escriure és la que més m’importa ara mateix. Bé, fins aquest moment en porto quatre mil tres-centes vuit. Me’n falten, doncs, cinc mil sis-centes noranta dues. Les que porto de pràctica les he entresuat —la mà prement el boli només entresua— durant deu anys. Segueixo dividint,  multiplicant i sumant —el càlcul mental té això— i veig que a aquest pas, necessitaré tretze anys més per arribar a les deu mil. Amb una mica de sort, ja seré al EL JARDÍ, o a punt d’entrar-hi; amb menys sort, qui sap si em deixaran emportar la llibreta i el boli allà on vagi! —Demanar de prendre l’ordinador ja deu ser abusar, no?

Ja veig que m’hauré de conformar a ser una escriptora mediocre, a menys que em posi ben de pressa a invertir setze hores cada dia en la meva graduació. Què passa? La Pilarín Bayés actualment en treballa tretze diàries en allò que més li agrada. Més de nou-cents llibres ha il·lustrat. I segueix. Sí que no escriu, que dibuixa i pinta, però Déu n’hi do d’aquelles  carones, i aquells ulls, i aquelles boquetes —a vegades, bocasses— i aquells posats.
Milers i milers de dibuixos que han fet les delícies de, almenys tres generacions. La primera, la meva. Per cert, l’altre dia em vaig assabentar que el meu primer llibre en català estava il·lustrat per ella. Me’l van portar els Reis —la meva mama, aleshores— quan tenia vuit anys. Es deia Faristol i recordo que tot i sonar-me molt estranya,laparaula“filaberquí" m’encantava. No l’he pogut trobar per casa  —el llibre, no el filaberquí—perquè en donés testimoni, però hi ha de ser. En recordo les pàgines dedicades als oficis i totes les eines i accions que hi estaven relacionades. Va ser el primer aprenentatge del català i no cal dir que em va marcar. No amb un ferro roent, sinó perquè va ser el principi d’un gran amor: el meu amb les paraules en la meva llengua. És clar que jo a temporades li he estat infidel perquè no escrivia i quasi no llegia, però finalment m’he retrobat amb l’amor de la meva infantesa. He vist que no em guardava cap rancor, al contrari. Quan ens vam retrobar em van dir, manyagues —les paraules—:
—Com has trigat! T’hem esperat tants anys...
—No us amoïneu, boniques —els vaig dir jo, volent-me fer perdonar— recuperarem el temps perdut.
No ho sabia que parléssim de deu mil hores, ves!
Acabo amb la Pilarín. L’altre dia vaig tenir ocasió de conèixer-la, amb motiu de la presentació del llibre “Petita història de l’Arc de Berà” escrit per l’escriptor rodenc Pep Martorell Coca i il·lustrat per ella. 

Bonic, eh? Doncs per dins encara ho és més

Llegeixo que ja són tres-centes les Petites històries a les que ha donat forma i color, la Pilarín, amb textos de diferents escriptors. He repassat els títols de la col·lecció i crec que són  petites històries molt grans perquè totes juntes expliquen fantàsticament bé el nostre país i la seva història, la més coneguda i la que no ho és tant. I si algú pensa que m’agraden les Petites històries perquè jo també n’escric una cada quinze dies... Fals! Això meu són batalletes. A petites dosis, això sí. La presentació va ser a Roda de Berà —només faltaria, no?— poble que m’ha honorat nomenant-me escriptora de capçalera de la seva Biblioteca. I sense haver practicat les deu mil hores, ni tenir el talent, ni el títol... Quines coses! No se si m'ho mereixo, la veritat.
Bé, la Pilarín és una dona encantadora que aquest dia s’amagava a sota d’un barret.
Com ara aquest, però més encasquetat
Em recordo doblegant una mica els genolls, com donzella fent  reverència, però sense acotar el cap, per poder veure-li els ulls mentre intercanviàvem unes paraules. Amb tot, falaguera, senzilla i suposo que rient-se’n de les deu mil hores que ella ja deu haver superat amb escreix.



Una bona amiga d’aquests verals... em va recomanar, suggerir, manar —amb tota la bona intenció— que intentés canviar de tema. Del tema que em preocupa darrerament. A vegades esquivar i reprimir-se pot anar bé per evadir-se; a vegades, si tens el cap en un altre lloc, el resultat pot ser un nyap. Però ho havia de provar. Espero la seva valoració amb candeletes.

