dilluns, 21 de novembre de 2016

EL CIUDADANO ILUSTRE

                                       
Tanco amb aquest post la trilogia amb títol de pel·lícula, sense parlar de la pel·lícula, però per fer-me perdonar per les meves mentides, avui sí que parlaré de cine.
La pel·li es diu “El ciudadano il·lustre” i ara sí que, si us plau, si teniu ganes de veure-la, cosa que us recomano, ja podeu deixar de llegir perquè estic a punt d’explicar-la, sinó tota, algunes coses que millor descobrir-les veient la pel·lícula.


En el que en podríem dir el pròleg, a un escriptor argentí que viu a Barcelona li donen el Nobel de Literatura. Al seu discurs ja deixa molt clar que li agrada dir les coses pel seu nom perquè explica als reis, al govern i a les personalitats sueques que assisteixen a l’acte que, si bé està content de rebre el Nobel, també està trist perquè s’adona que la seva literatura els fa sentir còmodes, i que si un escriptor no fa sentir incòmoda la societat on viu, vol dir que ja ha arribat a l’ocàs de la seva carrera.
Cinc anys més tard, l’home està superestressat per tots els compromisos que li ha reportat el premi i perquè no té temps ni inspiració per escriure i, amb l’ajuda de la seva secretària, va descartant desdenyosament la majoria de les invitacions que rep. Una d’elles és del seu poble, Salas, d’on va marxar fa quaranta anys i on no ha tornat més. Li envia l’alcalde. Al poble el volen declarar Ciudadano Ilustre, i amb aquest motiu el conviden  a unes jornades en honor seu. Primer Daniel l’escriptor es diu Daniel Mantovani se’n riu i diu que no, que quina bestiesa; després canvia de parer i decideix anar-hi.
Us penseu que l’escriptor anirà al seu poble i s’adonarà que aquella és la vida senzilla que necessita per curar-se de l’estrès? Oh sí! El camp, la tranquil·litat, l’anonimat... Doncs no! La pel·li fa uns quants girs impensables i aquest n’és un.


Quan hi arriba li xoca  veure com, a la seva manera de poble d’interior, lluny de la desimboltura urbana i les seves convencions els seus convilatans li han preparat una sèrie d’actes; d’exaltació de la seva persona, però també de demostració i transmissió del seu talent. També s’adona que tothom l’admira i pensa que tots els seus personatges estan inspirats en gent del poble. Tot va bé. Fins i tot se sent a gust al poble. 


Però arriba el moment d'exercir de jurat d’un concurs de pintura per a pintors locals. El quadre que escull no val gran cosa, ell mateix ho reconeix, però té un punt d’originalitat que li fa pensar que és mereixedor del primer premi. La decisió no agrada a la resta d’aspirants, especialment al president de l’Asociación de artistas pintores de Salas, pel que es veu, una mena de cacic, amb un parell de matons en nòmina. A partir d’aquí, i amb l’afegit d’unes quantes complicacions més, el poble que l’havia aclamat, comença a pensar que no n’hi ha per tant amb l’escriptor i acaba odiant-lo. N’hi ha uns quants que li tenen jurada, però ell no s’adona del perill que corre i una antiga nòvia l’adverteix que ha de marxar del poble, perquè sinó no en sortirà viu. Ja no hi és a temps perquè el seu millor amic que també ha canviat i ja no ho és—, tant si ell vol com si no, el pren de cacera i comença a disparar-li quasi a fregar. Una altra bala el toca al pit i l’abat.
A l’epíleg, Daniel Mantovani està fent una roda de premsa sobre el seu nou llibre, “El ciudadano il·lustre”, i quan jo ja em pensava que em quedaria amb la incògnita de saber si la història és real o simplement ens han estat explicant l’argument d’una novel·la, un periodista li pregunta quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquella història, i l’escriptor li ensenya la cicatriu que li va quedar al pit quan li van treure la bala.
No sabria dir perquè m’ha agradat tant. Aclariré que, a banda de l'argument, el treball d'actrius i actors no té pèrdua, cadascú en el seu paper. Però potser jo l'he gaudit molt perquè té estructura de novel·la, potser perquè el protagonista és un escriptor, potser perquè va fent raonaments i dient veritats com temples sobre la literatura i la cultura... i potser perquè després d’una setmana d’haver-la vist encara hi penso i em faig reflexions. Com aquestes:
Què tenen en comú Salas, els pobles del Midwest americà, els de l’Espanya profunda i potser tots aquells pobles, normalment d’interior, reclosos en ells mateixos? Què fa que en un moment donat els envaeixi una mena de bogeria col·lectiva i s’acarnissin en el foraster que abans els ha enlluernat i ara ja és absolutament detestable? Els espais amb menys individus tenen més facilitat per cohesionar-se, tant per bé com per mal? Segur que tots hem vist pel·lícules o llegit llibres on s’hi dona aquest fenomen, no? No vull dir amb això que els pobles generin més monstres que les ciutats. Els psicòpates més importants de la història han estat un producte de la gran urbs. Serà perquè parlant de multituds, la cohesió és més difícil i sempre hi ha qui se’n despenja, normalment per mal?

Segurament les meves reflexions no aportaran res a la gran incògnita que ha dut de cap als filòsofs, des de l’inici de la Filosofia, a l’antiga Grècia: l’home i, per acabar-ho d’embolicar, l’home i la societat. L’home és bo per naturalesa i la societat el corromp o l’home és una fera i al socialitzar-se es torna civilitzat? Si el darrer pensament en realitat, només una suposició l’encerta, com de gran ha de ser la societat perquè l’home en resulti millorat? Vint individus? Mil? Cent cinquanta mil? Un milió? De veritat que algú pensa que es pot definir, catalogar i encotillar el cervell humà? Jo no, però a vegades m’agrada divagar.

