HEROÏNES

                                                             

Encara no he explicat mai que la meva padrina (l’àvia en altres indrets de Catalunya) materna era de Fulleda, un poble de les Garrigues a un quart d’hora de Vimbodí i Poblet. No ho he fet per no complicar encara més la meva ubicació, entre Vimbodí, ara Vimbodí i Poblet, a la Conca de Barberà, i Tarragona al Tarragonès. Ha arribat el moment de fer-ho i ara explicaré el per què.

Fulleda, és clar!

A Fulleda hi tinc una pila de cosins, fills dels cosins germans de la meva mare, de qui per vergonya meva he estat desconnectada durant cinquanta anys. De petita havia freqüentat força el poble, però els meus cosins són més joves que jo i aleshores o eren molt petits o encara no havien nascut. Dic per vergonya perquè trobo inconcebible que estant tan a prop hagi pogut passar això. És clar que potser ara ho trobo inconcebible perquè en no treballar els meus tempos són diferents. En descàrrec meu he de dir que quan estàs immers en la feina, la família, els fills, en resum en la vida, no és que falti temps per anar a veure els cosins, és que falta temps per pensar que tens cosins.

L’estiu passat vaig portar la mare i la tieta a Fulleda i vaig tenir ocasió de retrobar-los —en algun cas hauria de dir de conèixer-los—. La qüestió és que són vuit, i encara en faltaven dos que no hi eren, la majoria amb parella i amb fills. Descobrir de sobte que tens una família, ni que sigui de quart grau, tan nombrosa em va agradar molt. Hi vaig pensar durant dies com una descoberta positiva d’aquelles que són per sempre. Els meus cosins no han fet com fem molts que ens escapem a la ciutat, sinó que uns quants s’han quedat al poble i la resta hi mantenen una relació estreta i constant. És un tria generosa i un acte d’estimació pel poble i les arrels que valoro.

Dissabte passat hi vaig tornar. La meva cosina Núria em va proposar d’anar-hi pels volts de Sant Jordi a parlar de la meva experiència com escriptora i dissabte va ser el dia escollit. 

Espero haver-me fet perdonar per un oblit de cinquanta anys

Vaig xerrar de literatura i dels meus llibres, però jo tenia el cap ple de records de Fulleda i vaig parlar d’algun però d’altres han anat sortint aquests darrers dies: les ametlles garrapinyades de la tia Francisca, la recepta de la qual conserven intacta les cosines de la mare. La primera vegada que em van dir “guapa!” va ser a Fulleda; va ser un nen de la colla de nens i nenes del poble amb qui anava i jo devia tenir sis anys. Ara també tinc un sis en l’edat, acompanyat d’un altre número, però la guapesa es deu haver espatllat perquè l’altre dia no m’ho va dir ningú. Més records. El cavall que va ajudar el pare a treballar la terra durant disset anys —fins que el tractor el va fer fora— era de Fulleda. Es deia Marti, així sense accent a la i. El pare també hi va tenir molta relació, amb el poble de la padrina; molts hiverns hi anava dos o tres mesos a collir olives, amb un fred que pelava. Deia que a Fulleda la gent és bona. Però tots? preguntava jo, incrèdula. Tots! em responia, contundent. Una altra bèstia també forma part del meu imaginari fulledenc. És el ruquet amb què anaven de Vimbodí a Fulleda la mare, la tieta i la padrina. Tan tossut que quan algú provava de pujar-li al damunt s’aclofava i no s’aixecava fins que li havien tret les sàrries i els guarniments. Cal imaginar que a mesura que avançaven, no ja pujar-hi, sinó que ni se’l devien mirar el ruc, per por que s’aclofés. Al final van decidir anar-hi a peu a Fulleda. Era menys pesat.