18 comentaris:

  1. Deu fer molta il·lusió conèixer in person a la Pilarín !!!
    Sóc més de lletra que de nombres , tanmateix o no ho entès be o la calculadora està espatllada, he fet la divisió de les cent mil hores entre 24 i m'ha sortit que són 416 dies coma vuit sisos i un set ...416 dies és un any i escaig .....vols dir que no les les has fet i amb escreix les deu mil hores ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva calculadora treballa bé, Elfree, el resultat de la divisió és correcte. L'única cosa que, tot i que ara treballo més hores que abans, a 24 al dia no hi arribo, així que encara me'n falten uns quants milers. I sí que em va fer il·lusió, i tant! És molt assequible.

      Elimina
  2. Encara que, teòricament, et falten hores per ser una escriptora talentosa crec amb fermesa que ja has assolit aquesta categoria, si més no els teus escrits són amens i àgils i és un gust llegir-los. Estic segura que molts escriptors amb més hores de vol no aconsegueixen el mateix que tu, Teresa.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria! Ets molt amable. Amens, àgils, gust de llegir-los... què més puc demanar? Potser no cal que acabi les hores ja, per ser talentosa. Si ho faig, que sigui pel gust de treballar-les, no?

      Elimina
  3. Les paraules saben esperar tant com calgui. I mai no és tard per fer el retrobament.

    Jo també crec, com l'Elfree, que ja les deus haver fet les 10.000 hores. I comparteixo amb ella la sensació d'il·lusió de conèixer la Pilarin.

    Endavant, Teresa, amb les paraules, amb les hores, amb les teves activitats literàries...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Carme, ja li he dit a l'Elfree que estic lluny de treballar 24 hores diàries. La veritat és que per molt bé que m'ho passi escrivint, sóc incapaç d'escriure més de tres hores seguides. Com a molt tres al matí i tres a la tarda, però ja no en tinc oprtunitat perquè no disposo de tant de temps. Coses dels jubilats, ves! Però increïble el mono que m'agafa a vegades quan he de passar tres o quatre dies sense escriure. Les tretze hores de la Pilarín em semblen totalment inabastables. És clar que ella fa servir colors i jo sempre escric en negre. Tot ajuda! Tu ho deu saber!

      Elimina
  4. No facis gaire cas d'això de les 10.000 hores. Deu ser un promig. De ben segur que hi ha bones escriptores que sense haver-hi arribat hauran fet subtilment bons llibres, i d'altres que encara que en facin 20.000 mai no seran bons.
    Pel que fa a la Pilarín: si dugués barret com ella, me'l trauria, quan admiro els seus dibuixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, potser tens raó, però a mi em sembla que, si un no és un geni, amb 10000 hores dedicades al tema pot millorar molt. També és veritat que hi ha gent que no evoluciona perquè està ben aferrat al que ja sap i no té ganes d'aprendre més.
      M'ha agradat això del barret. Ben trobat!

      Elimina
  5. Només pensar amb el deu mil m’entra molt malt rotllo. Ja fa temps que descarto els números. I que no em preguntin quina edat tinc perquè ho he oblidat completament...
    Crec en el talent i l’experiència (l’experiència, amb les lletres, ve donada tant de la lectura com de l’escriptura). Totes dues coses amb una bona dosis d’imaginació poden fer milacres. A tu només et cal posar-te a escriure per a oblidar-te dels números i de la resta. N’estic convençuda. El post d’avui bé que ho certifica!
    Benvolguda, les bones amistats no ho saben tot, però segur que aquest consell va sorgir de l’estima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De l'estima, segur, que sinó no li hauria fet pas cas. No cal que em posis nota numèrica, que veig que m'has aprovat, Maijo.
      I jo que no em puc oblidar de l'edat que tinc i de l'edat que compliré... M'hauràs de donar la recepta (si te'n recordes)
      Crec que ho has definit molt bé: experiència, imaginació i talent. D'experiència no me'n falta; són moltes hores no necessàriament de treball. La imaginació a vegades no em deixa dormir. I el talent... estic amb això de les hores.
      Una abraçada, amiga!