Sí, jo també poso la mà així cargolada quan penso

dissabte, 5 de novembre de 2016

LA NOIA DEL TREN

                                       
L’altre dia vaig anar a Amposta. En tren. Hi tinc una molt bona amiga i gràcies a ella hi he fet més bons amics. I, a més qui es pot resistir a tornar a veure in situ això:
                                                           

o això

Devia fer vint anys que no anava en tren; vaig haver de preguntar a un expert com es feia i ja vaig veure que havia canviat molt. Primer te les entens amb una màquina i després amb una altra; amb la segona vaig pensar que potser la RENFE havia prescindit dels revisors.
Un cop asseguda al tren m’adono que la que he agafat és una línia de les que en parlen més sovint, per les moltes incidències que té, però ja no hi ha res a fer. Encara no hem deixat Tarragona i ja ens aturem. Se sent la veu del maquinista; pel to baix de la seva veu no sé si em parla a mi, a algú que té al costat o bé si parla per telèfon.
Hemos parado —diu la veu— Están haciendo maniobras... pero todavía no han empezado. No sé...
—Ja hi som! —penso.
Però no ha passat ni un minut que ja tornem a estar en marxa. Anem amb cinc minuts de retard, que són els mateixos amb què ha arribat el tren a Tarragona i els que es mantenen en cada estació.
No penso pas que els damnificats usuaris de la línia es queixin per queixar-se. —només penso que he tingut sort— Pobra gent! Tenen tota la meva confiança i tot el meu respecte.


Quan els veig per la tele, queixant-se de les múltiples incidències que aguanten, penso en l’estrès amb què han de viure els viatgers que agafen el tren, aquest tren, per anar a treballar, sense saber mai si arribaran a l’hora a la feina, si se’ls creuran quan diguin per enèsima vegada que és culpa del tren, si això els farà víctimes d’acomiadament procedent  improcedent... Els estudiants, encara que els agradi perdre alguna classe, ja en deuen estar tips de perdre’n tantes i potser es comencen a preguntar si no estan perdent el curs. I als que simplement van o venen de la ciutat per compres, família o el que sigui, maleïda la gràcia que els deu fer, si van per feina, de perdre una hora, dues, o que els deixin parats a la via entre estació i estació.
Després de pensar en els altres, vaig pensant en mi i en els meus records del tren. 
Joc molt divertit ideat per aquest senyor, amb temàtica ferroviària

Els més antics, anant amb la mare a Reus o a Lleida, ambdues ciutats més o menys equidistants del meu poble. Anys seixanta. Recordo especialment els vàters bruts i plens de merda fins dalt. Ja se sap que els nens quan necessiten anar al vàter no poden esperar. Els següents records que m’arriben són de quan viatjava en avió a l’estranger, de jove; de l’aeroport a l’estació de tren de Barcelona i d’allí cap al poble; recordo que la depre post viatge m’agafava ja al tren i crec que era precisament a causa del tren, el qual em recordava que ja tornava a ser en un país que no tenia res a veure amb aquell que acabava de deixar; i això que no anava al vàter, que ja em preocupava d’anar-hi abans; érem als anys setanta. El darrer record és el d’un viatge a Galícia amb el tren “Estrella de Galicia”, amb els fills petits, de  nit; d’entrada ja es veia prou bé que el tren era d’una altra època i el sistema de les lliteres tercermundista, però m’equivocava! Llegeixo a la Viquipèdia que els trens Estrella es van estrenar l’any 1985 i que ...Estos trenes nocturnos se convirtieron en una las principales bazas comerciales de la compañía; Voilà! Per dormir acabaves posant el cap on s’havia assegut el cul del veí de compartiment fins feia un moment; homes i dones separats, només faltaria! I al matí, irremeiablement amb els nens, havies d’anar al vàter. Anys noranta deia el calendari, anys seixanta deia el vàter. El viatge a Galícia, només pel que fa al tren, dóna per un post a banda, o dos. Així que no explico més.
I quina sort que he tingut!, segueixo pensant —de fet, de Tarragona a Amposta no em cal anar al vàter— La RENFE ara és tota una altra cosa. Els seients nous, quasi tots mirant a destí; el terra no se t’enganxa als peus, les finestres tan netes que et deixen veure el paisatge i tot... i passa un senyor i s’atura i se’m queda mirant, sense dir res. Necessito uns segons per reaccionar i endevinar que és el senyor revisor; no sé què veu en la meva mirada que em diu:
Ah, ya se lo han cogido! —i se’n va sense donar-me temps a respondre. Està clar que soc lenta de reflexos, no ho discutiré a ningú.
I ja arribem a l’Ampolla, darrer poble abans d’arribar a l’Aldea, que és l’estació on els ampostins han d’anar a agafar el tren. Doncs, això ja ho tenim guanyat —penso— i només amb cinc minuts de retard. Torno a pensar en la sort? Nooo! Ja no hi soc a temps. Sento uns grans crits i aixeco el cap. Des del vagó del davant veig venir una noia marroquina i el revisor. Discuteixen molt, molt fort; em sembla que el tren trontolla per la potència dels seus crits. Empenyent-se l’un a l’altre arriben al vestíbul que separa el seu vagó del meu. De fet, no sé si són ben bé vagons. Al vestíbul s’aturen —vull dir que deixen d’avançar—com si haguessin arribat a l’escenari i a mi l’escena que hi té lloc em suggereix el següent: la noia no té bitllet i, o bé ha intentat endossar-li una altra cosa al revisor o bé el revisor li ha agafat una targeta. La qüestió és que ella reclama que li torni la targeta i ell reclama que li ensenyi el DNI. Les empentes no afluixen, al contrari, cada cop són més fortes. Sóc a la tercera fila del teatre i el cor em va a cent; si decideixen continuar pel passadís, em tocarà el rebre, segur. Ella li diu “hijo de puta” i ell també (hija). Ell li agafa el braç i ella, per alliberar-se’n, li dona una empenta tan bèstia que l’home va a parar a la porta de sortida del tren, tancada per sort. I el senyor revisor no és escanyolit per res.
Así tratáis a las mujeres en España. Yo tengo mis derechos, sabes?
—Estoy harto de vosotros, harto, harto, harto...!
Tot això amb els decibels en progressió. Res a veure amb el to del maquinista del principi. Ella li llença una escopinada que, me’n faig creus d’on ha tret tanta saliva. Ell truca als Mossos: "Agresión, agresión al revisor!" Jo estic temptada de gravar-ho amb el mòbil, però veient el pa que s’hi dona m’estic allà quieta com un mort, com la noia que també està asseguda a la tercera fila, però a l’altra banda del passadís; no sé on ni com deu haver passat la nit, perquè quan ha començat la baralla, dormia, ha obert un ull i s’ha tornat a dormir. Encara dorm i això que els crits han d'estar retronant per tot el tren.
En fi, que gairebé vaig poder completar el bon viatge i quan vaig arribar a l'Aldea, la meva amiga, que agafa el tren habitualment, quasi no s’ho creu, si  no hagués sigut perquè jo encara tremolava tota i no parava de mirar enrere a veure què feien els Mossos. 

