dissabte, 3 de novembre del 2012

NOMBRES NO, SI US PLAU



                                     
Dimarts va ser el meu aniversari. Vaig complir els mateixos anys que l’any que vaig néixer. Del segle XX, és clar. Com que no tinc complexos, per l’edat vull dir, puc revelar que vaig néixer l’any 56. És una coincidència que només passa un cop a la vida i n’hi ha que ni això. Els nascuts a la dècada dels noranta ho tenen més difícil.
Aquest fet ha estat una gran troballa per la meva ment plena de lletres, que no de nombres, que s’ha posat a sumar, restar, multiplicar i dividir com una posseïda. Sí, perquè he descobert que els meus anys dividits entre dos, són els anys que fa que treballo en la meva feina actual. Mitja vida exacta. El número de la mitja vida també és el dels amics que em van felicitar: la meitat per facebook, l’altra meitat, personalment.
Segueixo dividint, sempre entre dos. A més no arribo perquè jo no sóc de nombres , això ja queda clar. El resultat són els anys que fa que vaig decidir que em faltava una de les tres coses típiques i tòpiques que diuen que s’han de fer. L’arbre ja l’havia plantat; sóc de pagès jo i això de plantar un arbre em fa riure una mica perquè n’he plantat uns quants més. De fills n’he tingut dos; encara els tinc, però només a estones, perquè no volen ser menys i també s’estan obsessionant amb les tres coses i això els hi porta molt de temps. Així que vaig començar a arrenglerar una lletra rere una altra, i una paraula rere una altra i una frase rere una altra. Primer anava molt a poc a poc, quasi no es veia el que escrivia, per això he trigat tant a acabar el meu llibre. És un llibre de relats i els únics nombres que té són els de les pàgines. Tot el demés són lletres. Casualment tantes lletres com anys tinc multiplicades per dos milers exactes.
Faig un darrer càlcul perquè el cap el tinc a punt d’explotar. I és que no m’agraden gens els nombres. Divideixo els anys que m’ha costat escriure el llibre entre dos i em dóna un número primer d’una sola xifra que no relaciono amb res meu, però sí amb vaques flaques i vaques grasses, amb les notes musicals, amb els colors de l’Arc de Sant Martí, amb les vides que té el gat,  amb el Polzet i els seus germans i amb les cabretes que no deixaven entrar el llop a casa.
Encara forço una mica més la màquina i sumo els meus anys amb les cabretes. Li afegeixo les notes musicals, les vides del gat i les vaques flaques. Ara li resto l’any que vaig néixer, les vaques grasses i els colors de l’Arc. El cervell em bull a tota marxa i gairebé se’m queda en blanc quan veig que després de tants càlculs em surt un número tan curt. Em sembla que he incomplert una propietat fonamental de la suma i la resta, ara mateix no recordo quina, mai no la vaig entendre prou bé. Crec que deia que no s’havien de sumar ni restar coses diferents. Però ara m’adono que aquest és el número de lletres que té la meva paraula preferida, i la de moltíssima gent en aquest país. Un nombre tan gran de gent que no el pronuncio per no marejar-me. Són catorze lletres si li afegeixo l’article l’, encara que no es pugui apostrofar. I ho faig: l’-i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a, perquè la meva paraula preferida és concreta, única i intransferible, i no una de tantes.
I ara que ja sóc on volia arribar, em capbusso en els meus cinquanta sis anys a la recerca de les arrels del sentiment que em motiva.
El primer succés que em féu reflexionar fou la irrupció a crits de la Guardia Civil: “Este acto no está autorizado. Salgan fuera!” Era en un dels actes programats a la Setmana de la Joventut del meu poble. Amb els cetmes apuntant-nos a fregar quan passàvem pel seu davant, vaig sortir amb els meus amics més rient que espantada. Era molt jove, però quan vaig arribar a casa vaig pensar que si allò no era una guerra, poc li’n faltava. Una guerra desigual on uns senyors armats manaven i nosaltres, quatre gats acovardits, em semblava,  acotàvem el cap i obeíem. Crec que l’acte era il·legal perquè havíem fet el programa només en català. No ho recordo bé perquè en aquella època ho prohibien tot: els actes, les conferències, les manifestacions, els recitals, les reunions i els berenars de pa amb tomàquet a la plaça del poble. Estic contenta perquè finalment hem aixecat el cap. Seguim sense tenir armes però tenim la raó. I valents, no ho sé, però quatre gats no, i ja se sap que la unió...
Recordo que anava a tots els concerts del Lluís Llach quan ben just començava, amb els seus cabells llargs i només amb la guitarra, i penso que mai no li agrairé prou l’haver desvetllat amb les seves cançons el sentiment d’identitat que dormia dintre meu. Quan el veig ara empenyent la barca Yayoma-Maremar plena d’estelades pintades, al Senegal, concloc que qui és lluitador viu i morirà lluitant.
I per avui ja no explico més perquè sinó hauré de començar a posar nombres més enllà del dos davant de cada batalleta i jo, ja ho he explicat, els nombres sempre que puc, me’ls estalvio.

