LA VIA MORTA

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Andrade. Fa uns dies, en una entrada a Facebook ens va recordar que tenim dret a queixar-nos i a exigir. No només el dret, també el deure.

                                                                            

L’altre dia vaig tenir un somni. Ho dic així d’entrada perquè això d’explicar històries meravelloses, aventures espectaculars o desastres al límit i acabar dient que era un somni, és un clàssic tan clàssic que ja no fa gràcia. Així doncs, que quedi clar. És un somni.

Jo em passejo per l’estació. És l’estació del meu poble, de quan era petita, no la d’ara. La d’ara va substituir l’altra, tota de pedra, amb peons, guardaagulles, cap d’estació, factor i campana avisadora. Quan la van tirar a terra, tothom estava molt content perquè, a qui no li agrada fer obres? Era igual que les obres les fes la RENFE perquè les gaudiríem tots. En aquella època, tothom agafava el tren. Els trens portaven retard i anaven lents. Els lavabos estaven bruts i els revisors exigien en castellà amb zel franquista. L’únic cotxe que recordo al poble era el del metge. Crec que era gris fosc i no devia ser el mateix cotxe que anys més tard es va tancar damunt d’ell, en l’accident que el va matar. Quan es van acabar les obres, els paletes i la RENFE devien marxar corrents perquè ni porta van posar al que havia de ser la sala d’espera, ni bancs, ni llum, ni horaris. Tampoc la campana. Els empleats també van desaparèixer tots. El que havia de ser una millora es va convertir en una pèrdua molt sentida. Potser per això, tothom va començar a pensar en comprar-se un cotxe.

Que si que dóna de sí un somni, no? No, no, això no és el somni, això és el fil que he anat estirant, i que em farà falta després. Em passejo, doncs. Ho faig capcota, rumio,  i amb les mans agafades a l’esquena; em sembla que lliures al davant, tampoc no em servirien de res. Em miro les vies. Veig l’única via que sembla en actiu, jo li dic la Via Viva. Veig la Via 2013, que va tenir molta activitat durant un cert temps; també la Tercera Via, que existeix des del principi dels temps, però només hàbil quan la voluntat de parlar guanya la indiferència i la prepotència. I veig la Via Morta. Pel que sé, fa uns mesos que l’han deixat aquí abandonada. Per Déu! Com l’estació! No ho diuen, és clar. Diuen que no es poden posar d’acord, que cadascú mira pels seus interessos, en cadascú diferents, s’acusen els uns als altres, i bla, bla, bla... Es veu que la Tercera Via, tanmateix tan desprestigiada, també s’ha mort entre nosaltres.

El pitjor de tot és que a la Via Morta hi ha un tren amb dos milions de persones. Són els meus. Ja sé que jo també hauria de ser a dins, però això és un somni. Em deixo anar les mans i me les miro. Sola no faré res, per molt lliure, per molt a fora, per molt que ho vegi. Em torno a mirar el tren  amb recança. Hi ha dos milions de persones que se suposava que tenien la paraula. Se suposava i ara és com si s’haguessin asfixiat dins dels vagons perquè no se sent res: ni cançons, ni gralles, ni consignes, ni xiu ni miu... ni respirar, res! Allà baix, lluny, hi ha la Independència. No és que la vegi, no, com fa un temps, és que ho indiquen els cartells, alguns descolorits amenaçant d’estellar-se. Com és possible?

Com puc, entro al vagó. No són pas morts, només dormen. Tenen els ulls oberts, però l’ànima ensonyada de tan esperar i la mirada desconcertada i esmaperduda per una arrencada tan de cavall i una aturada tan de ruc. No explicaré com arrenquen els cavalls i com s’aturen els rucs, em sembla que tothom ho sap.  Després d’arribar tan lluny, ens quedarem a les portes? Com poden saltar-se els polítics la voluntat d’un poble?

M’assec i de seguida m’envaeix un sopor – sensació entre l’ensopiment i el coma, diu el DIEC – M’esgarrifo, però no ho puc aturar. Per sort, una veu em mig desperta:

-      Billetes por favor!

És el revisor. No n’havia vist cap més des que anava en el tren que parava al meu poble. Gairebé em torno a adormir si no és perquè el revisor se m’encara. A mi i a la velleta de noranta anys que vaig conèixer en la Diada del 2012.

-      Billetes! Billetes!!! – s’emprenya l’home.

No ho se si els revisors encara van d’aquest pal, estic en el meu somni. La velleta se’l mira atordida, sembla que no comprèn; pot ser sorda, se li pot haver acabat la pila de l’audiòfon, potser no entén el castellà. Ell se li planta al davant i, abans de donar-me temps d’explicar-li, vocifera:

-      Billete, señora, billete!