Ja fa temps que anuncien a bombo i plateret, en tràilers al cinema —i ara també per tot arreu— aquesta pel·li “La noia del tren” basada en una novel·la que diuen molt bona. Com que la de “Inferno” va ser infernal —per mi ja ho era la novel·la— em sembla que la del tren me l’estalviaré. La que vaig veure anant a Amposta ja va ser molt, molt bona.
Que si tornaré a anar en tren? Probablement. Als aprenents d’escriptors sempre ens diuen que hem d’anar amb els ulls ben oberts per poder treure profit de qualsevol petita cosa. 

Com a mínim!
centresergiaguilera.blogspot.com


En aquest cas no va caldre obrir els ulls; com a molt, potser calia tancar-los.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE

                            
Un mes abans de morir el meu pare, vaig començar a veure l’àngel. No era un angelet de Murillo, de galtes rosades i ales bufones; era un àngel de cap a peus, amb túnica blanca i ales poderoses. L’àngel que, d’entrada, no apuntava les seves intencions, va començar a definir-se no gaire temps després i no crec que la imatge fos producte exclusiu de la meva imaginació, sinó més aviat d’algun record en la memòria potser provinent d’un conte, pel·lícula o recordatori de funeral. La seva empresa era sempre la mateixa: superant les baranes del llit del pare, agafava el seu pobre cos empetitit i magolat amb delicadesa, però amb fermesa, i se l’emportava volant. La imatge va sovintejar cada cop més dins del meu cap. Vaig desitjar que allò que d’alguna manera m’alleujava s’acabés produint. I és que... com evitar que aquells que estimes, pateixin?
Si hagués de definir el meu pare diria que va ser un home xerraire, perfeccionista i per tant exigent, que es feia estimar, savi en la seva matèria, poc donat a mostrar els seus afectes i, sobretot, treballador. Treballador incansable de la terra. La terra concentrava el seu treball, les seves aficions i la seva vida. No recordo que em digués mai que m’estimava. La seva forma de dir-ho era portant a casa les primeres tomaques de l’hort, els primers raïms dels ceps o les flors dels avellaners que indicaven les moltes avellanes que plegaríem aquell any. Era com si ens digués sense paraules:
—Això és per vosaltres. Us estimo.

Segurament jo tampoc no li vaig dir mai en tots els anys que vam conviure. Per sort, ho vaig poder fer el dia que va morir. Sense lamentar-me per no haver-ho fet abans —crec que ell tampoc no ho hauria entès, però potser m’equivoco— vaig poder-li dir que me l’estimava i agrair-li tot el que m’havia donat. Vull pensar que em va entendre; la força de la seva mà, que encara sento estrenyent la meva, em diu que sí.


Crec que el meu pare es va començar a morir fa quatre anys, quan per un problema a les cames es va haver de quedar a casa un temps massa llarg. Era un esperit lliure agafo el cotxe, el tractor, llauro, cavo, rego, veremo, vaig, vinc, el món és meu-...


 ... i privar-lo d’aquesta llibertat va ser l’inici de la seva mort.
Tinc la sospita que tal vegada el seu cap va voler desconnectar d’una situació que l’ofegava. Si és així, se’n va sortir. Els dos darrers anys, desconnectat a estones i d’altres tornant a la dura realitat d’haver perdut  allò que donava més sentit a la seva vida, van ser de lluita diària, sempre perduda per ell i per nosaltres.
Tothom s’escandalitzarà si dic que no estic trista? La tristesa em va aclaparar durant aquells dos anys en què veia que el meu pare, sense deixar de ser-ho, s’anava convertint en un desconegut. La tristesa em va abatre fa tres mesos quan, sense altra opció possible, el vaig haver d’ingressar a la residència; ja no podia estar en el món, en el nostre món i, amb tot, encara hi era. Aquesta va ser per a mi la veritable tristesa, el veritable dol.

No he tornat a veure l’àngel des del dia de la seva mort; hi penso, però no ja com una premonició, sinó com quelcom que va venir a apaivagar el soroll que hi havia dintre meu. Crec que el pare finalment s’ha alliberat d’una vida que, si li haguessin preguntat, mai no hauria volgut viure i aquesta idea m’asserena. Sento que ell viu en mi, en aquelles savieses seves que, sense cap intenció didàctica el mestre no tenia paciència i l’alumna era un totxo m’ha transmès: aquelles bromes que mai no s’equivocava portaven aigua, aquelles branques seques dels arbres que s’havien d’arrencar d’immediat, les roderes marcades al camí que indicaven quin pagès havia estat més matiner que ell, aquell relleu que assenyalava on eren els rovellons sota la pinassa, aquells tres dies que els mancaven a les olives per a ser plenes del tot, la terra que ell conreava com si fos un jardí, el dia exacte de collir la farigola... 

