Són històries de fa cinquanta anys les meves i la del ruquet en deu tenir setanta. Fulleda com tots els pobles ha canviat. De 428 habitants que tenia a finals del segle XVIII, han passat a ser 86 el 2017. El poble conserva aquell silenci meravellós cada cop més envejat en la societat sorollosa en què vivim. Però... però les aparences enganyen. Enmig del silenci s’hi amaga un motor a reacció que ronca en bona part per la  feina de —qui havia de ser, sinó?— els meus cosins i cosines. Biblioteca, Club de Lectura, Associació de dones, Associació de Gent Gran, Ajuntament actiu i el blog del meu cosí Santi, FULLEDA-PETI QUI PETI, on s’hi explica tot de Fulleda. Qui no s’assabenta del que passa a Fulleda és perquè no vol. Darrerament s’hi ha rodat un curt, “Origins”. Aquest n’és l’enllaç, per si teniu curiositat: ORIGINS I cada any al setembre s’hi celebra “L’Heroica”, la festa d’Agustina d’Aragó perquè sabeu què? L’heroïna contra la guerra del francès és descendent de Fulleda. 

Monument a l'heroïna, a l'entrada del poble

I no és l’única. Aquesta dona, la Txell Bonet, que malauradament veiem tan sovint per la tele amb un nen al coll, l’Amat, camí de la presó de Soto del Real per veure l’estimat Jordi Cuixart també és descendent de Fulleda.

I ja m’agradaria a mi formar part d’aquesta llista d’heroïnes descendents de Fulleda, però cediré de gust l’heroïcitat als lectors que teniu el valor de llegir aquests llençols interminables que escric a vegades.

ESTELADES EXHAUSTES

                          

El meu recorregut habitual —que no diari— en cotxe és d’uns cent kilòmetres, comptant que tinc la família cap al nord i cap a occident. Gràcies a això puc veure regularment una part del territori que, encara que sempre és el mateix, sempre canvia. Les estacions es van succeint cada any i canviant el paisatge, amb petites variacions segons les condicions meteorològiques de l’any.

Després hi ha els canvis que no són obra de la natura, sinó de la mà de l’home. Fa deu anys el terreny canviava constantment gràcies a la bombolla immobiliària que motivava empresaris i particulars a aixecar parets amb més o menys encert; però cap al 2008 tot es va aturar i ara dóna la impressió que qui es va aturar va ser el temps, perquè tal com estava, així s’ha quedat. També fa quaranta anys que sento a dir que faran un túnel al coll de Lilla, l’obstacle més important, si parlem de vies de comunicació, que separa la Conca de Barberà del Camp de Tarragona. L’he desitjat molt aquest canvi perquè, qui no vol poder fer el seu recorregut més freqüent amb més rapidesa? Ara que sembla que l’autovia que es va començar fa deu anys a Tarragona finalment travessarà la muntanya i tindrem el túnel, ara ja tant m’és. No és que no tingui pressa. En tinc més que abans, com ens passa a tots els jubilats, però ara he après a apreciar la bellesa —i quina frase més bonica!— i penso que el paisatge muntanyós a una banda i l’esplèndida vista a l’altra, que la pujada i baixada del coll ofereixen, no tenen preu.

És el que provoca el pas del temps, que les necessitats, les expectatives i els desitjos canvien. Una necessitat que es manté inalterable és la que tenim els catalans d’autogestionar-nos i dirigir el propi destí. Mira que en fa d’anys, segles, que ho intentem i mai no ens n’hem sortit. L’enemic a l’altra banda ens menysprea i ens voldria aniquilar i, en canvi —quina cosa més curiosa!— no ens vol deixar anar. De fet, no és tan curiós, tampoc. En el temps de l’esclavatge els amos no deixaven anar mai els esclaus —fins que no els eren d’utilitat, que llavors ja se’ls carregaven— i en treien fins la darrera gota de profit.

El darrer intent d’alliberar-nos va començar fa set anys i encara es manté. No desitjaré que sigui per molts anys perquè això ha de ser ara o bé ho tornarem a ajornar cinquanta anys més i jo ja no ho veuré. I caram! Havent-ho tingut tant a tocar, em sabria molt de greu.