      Elimina
  6. Que gran la Pilarin. Les seves il·lustracions són part del paisatge de casa nostra. Però desconeixia que la seva obra fos tan extremadament extensa!

    Ah, això de les 10000 hores ho trobo absurd. Parlar de talent i quantificar-ho en hores? El talent es té. És l'experiència, el que et facilita les coses, el que s'adquireix amb hores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc no ho sabia, XeXu. Em vaig documentar una mica per escriure el post i em vaig quedar ben astorada.
      Ja sabem que van sorgint teories que no sempre es poden generalitzar, però jo sí que crec que, els que no som genis, només treballant i perseverant podem aconseguir alguna cosa mínimament digna.

      Elimina
  7. No sabia pas això de les deu mil hores de pràctica, suposo que a la feina si que les tinc, bé veig que sóc talentosa en una cosa i em sembla que en res més...
    La teva amiga té raó, de tant en tant , cal esbargir la ment per una bona higiene mental...
    Oh, la Pilarín, una persona encantadora i molt propera. Una vegada que vaig estar a casa seva, a més d'un dibuix personalitzat, em va regalar una llonganissa de Vic, he, he...
    Petonets, senyora escriptora de capçalera de la Biblioteca de Roda de Berà!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ho havia sentit una altra vegada també i aquest dia hi vaig parar més atenció. Hores a la feina? Avui per curiositat ho he comptat: amb cinc anys de treballar 25 dies l'any 8 hores cada dia ja fem el cupo. Així que imaginat quantes deu mil portem a l'esquena, Roser. Tot i que... ara li explico al Pons, que em sembla que li convé el que li diré.
      Petonets, Roser.

      Elimina
  8. A veure, jo porto 2.445 casos típics escrits a un promig de 25 minuts per post això son 61.125 minuts escrivint al blog, es a dir, 1.019 hores, però com que jo sóc mínim unes 10 vegades més espavilat que un humà qualsevol vol dir que ja sóc totalment talentós com a blogger, res que no sabés ja...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No vaig voler endinsar-me en el tema, Pons, però diu que les deu mil demanen, a més a més d'hores, objectiu, desig de superar-se i reacció positiva a la crítica. Com que sempre estem de conya, em permeto aclarir-ho perquè sé que, com a blogger totalment talentós, t'ho agafaràs esportivament. Ei! que jo aquí no faig cap valoració. Tant sols era una ampliació de la teoria. No només són números.

      Elimina
  9. Cites l'admirable Pilarín Bayés com a exemple de persona molt treballadora. I és que ¿hi ha cap altra forma de guanyar-se el talent de manera honrada? Això de les hores de pràctica és tan vell com el treball organitzat. Hi havia allò de les categories professionals, aplicables segons els anys d'ofici. Per exemple, un aprenent havia d'estar-se de tres a sis anys treballant més de vuit hores diàries per esdevenir "mestre" en un ofici. És a dir: molt més que deu mil hores.
    Però parles d'escriptura creativa. Com qualsevol ocupació artística, en aquest país l'escriptura creativa no acostuma a ser un ofici de vuit hores diàries: és el resultat de molta vocació i moltes hores robades a les obligacions quotidianes. En aquest sentit, a tots els que voldríem ser creadors ens falten hores. Qui ho nega, o li han regalat el talent o s'enganya. I sobre el reconeixement tens tota la raó. Qui treballa vuit hores és possible que cobri vuit hores. Està escrit als convenis. En canvi, l'escriptor viu i treballa fora dels convenis, en un ofici on el reconeixement no està garantit per molt de mestratge que es tingui. Però no cal fer-ne escarafalls, perquè com a evasió (no fiscal) et va molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, Jo. Guanyar-se el talent amb hores, no guanyar-se la vida, que és molt diferent. Al final, aquests de les deu mil hores no han descobert res. I no et pensis, treballant de dilluns a divendres vuit hores (ja sé que abans treballaven més), les 10000 es fan amb cinc anys.
      I el reconeixement està molt bé, però l'evasió superbé. L'ideal seria poder combinar les dues coses en la justa mesura. Potser massa reconeixement dificultaria l'evasió.

      Elimina