Les seves ensenyances, que segurament mai no vaig assolir del tot, són per tot arreu i es queden aquí per sempre. Si més no, fins que l’àngel vingui a buscar-me a mi. Si pot ser, que trigui, però quan sigui el moment, que no es faci esperar.

dijous, 15 de setembre de 2016

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

                                   

No és que mengem gaire pa a casa, però una barreta diària hi cau quasi sempre. Fa uns dies vaig comprar una barreta de quart a la meva pastisseria habitual. Tenia la llargada habitual i l’estarrufament habitual. La veritat és que em va cridar l’atenció perquè no pesava gaire; per això la vaig pesar en arribar a casa. Pesava cent grams, ni més ni menys. Qui no s’ho vulgui creure que no ho faci; no m’enfadaré. Suposo que s’ho haurien hagut de creure a la botiga si els hagués portat la barreta, però no ho vaig fer.
A canvi, em vaig quedar una bona estona pensant en el pa. No va ser pas per l’efecte magdalena de Proust, perquè ni l’olor ni el gust —que s’endevinava— no m’hi van portar. 

El senyor Proust
El record  per la magdalena
"Pel cantó de Swann" primera novel·la de "A la recerca del temps perdut"
























De primer vaig pensar, amb preocupació, si realment aquells cent grams no es convertirien en un quart de quilo quan fossin dins del meu organisme. Em refereixo a la part proporcional del pa que em mengés, que la barreta no era pas tota per a mi.
Quan el pare vivia a casa meva, al principi de la seva malaltia, vaig rodar per tota la ciutat a la recerca d’un pa que li fes el pes —pel gust, no pel quart de quilo— Inútilment. No n’hi havia cap que li agradés.
—Aquest pa no val res! —era la seva resposta.
Vaig arribar a la conclusió —segurament per no gastar les poques energies emocionals que em quedaven— que era cosa del seu cap, més que res de la seva memòria: cap pa no devia tenir el gust del pa que feia la seva mare, pastat a casa amb el temps i els ingredients adequats perquè el pa tingués el bon sabor que té tot el menjar quan aquest és més aviat escàs.
Un altre pa que havia de ser molt bo era el de Castellà de n’Hug. Amb els meus fills, quan eren petits vam fer una excursió pel Bergadà i vam anar a veure les Fonts del Llobregat situades en el terme d’aquest poble. 

El poble sí que és únic

Crec que no hi he tornat i no sé si es manté l’Únic forn de llenya que deuen haver vist tots els catalans i part del món mundial. El reclam era de màster de Màrqueting, ja aleshores, perquè això del forn de llenya fa tan autèntic, sobretot per qui no n’ha patit mai el fum —de la llenya— que només aquest sol sintagma ja et feia venir ganes de cruspir-te el pa sol, sense sal, sense oli i sense tall, que deien abans —més abans; no quan vaig anar a Castellà de n’Hug—. Curiosa la paradoxa que a quatre passes de l’únic forn de llenya n’hi havia un altre que també era Únic i, a quatre passes més, un tercer que a més a més també ho era.
Pa bo era el que enyorava el meu pare. Bons com el pa, els meus fills que, astorats, confosos i acceptant que no tot ho podien entendre, es van creure que cada forn de Castellà de n’Hug era únic. Boba —de bobo, però en femení— jo, de no anar a reclamar els cent cinquanta grams de pa que m’havien estafat.
Resulta que arran del meu pelegrinatge per tots els forns de la ciutat provant pans diferents que no valien res, em vaig fer una experta en tastar el pa i ara, francament, no en trobo cap que m’agradi. Suposo que els gens també deuen anar fent via. I suposo que això de fer la pasta amb màquina, congelar-la, distribuir-la i coure-la en el lloc de venda deu donar molts beneficis. Encara en deu donar més, fer la mateixa pasta per tot el pa blanc de la botiga i disfressar-ne la crosta perquè sembli de pagès, rústic, mediterrani, gallec, baguet... Ja no dic res del pa que en diuen integral, de llavors, de cereals..., i no segueixo, que tots sabem de què parlem.

Ho sabem, no?

Però que ningú no es pensi que abans no en treien de beneficis. Força vegades havia sentit a dir a pares i avis que qui podia treballar amb aigua es feia ric, o sigui —m’explicaven— els forners, els vinaters i els lleters. La veritat, ara mateix, dir que els nostres vinaters posen aigua al vi em sembla un sacrilegi, amb la qualitat que tenen els vins catalans. I encara un sacrilegi més gran no creure en l’honestedat dels ramaders, que si es queixen de no poder viure del bestiar i mantenen la llet intacta, l’honestedat la tenen sobradament provada.

Pel que fa al pa, si us plau, que deixin de fer un pa de pa sucat amb oli i que algun emprenedor amb també bona voluntat faci un cop de cap i es posi a fer bon pa. Ja sé que d’aquests n’hi ha alguns, però no arriben a tot arreu. I ho entenc, eh? I és que de moment la qualitat sembla estar renyida amb la globalització.

Disfressat amb tomàquet, sal i oli,
fins el pa més immenjable, millora.
Amb el pernil a damunt, ja...



dilluns, 29 d’agost de 2016

LES PETITES HISTÒRIES

                                
Avui he de confessar un secret i és que sempre he dit aquí i a tot arreu que no m’agraden els nombres i potser no és veritat del tot. Hi ha una pràctica numèrica que faig instintivament, que és el càlcul mental i estic gairebé segura que n’he de donar les gràcies a un tiet meu. De petita, a les seves dues filles i a mi, sovint ens proposava, com un joc, que comptéssim mentalment.

