A mi el color que més m’agrada és el verd. I fins
fa poc, si m’haguessin preguntat quin verd, potser no hauria sabut què dir: si
el verd fulla, el verd maragda, el verd oliva, el verd-blau, el verd botella,
el verd mar... Però des de fa un parell de mesos el verd que més m’agrada és el
verd Escòcia. Que quin verd és aquest? No ho sabria explicar. És un verd que
els aplega tots i hi afegeix les tonalitats de l’aigua que l’acompanya molt
sovint, sobretot a les Terres Altes, conegudes per tothom com les Highlands.
|
Tot i mig núvol no ens va ploure fins l'últim dia |
I
ara ja no cal que digui que vaig viatjar a Escòcia, que ja ha quedat prou clar,
no?
Què m’ha cridat l’atenció d’Escòcia, a banda del paisatge?
Per una part, les guerres de religió que es veu que
han estat freqüents i intenses, perquè els escocesos en aquest tema hi són
apassionats. Per reduir-ho a una sola frase —que n’hi haurien més i molt
sucoses— tot comença quan Enric VIII per poder-se divorciar de Caterina d’Aragó
es comença a allunyar de l’Església Catòlica i obre la porta a l’anglicanisme
que, entre altres coses, atorga la supremacia espiritual al rei anglès. Europa
s’adona que l’Església Catòlica no és tan poderosa com tothom es pensava i
sorgeixen diferents moviments religiosos que li van a la contra. El 1560 John
Knox, deixeble de Calví, aconsegueix que el Parlament d’Escòcia accepti la
Reforma Protestant. Els covenanters s’ho
agafen tant a pit que destrueixen la catedral catòlica de St.Andrews,
construïda al segle VIII.
|
Així va quedar la pobra catedral |
|
Obriu les comportes! Tanqueu les comportes! |
No havia vist mai una “esclusa” —en català resclosa—
i confesso que no en vaig entendre el funcionament fins que ho vaig poder observar
en acció. Fa un parell de segles, aprofitant els tres llacs principals
d’Escòcia, els escocesos van construir el Canal de Caledònia, que els permet
passar del Mar del Nord a l’Atlàntic, travessant en diagonal el país sense haver de donar el tomb vorejant
tota la costa nord de les Illes Britàniques. Bé doncs, les rescloses al llarg
del canal salven els desnivells dels llacs pels quals discorre. Si arriba un
moment en què el nivell de l’aigua baixa i no permet navegar, cap problema:
allí hi ha les rescloses per igualar el nivell i la petita barca o el gran
vaixell ja poden seguir el seu camí.
El que segur que sap tothom ni que sigui d’oïda és
que els escocesos sempre se les han tingut amb els anglesos. He arribat a la
conclusió que els escocesos són molt bona gent, però també bastant ingenus i,
ja que sovint ens hi comparem, més que els catalans. Anglaterra els ha enganyat
incomptables vegades i sempre se’ls tornen a creure com si no haguessin après
res. A les Highlands els escocesos
estaven organitzats en clans —els més coneguts els Mc Cloud i els Mc Donald—,
que eren la bèstia negra dels anglesos. Bèsties sí que ho eren una mica, es
veu; el que més els agradava era baixar corrent i bramant pels vessant de les
muntanyes per espantar l’enemic; per això quan els anglesos finalment els van
poder derrotar als que van sobreviure els van deixar en unes condicions molt humiliants.
Els hi van prendre les cases, la terra, el bestiar i qui ho volgués recuperar
havia de pagar un lloguer permanent al govern anglès. Un mal dia, un anglès es
va adonar que a les Highlands era més rendible tenir-hi ovelles que persones i
aleshores els hi van apujar el lloguer fins a límits insostenibles; molts van
haver d’emigrar al sud d’Anglaterra o a América, però allí tampoc no ho van
tenir fàcil perquè també els havien enganyat. Una llei d’honor que tenen els
escocesos és la de proporcionar asil a
qui el demana; a Glen Coe, el 1692, el clan Mac Donald i d’altres van donar
acolliment als soldats del nou rei
d’Anglaterra, Guillem d’Orange, i durant una setmana els anglesos van
conviure i van travar amistat amb totes les famílies, però en acabar la setmana
i seguint una ordre del rei els van matar tots. També la Thatcher, als anys vuitanta del
segle passat, els hi va jugar; els miners del carbó, en veure que s’anaven tancant
pous que eren poc rendibles i en témer pels seus llocs de treball, van fer una
vaga llarga i dura i es van enfrontar a la Dama de Ferro, la qual finalment va
arribar a un acord amb els vaguistes. Poc temps després va decidir —que ja
devia estar decidit—importar grans quantitats de carbó de l’exterior i els
miners van haver de presenciar impotents allò que els havia fet tanta por i pel
que havien lluitat.