10 comentaris:

  1. En primer lloc, per molts anys! I en segon lloc, enhorabona per l'escrit, pel llibre, pels fills, pels arbres i pels sentiments defensats. Sempre guadeixo llegint-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ignasi, és un moment dolç pel país, també per a mi i desitjo que el teu es perllongui durant molt de temps. La paraula 2sempre" fa una mica de por. Gràcies per la teva fidelitat.

      Elimina
  2. M'encanta, Teresa... com sempre!!!
    A l'espera del teu llibre..
    Per cert, has comptat quants relats tens ja escrits? perquè em penso que donaria per a un altre llibre..
    Petons,
    Maite

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maite, de les tres Maites que conec segur que ets la que em penso. Feliç de mantenir-te encantada. Doncs, el llibre per finals de mes. Aquesta setmana començaré a donar la tabarra ja. I en van 129 de relats. Dóna per 6 llibres, o potser més? Ja saps que no sóc de números jo. Petó.

      Elimina
  3. Primer que tot MOLTES FELICITATS!!! No ho vaig saber, em disculpo.
    Després dir-te que em sento totalment identificada amb tu respecte a dues coses; una l'afany, il.lusió, emotivitat que em desperta la paraula INDEPENDÈNCIA i que a voltes penso que no és real el que estem vivint, i l'altre, que com tu, jo també anava a tots els concerts de Lluis Llach i que em tenia captivada, pel que deia i pel que s'intuía... Encara recordo un dels primers a que vaig anar sola a Ulldemolins, a la plaça de l'Esglèsia. Hi ha coses que marquen!
    Una abraçada i endavant amb les teves paraules, no nombres perquè m'he perdut!Ja avisaras pel llibre!!!
    Glòria

    ResponElimina
  4. Me hace mucha ilusión verte tan virtualmente Teresa, siento no haber llegado antes aquí y para darte otro par de besos por tu cumpleaños (en formato real) cuando nos hemos visto esta tarde ...ya ves antes o después, la paradoja de que si lo hubiera sabido o hubiera estado en el momento...:) Lo importante es estar, vernos aquí y allá y saborear-nos bien en una comida o en una deliciosa escritura.

    Felicitats Teresa! Felicitats i Petonets Saps quí sóc? shhhhh no ho diguis... vaig de "incógnit" ;)

    ResponElimina
  5. Encara que tard... per molts anys. Ovidi.

    ResponElimina
  6. Gràcies Ovidi. Mai és tard per això. Hi ha un any de temps per felicitar-me.

    ResponElimina
  7. Coincideixo plenament amb tu en l'amor a la llengua, a la lluita per la nostra llibertat, en personatges com en Llach, del que en sóc un seguidor com tu, de quan només anava amb la guitarra, o més endavant amb el piano o amb tota l'orquestra.
    Anant d'excursió pel Pirineu, la Guardia (in)Civil una vegada també ens havia apuntat amb l'arma per demanar-nos la documentació.
    Bona collita la del 56. Per molts anys.
    Fita

    ResponElimina
  8. Hola Xavier, gràcies. Ara precisament un any més que quan vaig escriure aquesta entrada.. Veig que sí que tenim vivències comuns tu i jo. Cada vida és una història que només la sap cadascú, però hi ha una història de portes enfora que a vegades coincideix. Una abraçada i gràcies per comentar.

    ResponElimina