Jo, tot i ser més jove, comptava més ràpid, pim-pam i ja ho tenia. El meu tiet me’n reconeixia el mèrit davant les meves cosines ganàpies —a les que m’estimo molt i no pas per això—, jo quedava com una reina i, sense ser-ne conscient, penso,  em sentia esperonada a practicar aquesta forma de comptar. El tiet es va morir jove i vaig anar aprenent que això que et reconeguin els mèrits és quelcom esporàdic i que si el propi avenç t’ha de venir d’aquí,  ja et pots esperar assegut, que no avançaràs gaire. On no vaig avançar gaire més va ser en nombres. Just em van agradar les Matemàtiques de Primària i prou. Les de batxiller em van fer suar, més que res perquè havia d’estudiar a l’estiu per veure si aconseguia aprovar al setembre. De la Química i la Física ja no en dic res.

L’altre dia em va caure a les mans, crec que per segona vegada, un article que parlava de les deu mil hores. La regla de les deu mil hores diu que ser talentós (llegiu bé, si us plau, he dit talentós i no talòs) en qualsevol camp, requereix deu mil hores de pràctica. Jo ràpidament vaig posar la meva calculadora mental en marxa per saber quantes hores porto escrivint i quantes me’n falten per poder-me auto-proclamar talentosa. És clar que he tingut altres aficions a la vida —i hauria de mirar si les aficions remunerades també s’inclouen en aquest talents a desenvolupar—, però escriure és la que més m’importa ara mateix. Bé, fins aquest moment en porto quatre mil tres-centes vuit. Me’n falten, doncs, cinc mil sis-centes noranta dues. Les que porto de pràctica les he entresuat —la mà prement el boli només entresua— durant deu anys. Segueixo dividint,  multiplicant i sumant —el càlcul mental té això— i veig que a aquest pas, necessitaré tretze anys més per arribar a les deu mil. Amb una mica de sort, ja seré al EL JARDÍ, o a punt d’entrar-hi; amb menys sort, qui sap si em deixaran emportar la llibreta i el boli allà on vagi! —Demanar de prendre l’ordinador ja deu ser abusar, no?

Ja veig que m’hauré de conformar a ser una escriptora mediocre, a menys que em posi ben de pressa a invertir setze hores cada dia en la meva graduació. Què passa? La Pilarín Bayés actualment en treballa tretze diàries en allò que més li agrada. Més de nou-cents llibres ha il·lustrat. I segueix. Sí que no escriu, que dibuixa i pinta, però Déu n’hi do d’aquelles  carones, i aquells ulls, i aquelles boquetes —a vegades, bocasses— i aquells posats.
Milers i milers de dibuixos que han fet les delícies de, almenys tres generacions. La primera, la meva. Per cert, l’altre dia em vaig assabentar que el meu primer llibre en català estava il·lustrat per ella. Me’l van portar els Reis —la meva mama, aleshores— quan tenia vuit anys. Es deia Faristol i recordo que tot i sonar-me molt estranya,laparaula“filaberquí" m’encantava. No l’he pogut trobar per casa  —el llibre, no el filaberquí—perquè en donés testimoni, però hi ha de ser. En recordo les pàgines dedicades als oficis i totes les eines i accions que hi estaven relacionades. Va ser el primer aprenentatge del català i no cal dir que em va marcar. No amb un ferro roent, sinó perquè va ser el principi d’un gran amor: el meu amb les paraules en la meva llengua. És clar que jo a temporades li he estat infidel perquè no escrivia i quasi no llegia, però finalment m’he retrobat amb l’amor de la meva infantesa. He vist que no em guardava cap rancor, al contrari. Quan ens vam retrobar em van dir, manyagues —les paraules—:
—Com has trigat! T’hem esperat tants anys...
—No us amoïneu, boniques —els vaig dir jo, volent-me fer perdonar— recuperarem el temps perdut.
No ho sabia que parléssim de deu mil hores, ves!
Acabo amb la Pilarín. L’altre dia vaig tenir ocasió de conèixer-la, amb motiu de la presentació del llibre “Petita història de l’Arc de Berà” escrit per l’escriptor rodenc Pep Martorell Coca i il·lustrat per ella. 

Bonic, eh? Doncs per dins encara ho és més

Llegeixo que ja són tres-centes les Petites històries a les que ha donat forma i color, la Pilarín, amb textos de diferents escriptors. He repassat els títols de la col·lecció i crec que són  petites històries molt grans perquè totes juntes expliquen fantàsticament bé el nostre país i la seva història, la més coneguda i la que no ho és tant. I si algú pensa que m’agraden les Petites històries perquè jo també n’escric una cada quinze dies... Fals! Això meu són batalletes. A petites dosis, això sí. La presentació va ser a Roda de Berà —només faltaria, no?— poble que m’ha honorat nomenant-me escriptora de capçalera de la seva Biblioteca. I sense haver practicat les deu mil hores, ni tenir el talent, ni el títol... Quines coses! No se si m'ho mereixo, la veritat.
Bé, la Pilarín és una dona encantadora que aquest dia s’amagava a sota d’un barret.
Com ara aquest, però més encasquetat
Em recordo doblegant una mica els genolls, com donzella fent  reverència, però sense acotar el cap, per poder veure-li els ulls mentre intercanviàvem unes paraules. Amb tot, falaguera, senzilla i suposo que rient-se’n de les deu mil hores que ella ja deu haver superat amb escreix.