La unió fa la força, diu la dita. I la desunió fa
la flaquesa i la debilitat, dic jo. Quan els escocesos no es barallaven amb els
anglesos es barallaven entre ells. L’heroi William Wallace, de qui quasi tots
hem sentit a parlar, si més no de la pel·lícula Braveheart, durant vuit anys va
guanyar als anglesos en diferents batalles, però els mateixos nobles escocesos,
veient que era massa popular i que podia acaparar massa poder, el van trair i
el van lliurar a Eduard I d’Anglaterra. Algú recorda les promeses de Cameron a
Escòcia perquè quan celebressin el referèndum els escocesos no es volguessin
independitzar? De fet, algú recorda Cameron? La unió fa la força sempre i a tot
arreu. Aquí també, però aquí ningú no fa promeses perquè ens quedem a Espanya i
els que votaran “no” no necessiten cap promesa per fer-ho. Els agrada viure
sotmesos. Deuen ser nobles com els que van trair Wallace.
El que em va agradar més més d’Escòcia no era verd,
era la petita i tranquil·la illa d’Skye, amb una posta de sol preciosa i uns
mosquits assassins, àvids de sang humana.
|
Els mosquits no es veuen, però hi eren, hi eren. |
El llac Ness, més gran del que
m’imaginava, bastant més; el monstre no es va deixar veure, però sembla que el
veuen des del segle VI i que les autoritats donen cent euros si els portes una
foto de Ness i cinc-cents si els hi portes agafat de la cua.
|
Potser allà al fons a la dreta es comença a moure l'aigua: És Nessi que treu el cap! |
De fantasma tampoc no
en vaig veure cap, tot i que cada castell té el seu. I els escocesos amb
faldilla abunden més del que sembla, però cap d’ells se la va aixecar per
confirmar el que diuen els rumors. Quines coses s’han d’inventar les ciutats i
els països per fer-nos sentir als turistes més tontos del que som, no?
|
Al castell d'Inverness, Flora Mc Donald i les tres flors |
Quan vaig acabar el viatge vaig tenir la impressió
que havia vist molt i que no havia vist res. Només tenia present que cada matí
m’aixecava a les sis, que mitja dotzena de vegades al dia feia cua en un
lavabo, que gairebé sense temps d’acabar-me el te ja m’havia d’aixecar de la
taula i que els problemes gastrointestinals m’havien acompanyat durant tot el
viatge. Però així, a distància, i ja que m’ho he hagut d’explicar per poder-ho
compartir amb vosaltres, m’adono que la guia espanyola, encara que li manqués
l’encant de ser del país, que és el que a mi m’agrada, en sabia un munt i que,
tot i estressant-nos, mirava de rebaixar l’estrès amb coses com aquestes:
|
Encara que semblin pedres, si tienen orejas son ovejas |
|
La vacas son peludas y con flequillo |
Y també: La verdura, verde y dura. I jo afegiria: i exageradament escassa.
I, si us plau, que no em deixi
|
La Capella Rosslyn. Per aquí Dan Brown hi buscava el Sant Greal |
|
Edimburg, una ciutat europea més, amb la seves característiques pròpies |
|
I el neret de tots els colors del jardí tropical de Inverewe |
I sí que m’hauria agradat conèixer escocesos i
escoceses, parlar-hi, canviar-hi impressions, esbrinar què tenim en comú a part
del desig d’independència, prendre’m una bier
tot parlant amb la cambrera o el cambrer i fer-hi amics per tenir l’excusa de
tornar. Amb tot, penso que les muntanyes, els llacs, els amics que vaig fer en
el viatge i l’experiència formaran part de mi des d’ara i qui ho sap! Potser l’amplio
tornant a les Highlands i conduint per l’esquerra.