He pensat en tot això en observar les estelades, que trobo en el meu recorregut, i la seva evolució. Les he vist onejar ufanoses en moltíssims balcons, als cims dels tossals, a l’inici d’un terme, damunt les barraques dels trossos, a dalt de tot dels campanars, penjant d’un pont. Les he vist grandioses, esteses en el vessant d’una serra i llarguíssimes, penjades d’un quart pis. A totes les he vist esfilagarsar-se, descolorir-se, mig despenjar-se, trencar-se, resistint els embats del vent, de la pluja, de la pedra, del fred i de la calor. Pobretes! Allí s’estan, exhaustes, símbol d’una resistència de final incert. També n’he vist de noves en nous indrets. I també, no ho negaré, n’han desaparegut, no sé si per desintegració de la matèria o de l’esperança del seu propietari. Al principi del nostre enfervoriment em vaig prometre que no trauria les meves del balcó fins que aconseguíssim el nostre propòsit. M’he hagut de retractar perquè m’havia quedat sense estelades. El pas del temps tampoc no les ha respectat a elles.

Aquí esfilagarsada

Aquesta també, encara que no es vegi bé

Penjant d'un fil

S'ha de mirar bé, sí que ho és

Ara que els nostres polítics no s’arronsen i que els altres diuen que faran el que sigui per salvaguardar la unidad de España, no hi ha cap dubte que hem arribat a un punt clau del nostre camí. Ara o mai —em sembla que ja ho havia dit abans—, i mai tan a prop —em sembla que també—, però què voleu? Si fa set anys ho pensava i ara ho sostinc, no serà que el pas del temps en aquest cas no canvia res? Necessitats, expectatives i desitjos no han canviat en els que sempre hem cregut que la llibertat del nostre poble és possible. Avui desitjo que mai no ens tornin a aixafar, a fer callar, a humiliar i que puguem guardar les nostres velles estelades com un record de la guerra més pacífica que mai s’ha lliurat per aconseguir la llibertat.

Que la traguem cada any només una vegada! Voldrà dir que ho hem aconseguit.

LES CADENES SUBTILS - LA VIDA SECRETA

               

Per molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori del psicòleg.

No em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari. Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops, aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.

Així és. No ens enganyem!

Un mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida. També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.

Jo, com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. Però res a veure perquè...

La recordeu? 

Fa més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig  s’hi va colar la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i dedicació. 

Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta, és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los, però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.

A la novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules, amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i mares de família dels que ningú no malpensaria mai.

Són un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement – ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que pensava sobre el tema que toco i, a més, el  que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament! M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?

Aquí teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes, alguna cosa sortirà, no?

No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.

ASSETJATS

                                                

Fa unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.

Tot el que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no m’ho he demanat.

                       No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"

Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo que m’encongís.

-      Quan sortim, et tirarem pedres – em deien.

I no és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.

-      Doncs jo... agafaré la perxa de collir ametlles del meu pare i us pegaré al cap.

-      Ja te les haurem tirat les pedres, tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.

Aix! Tenien raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el posar-me en ridícul.

Recordo que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.

Per sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.

Cap als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un plis-plas  tot va quedar oblidat.

Que les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys -  Jo també les vaig perdonar.

Potser el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen unes altres.

Aquella temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si ella ens ha perdonat.

Jo el que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?

Per desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també. Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien rendit si no haguessin estat  exposats a aquelles circumstàncies.

I no parlaré, que ja m’he allargat prou,  de l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i amenaça. 

I amb el somriure, l'amenaça

...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén

Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?

La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han deixat que ens comptem un per un,  ni més ni menys que dos milions d’assetjats.

Sabino Arana i Goiri @aranagoiri

CLASES DE MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES

Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.

És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".

I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET

ELS SEMBRATS I LA POESIA

 

                             

Sempre he pensat que la naturalesa ha estat generosa amb aquets petit país nostre, perquè hi tenim de tot. I és veritat que no tenim ni deserts, ni cims de vuit mil metres - però sí escaladors tarragonins que hi han arribat tretze vegades i ara van per la catorzena i definitiva. Gràcies Óscar Cadiach; els teus reptes ens honoren, com a tarraginins i també com a persones - ni altres paisatges que demanen molta més superfície que els nostres modestos trenta dos mil quilòmetres quadrats. Però tenim turonets i muntanyes, i entre les muntanyes valls, i platges planes i costes abruptes, i rius, estanys i rierols, i pinedes i boscos de rebolls i alzines; també tenim caps, golfs, deltes. Això per dir-ho amb quatre paraules, que n’hi ha per més.