Una bona amiga d’aquests verals... em va recomanar, suggerir, manar —amb tota la bona intenció— que intentés canviar de tema. Del tema que em preocupa darrerament. A vegades esquivar i reprimir-se pot anar bé per evadir-se; a vegades, si tens el cap en un altre lloc, el resultat pot ser un nyap. Però ho havia de provar. Espero la seva valoració amb candeletes.

dissabte, 13 d’agost de 2016

EL JARDÍ


                                  
El mes passat vaig assistir a un mini-taller de novel·la negra. Ens van parlar d’un concepte, no només literari, del qual no havia sentit a parlar mai —com de tants altres—: el no-lloc. La Carolina, la profe, era una bala de plata. Bala per ràpida en les seves explicacions, de plata perquè en sabia un munt. Ho explico per justificar que no vaig entendre gaire bé el concepte. I és que jo abans —ai, abans!— era la més ràpida al sud del Llobregat, però ara la comprensió intel·lectual sembla anar a ritme del drac de Komodo copulant que, si no recordo malament, és molt lent.

Molt lent, també molt amorós, no?

La profe va explicar que els no-lloc són els espais on no ens comportem com quan estem amb la nostra gent de confiança, ni com quan anem pel carrer. Per concloure va dir que eren com llocs de pas. I fins aquí tot anava encaixant dins del meu cap. El problema va venir quan, a tall d’exemple va esmentar uns quants no-lloc: l’ascensor, l’hospital, el metro, la residència, la presó... Em va costar molt relacionar uns espais amb els altres i més quan va mencionar la paraula residència. Com que cada dia m’hi passo una estona —i no voldria cansar ningú amb el tema, però és que ara mateix aquest és el Tema— vaig pensar que per poca agilitat mental que conservés, un moment o altre se’m faria la llum. Però no! Resulta que la meva experiència en aquell no-lloc contradiu la definició que ens va donar la Carolina. Resulta que per estrany que sigui un lloc, per estrany que et sigui, per molt que no vulguis que se’t faci familiar, a la llarga se t’hi fa, per bé i per mal. Per bé, perquè empatitzes  amb tots aquells que ja han passat —i segueixen passant— per tot allò que tu estàs passant i perquè t’adones que només ets un minúscul gra de sorra enmig del desert, amb una història i un drama propis, sí, però només un granet de sorra. Descobreixes que el teu granet de sorra, amb tota la càrrega que porta al damunt, es manté més sencer que els que ja fa temps que són al desert. I és que els no-lloc, més que cohesionar, jo diria que disgreguen.

Serà qüestió de no pujar gaire
en ascensor, no? 
Les aparences enganyen
Per mal —i torno a la familiarització— perquè tots els mals del no-lloc també se’t fan familiars, tot i que mai no hi empatitzis.

M’explico a mi mateixa que els no-lloc deuen pertànyer al camp semàntic del No: no-lloc, no-ningú, no-res, no-mai, no vull... i quan et trobes dins d’aquest camp sembrat de nos, difícilment dius sí, amén, i tant! i el que convingui, perquè tots ells entrarien dins del camp semàntic de l’acceptació i la conformitat i, ves! jo ara mateix diria que són excloents amb l’altre.

Ja ho sé que la novel·la negra no interessa a tothom, ja ho sé. Jo mateixa, per començar, fins abans d’escriure la meva novel·la que, casualment, va sortir negra, no en llegia mai, però la  generositat m’empeny a compartir els meus coneixements. Al taller ens van explicar que el primer paràgraf de la novel·la ja ha de provocar unes quantes preguntes al lector. I, mira, avui he rissat el ris. Avui —aclariré que això no és cap novel·la negra— he col·locat la pregunta en el títol, perquè... a què deu venir aquest títol —seria la pregunta a fer-vos, estimats meus— si la Teresa primer semblava portar-nos al Far-West i després a la reflexió metafísica? —Uf, a més de lenta, pretensiosa!.

En el no-lloc , que ja no ho és, on em moc cada dia, hi ha un gran jardí. És un jardí soberg, on hi ha de tot: arbres, arbustos, flors, una font, un hort, escaletes, camins, muntanyetes... i una campana! Per despertar a qui?


Ara mateix hi canten les cigales i el tudó. A vegades em pregunto si està ben cuidat. El que sí tinc clar és que està ben apedaçat. Mireu sinó:









La jardineria ha avançat molt. Ara hi ha arbres especials per a residències.

Costa d’entendre que la natura, tan sàvia, permeti aquesta degeneració i mantingui la vida a qualsevol preu. Estic parlant dels arbres, eh? De les altres vides —les d’aquells que es miren els arbres sense veure’ls, o que miren al seu davant i veuen el mateix que al seu darrere, o que no miren, les vides que ningú mai no voldríem viure— ja tinc clar que el preu és la clau. El preu i el negoci de mantenir vives unes vides que ja no ho són, que ja fa temps que van deixar de ser-ho. També tinc molt clar que no és la natura qui les ha fet arribar fins aquí.
He arribat a un punt delicat. Com és que aquells que s’escandalitzen per la possibilitat d’acabar la vida amb un fàrmac i deixar de patir, no ho fan quan els fàrmacs serveixen per perllongar una vida no-vida, sense dignitat, i allargar el patiment?


dilluns, 25 de juliol de 2016

NO HI VULL SER!

                                  
A vegades em pregunto què en queda d’aquelles rebequeries de criatura quan passen els anys. “No vull” dèiem nosaltres, “No vull” diuen ara –ara potser més que abans– 
Només durant pocs anys se'ns permet fer aquesta cara, no?
Amb els anys ens mengem el que no voldríem i altres gripaus difícils d’empassar. Però qui, de gran,  no ha tingut alguna vegada ganes de cridar, de rebel·lar-se, de xisclar al món “Jo aquí no hi vull ser”? Resulta que el món difícilment resol cap problema personal, encara que a nosaltres ens sembli que cridant ben fort, algú hi ha d’haver que ens ho solucioni.
He tirat enrere uns quants anys, vint-i-sis per ser exactes. –vaig trigar, eh?–  El primer moment d’aquests el trobo en el part de la meva filla. Sí, sí, oh sacrilegi! oh mare anti-natura! Els qui no hagin patit dolors de part, que callin, si us plau! Catorze hores de dolor rumiant com podia sortir-me’n, preguntant-me qui em manava a mi posar-me en aquell fregat i desitjant de no ser-hi. Evidentment quan la vaig tenir als braços – ja no feia mal- vaig beneir les catorze hores i catorze més que n’hauria patit si aquest n’era el desenllaç.
Donaria això raó a la meva amiga Marga –positiva, serena, assertiva– que diu que tot passa per algun motiu? I quin seria el motiu? Tal vegada començar a saber en el part com s’estimen els fills i també com fan patir?
El segon moment “Aquí no hi vull ser” va ser en els darrers anys de la meva vida laboral, quan em van canviar de lloc de treball. No m’ha espantat mai la feina, però allò superava tota la meva capacitat de no-espant. Les cues sortien al carrer des que començava la jornada fins que s’acabava, els clients estructuralment enutjats, però també conjunturalment -les cares noves no els agradaven-, el tens ambient intern era d’infart... No segueixo, no vull estressar ningú. 