Estic indignada, indignadíssima, però es veu que no sóc jo sola perquè la gent s’ha dessonillat de cop, s’aixeca, s’atansa, es mira el revisor. No parlen, però crec llegir-los-hi un pensament: Home, que no ho veus que no t’entén? I un altre: Hem tornat a aquell temps que per no entendre el castellà t’escridassaven? L’home es torba, s’enretira, sembla que es vol asseure i jo li cedeixo el seient. Amb molt de gust, perquè es veu que els uns s’ho han dit als altres i el centre d’atenció ja es desplaça cap a les portes dels vagons. Els feia falta un clic i el revisor els hi ha donat. M’hi atanso amb la meva amiga, la velleta. La gent ja és a terra.

-      Encara hi som a temps! – criden – abans no passi un altre tren d’aquells d’abans, amb revisors d’abans, i se’ns emporti.

El guardaagulles no hi és, ni el de quan jo era petita ni cap, però la palanca per desviar les vies encara és al mateix lloc i un s’hi posa, i un altre i... què no pot aconseguir un poble en marxa? Girem les vies entre tots. Dos milions tenim molta força i encaixem la Via Morta a la Via Viva a la perfecció. Només era qüestió de posar-s’hi.

-      És la fe, que mou muntanyes – diu la meva amiga. Se li ha oblidat el castellà, però continua essent un pou de ciència.

No tenim temps a perdre. Tornem a pujar al tren. Engeguem! Allà baix ens espera la Independència.

Era un somni. O potser no. Tinc els meus dubtes. A mig camí hem hagut de parar pels polítics. Volien pujar.

-      Espereu, deixeu-nos pujar! – han cridat.

-      Vosaltres sou el nostre motor!

-      La vostra voluntat és la nostra!

i

-      Bla, bla, bla...

Potser encara hi ha esperança.

 

LA NAAJIA VA MORIR EL DIA DE NADAL

La pregunta és: quins mèrits he fet jo per haver nascut aquí i quins greuges va cometre ella per nèixer allà. Me la faig sovint; per Nadal, més.

La Naajia va morir el dia de Nadal. No recordo on. Africà és tan gran i se’n moren tants, de nens... Feia mesos que estava malalta i mesos que esperava. Esperava ella, la seva mare, els germans, els veïns, tot el poble. Esperaven  que arribessin els remeis que l’havien de curar.

El germà gran li havia dibuixat el camí per on arribarien i cada dia la medecina era més a prop. El dia que va morir faltava molt, molt poquet per arribar, segons els càlculs del germà. Les dues germanes petites, bessones, feien, volien fer, màgia, al seu costat amb les figures del pessebre. Devien ser cristians. La mare l’abraçava i li deia, amb l’única esperança que es podia permetre, que per Nadal, al nord, es recordaven més del sud i que segur, segur arribaria un gran carregament de medecines. La seva també, la seva la primera, perquè ja feia mesos que esperaven, i tothom ho sabia i ja no podien esperar més, i aleshores ella es curaria, i mai més no es posaria malalta, i...

La Naajia va pujar al cel per un camí ample, però llarg i en el viatge va descobrir moltes coses que mai no s’hauria imaginat. El primer que va veure van ser les medecines; encara els faltava molt per arribar al seu poble, el seu germà s’havia equivocat. També distingí les oenegés, desesperades, un braç a Europa, un altre a l’Àfrica i, com que els àngels ho veuen tot, llegeixen els rostres i penetren els cors, va albirar la impotència a la seva cara. El camí al cel passava per Europa, per on, sinó?, un dels melics del món. Va veure la màgia del Nadal: la gent atrafegada amb regals, els grans magatzems atapeïts, els llums dels carrers, quasi encegant-la, les neveres plenes a vessar, les farmacioles també, les cuines expulsant baf i aromes per tot el món del nord, en crisi. Veié els nens que ploraven, picaven de peus i es llençaven a terra perquè volien més i més. Els grans, homes i dones que ja no creixerien, sense tants escarafalls, tampoc no en tenien prou; ho deien a crits les seves cares. Les taules eren plenes de grans viandes i de grans famílies, algunes amb els cors ben petits. Els magnífics cartells lluminosos  arreu i pertot deien “Nadal és amor”.

La Naajia seguia el seu camí de dret al cel. Amb llum pròpia, en fer-se de nit encara brillava més. Tenia màgia. Segurament per això la vaig veure a través del finestral de casa meva. O va ser ella la que em va veure a mi? Jo estava entaulada, eren les set de la tarda i encara tenia esma per continuar menjant. Crec que va ser per la seva mirada que em vaig començar a trobar malament i vaig escriure aquesta història.

EL NAS

                                                    

Els qui passeu sovint pel meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar. Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?

 

A veure, qui?

Després de fer-li de cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar adormida, que obre els ulls  si algú en la mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa sensorial.

I no només això. Pot estar  ben tranquil·la a l’altra banda de la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.

Es passa el dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan espira?  Al carrer no es deixa res. Olora faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja, però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en moviment.

El menjar li agrada tot, però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam, ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt, carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora, s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a  El gos de la meva filla  sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure a taula amb un cobert a cada “mà”.

He descobert que els gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos, perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor arravatadora li ha arribat al nas.

La darrera gràcia que li he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses... a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a quina s’assembla.

La Lila i jo us desitgem Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la a ella a baix?