No obstant, per mi, el que dóna color als nostres paisatges són els cultius. Fins fa poques dècades, la planificació agrícola era quasi inexistent a Catalunya i la majoria de pagesos practicaven una agricultura de subsistència i precària comercialització, combinant diferents conreus que convivien – encara conviuen, en molts llocs - en generosa harmonia. La vinya amb les oliveres i els arbres fruiters,  els avellaners amb els ametllers i aquests amb els sembrats. No hi fa res si esporàdics en els marges, arrabassats per conrear-los, o bé afilerats en rengles de cap a cap de tros.

Fa uns dies vaig anar a Verdú. Uns amics hi feien un recital poètic i m’agafava relativament a prop del meu poble - jo sóc dels que tenen un poble i una ciutat - Vaig pensar que era una bona ocasió per escoltar-los - casualment els coneixia a tots per vies diferents: Jordi Dorca, Carme Andrade, Helena Bonals, Montserrat Bonals, Joan d'Irlanda, Conxita Jiménez, i Montse Aloy  - però no m’acabava de decidir: tres quarts d’hora de cotxe, el sol encara era molt alt, tan bé que s’hi està a la fresca entre les parets gruixudes de casa... Hi vaig, no hi vaig, hi vaig, no hi vaig. Hi vaig.

El cotxe al sol, calent que bull, només entrar-hi començo a suar. Verdú, a l’Urgell, a les comarques de Lleida. Agafo la nacional a Lleida com d’esma, i llavors caic en què hi ha altres carreteres més dretes per anar-hi. Giro cua allà on puc i condueixo en direcció a Tarragona. A un cotxe en direcció contrària se li acaba el carril d’avançament i quasi se’m tira al damunt. Començo a pensar si tot això potser són senyals i tal vegada no és bona idea anar avui a Verdú. 
Montblanc, Solivella i enfilo el coll de Belltall. Els gegants del vent a dalt la carena em donen la benvinguda amb els seus tres braços i la seva salutació circular. Són imponents, a mesura que m’hi acosto, més. 

No són d'aquests...

... sinó d'aquests

 

  

Travesso Belltall i de sobte a banda i banda, m’envolta un oceà daurat. 

La foto no els fa prou justícia, s'han de veure

Els sembrats – aquí només sembrats i crec que des de sempre – m’inunden els ulls fins allà on m’allarga la vista. El sol, que fins ara em feia la guitza, els cau al damunt, fent més i més intensa la seva rossor. De tant en tant, esquitxos de verd – alguna alzina, petits bosquets, escassos, suficients - em recorden que no estic enmig d’un oceà i que allò que veig arrissar-se no són onades sinó espigues acaronades per la marinada que, com diu Lluís Foix en  el seu llibre, sempre arriba. Els sembrats s’acaben aviat i deixen pas a la vinya – aquí sí que es  nota la planificació: regular, arrenglerada, mecanitzada – I de seguida arribo a terme.

El recital poètic és a la Sala Gòtica del castell de Verdú. Una altra meravella. Els amics poetes em reben amb alegria, astorats de veure’m arribar, sense previ avís al que podria semblar un raconet de món – no tant, també hi trobo la meva amiga de la infantesa, Rosa, amb qui mai no ens hem dit que ens agradava la poesia - Màrius Torres, Martí i Pol, Tomàs Garcés i poemes propis s’escampen per un espai  privilegiat que ens aboca directament a l’Edat Mitjana.

Quan surto, em sembla que floto. Els sembrats, els poemes, el castell... M’he de centrar, que no em vull tornar a equivocar. Miro el mapa – dec ser una de les, segons diuen, poques dones que entenen els mapes, tot i que ara amb el GPS la meva habilitat ja no té gaire valor – i de seguida trobo Vimbodí. Me’n vaig cap a casa, però em prometo tornar, abans no passi l’enorme màquina recol·lectora – jo encara en dic cosechadora – que fa més de mig segle va deixar enrere la falç i la dalla.