A vegades exagero. En aquest cas, només en la foto
Si dic que el primer dia, quan finalment a dos quarts d’una vaig poder anar a esmorzar, em vaig mirar la bossa i la jaqueta i vaig pensar “I si no torno?” em creurà algú? Potser no, però és veritat. Encara ara no sé perquè em vaig trobar en aquella situació que em tirava enrere, per comptes de fer-me agafar el toro per les banyes. O sigui, que aquí no hi he trobat encara el “motiu Marga”. El que és una paradoxa és que amb aquell ambient i la gent que en formava part, ara hi mantinc una relació estreta i cordial.
El tercer va ser fa dos anys quan el meu pare va ingressar a l’hospital per un brot de demència. En vaig parlar una mica a  M'espero , sense concretar.



Crec que aquest va ser el moment –per dir-ho d’alguna manera– més llarg i contra el qual em vaig rebel·lar amb més força i més desesperadament. La situació, tot el que passava, era tan irracional i el seu món,  paral·lel al meu, tan impenetrable, que cada nit em reafirmava en el meu desig de no ser-hi. I cada dia hi tornava, sense pensar-m’ho gens. Després de tres setmanes va venir la calma i “l’estabilitat” que es va perllongar quinze mesos i que jo, després de la tempesta, agraïa com un regal del cel. Que aprengués a valorar la calma, bé podia ser un bon motiu per haver-me fet passar abans pel desassossec.
Fa uns dies, vaig haver d’ingressar el meu pare en una residència. Després de nous brots, i malgrat les muntanyes de medicaments, nits inacabables sense dormir, nous mons paral·lels que mai no es trobaven ni es trobaran, tardes sense descans perseguint quimeres i matins on s’albirava, enganyosament, una certa lucidesa, hem trobat una solució. No és bona, no és òptima, només és una solució. Espero la calma, l’espero cada minut, cada hora i cada dia. Espero que la meva mare deixi de plorar, que l’esperança dels matins deixi de ser-ho, espero deixar de mirar-me amb els ulls que m’ho miro, el que veig cada dia quan vaig a visitar-lo i espero que científics i estadístiques deixin de confirmar que sí, que l’esperança de vida –quina vida???– s’ha allargat x anys. Penso: aquí no hi vull ser. Puc pensar-ho, dir-ho en veu alta o cridar-ho als quatre vents. Hi sóc.
És de nit, sóc al llit i trona. Allà hi ha el meu pare, sol enmig de la tempesta. Ja no deambula, ja no fa soroll, ja no molesta, ja no em molesta. Ara que ja puc dormir, no dormo.
Quin deu ser el motiu? El motiu amagat pel qual la vellesa es converteix en una condemna? Podria ser la devastació del malalt i els que l’envolten? Segur que la Marga diria que no.


Tinc la immensa sort de poder explicar i posar nom i cara al meu dolor, i de poder compartir-ho. Hi ha qui no en pot parlar i ho pateix en silenci, a vegades fregant la pròpia alienació. Per això dedico aquest post a aquelles persones que han patit o que estan patint aquest tràngol. És una mala experiència de la qual només en pots parlar si t’hi trobes, encara que hi hagi qui, a la lleugera, escriu novel·les sobre el tema.



dilluns, 4 de juliol de 2016

LA TITELLA

                                                           
A risc que quan els lectors d’aquest blog em trobin pel carrer, em mirin d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra i em preguntin com em trobo, escric avui per explicar la tournée pel món dels professionals sanitaris que estic fent darrerament.
Fa uns tres mesos vaig despertar-me un dia sense poder girar el cap a la dreta. Vaja, torticoli! – vaig pensar– Ja estic bé per tres o quatre dies. L’endemà ja no podia girar el cap a l’esquerra, ni avançar-lo, ni abaixar-lo, ni aixecar-lo.
Com que em trobava immersa en la voràgine de les presentacions, no vaig voler donar-li més importància, que tampoc no tenia gaire temps per contemplar-me, ni a mi ni als meus mals. Passat un mes estava pitjor i vaig decidir anar al CAP. Després d’auscultar-me i prendre’m la pressió – no recordo que em toqués el coll ni el cap per res- va concloure que devia tenir una contractura. Com que també tenia altres parts del cos adolorides va afegir.
            -Farem unes anàlisis per descartar l’artritis reumatoide.
Entre la visita i les anàlisis – només tres setmanetes- la immobilitat es va ampliar amb unes fiblades que anaven des del clatell fins al cim del cap, cosa que ja em va alarmar una mica més fins al punt de pensar: a veure si Les cadenes subtils hauran estat la meva primera i última novel·la! Pobra noia! –diran els de la meva generació un futur tan brillant com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre estava escrivint!
No havia tingut gaires enganxades òssies en la meva vida, però coneixia un bon fisioterapeuta que me les havia desenganxat molt bé. Vaig demanar-li hora i hi vaig anar un parell de vegades. Quan en sortia, bé; l’endemà ja tornava a estar igual de malament. I això que m’ho havia deixat fer tot! Fins i tot un intent de separació del cap i el cos, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra.

Més o menys així

Els resultats de les anàlisis van ser negatius pel que fa a l’artritis reumatoide.
            -Doncs a mi em segueix fent mal – em vaig queixar a la doctora.
            -No, no, no en tens – va insistir ella, en una mostra d’autèntica empatia, no cap a mi, sinó cap al laboratori.
            -Així...
            -Farem unes radiografies i rehabilitació.
            -Ah vale! –jo, que seguia trobant a faltar que em toqués el coll, i que m’escoltés, sobretot que m’escoltés – però... què tinc doncs?
            -Al coll, una contractura.
            -Caram! –vaig voler fer la gràcia– Ni que hagués volgut fer un triple salt mortal i m’hagués sortit malament!
No va somriure gens. Escrivia. Quan va acabar, em va il·lustrar sobre les contractures, de les quals, pel que vaig veure,  jo no en sabia res.
            -A vegades no cal que sigui una caiguda. A vegades, un fa un gest de molta tensió i això també pot provocar una contractura.
I va estrènyer els punys i va prémer els llavis per ensenyar-me com podia ser el gest de molta tensió. Vaig pensar en aquell nen de l’anunci de Volkswagen, però no vaig poder recordar que en cap moment jo hagués fet el mateix. És clar que sovint em falla la memòria.


Pel meu compte, vaig anar al reumatòleg, per veure si trobava una mica més de comprensió. L’escollit devia tenir vuitanta anys i estava certament emprenyat. Amb els polítics, amb els espanyols, amb els catalans, amb el món, amb mi?
            -Si no ha de fer el que li dic, no cal que torni. A mi no em fa cap falta.
Juro pel meu coll que aquí no hi ha salsa-ficció.
I amb tot, alguna cosa em deia que aquell home s’estava interessant pel meu problema. No sé si em va escoltar, però la visita va ser super-exhaustiva. Em va receptar uns exercicis de gimnàstica, un relaxant muscular, unes radiografies de planta, alçat i perfil, i em va tornar a amenaçar. I llavors va dir quelcom important.
            -Miri, no s’ho prengui malament, però vostè sap què és una titella?
            -Sí, home, i tant!...
Li anava a explicar, però em va tallar.
            -Vostè té els ossos laxes, que vol dir fluixos, i flexibles. Se li dobleguen fàcilment. Sap aquell moviment que fan les titelles que sembla que es vagin a desmanegar, només de tocar-les amb un dit?
Jo assentia, atenta, amb el cap.
-Doncs vostè, amb els seus ossos és com una titella. Amb poqueta cosa en té prou perquè es dobleguin.

Quina pena que em faig!

Tampoc no em va tocar ni el cap ni el coll, que era el que més em preocupava.  Qui sí que ho va fer va ser la tècnica en imatge pel diagnòstic. Mentre preparava les plaques, parlava amb la seva companya, a l’altra banda del passadís.
            -És que jo he d’anar al banc, saps? És que els metges es pensen que treballem vint-i-quatre hores. És que ja està bé!
Jo volia dir-li que sabia de què parlava, però tampoc no era qüestió de fer-li perdre el temps i vaig callar.
            -Aixequi el cap! -em va dir- Més amunt!
I sense veure els esforços que feia jo per aixecar-lo, va venir, impacient,  cap a mi i amb l’energia de qui té pressa per anar al banc, em va – ai!!!- aixecar la barbeta. Em sembla que les dues llàgrimes que em van caure per reprimir el crit que volia escapar-se’m de la gola, no van sortir a la radiografia. És que a les titelles se’ls hi pot fer tot, vaig pensar després, ja refeta, ben posada en el meu nou rol.
El diagnòstic del reumatòleg: l’edat i la seva conseqüent degeneració: l’artrosi.
No em vaig acabar de conformar. L’artrosi em podia provocar el dolor a la resta del cos, però caram! d’un dia per l’altre, un coll que sempre havia girat bé i bonic, es queda pràcticament immòbil i l’única explicació són els meus ossos de titella amb artrosi?
Darrera -i final- estació del via-crucis: el neuròleg. Segur que els nervis del coll hi tenien alguna cosa a veure. El primer que va fer el neuròleg –per fi!– va ser tocar-me el coll i fer-me bellugar el cap d’aquí cap allà. I no només això.
            -Caram! Quina contractura! –va exclamar– I com s’ho ha fet això?
        -A mi també m’agradaria saber-ho! –vaig respondre, agraïda. Per fi algú reconeixia una certa gravetat en el meu mal.
Una altra visita exhaustiva i un diagnòstic previ a ull nu: espatlla esquerra més alta que la dreta, maluc dret més alt que l’esquerre, columna vertebral desviada –només faltaria!– i peu dret amb més pont que l’esquerre.
En realitat –volia dir-li, però no ho vaig fer– tot és culpa dels fils que tiben la titella. Potser m’hauria dit, també a ull nu, que el problema el tenia dins del cap, no a fora.
I tres receptes: més radiografies, una ressonància magnètica i nous anàlisis, que es veu que els del CAP no servien per mirar si hi havia artritis reumatoide.
No sé si em faré les proves. Ahir vaig anar a la platja. Coll cap aquí, coll cap allà, moc una espatlla, moc l’altra, m’estiro i em deixo portar. Diria que el mar m’escolta en silenci, tot i la seva remor. Semblo una titella a mercè de les ones. Només ho semblo. Crec que estic millor, tot i que encara no giro el cap 360 graus. Sol i aigua salada podrien ser el remei. El que no curi l'ardor de l'estiu...

El meu amic, el mar

Ja sé que titella és masculí, però en la història que explico sempre me'n van parlar en femení i prefereixo ser fidel a la parla en aquest cas.