dissabte, 2 de maig del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 49


                          

Aquest any el Primer de Maig deu haver estat un dels més tristos pels treballadors, des dels fets que van originar aquesta celebració el 1886. 




En set setmanes, prop de set-centes mil persones a Catalunya han anat a parar a l’atur. I només compto els assalariats. Després hi ha els autònoms, les petites empreses, els professionals i els que no es compten en cap d’aquests grups, o sigui que no compten. Fan feredat els testimonis de gent que no es pot acollir a res, ni tan sols als Serveis Socials.
Jo ja m’he construït el meu pla de recuperació econòmica ―Que no em llegeixin els gurus de l’economia com Sala Martín, Gasol, Niño Becerra o Mas-Colell. Estic ben tranquil·la, això no passarà―. 
De primer, les emergències. Fa falta un telèfon per a aquelles persones sense sortida per culpa de la crisi del COVID19. No crec que siguin moltes, però no es poden deixar desemparats i els seus problemes no són només per manca de liquiditat, sinó per manca de  coneixements elementals i recursos per accedir a les ajudes. Com és possible que algú no pugui demanar ajuda als Serveis Socials perquè no sap treure un extracte bancari online? Com pot ser que el banc, amb la que està caient, li demani 10 euros per treure-li l’extracte per finestreta?
Anem als autònoms, professionals i no assalariats en general. Si aquests dos mesos no han tingut ingressos tampoc no han de tenir, no poden tenir, despeses: ni lloguer, ni factures de serveis bàsics, ni factures de proveïdors, ni quotes de la SS, ni res. Que això és una cadena? Doncs a esbrinar qui són els últims destinataris de la cadena i si realment aquests tampoc no poden viure, per això hi ha l’Estat, no? Quina mena de món és aquest on s’obliga a renunciar als ingressos a alguns per causa de força major i no s’obliga a renunciar a altres? Quina llei és aquesta? La llei de l’embut.
I els que han anat a l’atur, definitivament o per ERTE, què? Algú vetllarà perquè totes les víctimes d’ERTE vagin recuperant gradualment la seva feina, o tot es quedarà com sempre en paraules? Tant pels uns com pels altres, ni un dia més sense subsidi, però pels aturats definitivament tampoc un dia més només amb el subsidi. Falta formació des del primer mes, ocupació pública ―en parcs, boscos, platges, muntanya... tot allò que gestiona el sector públic, que de feina n’hi ha molta si són capaços de planificar-la―, convenis amb les empreses per, amb els coneixements adquirits, poder fer pràctiques de treball i que el subsidi no sigui només un trist subsidi, i tan just que no arriba enlloc; diners a la butxaca, consum, augment de la producció per fer front a la demanda i... recuperació de l’economia i sortida de la crisi. Però sobretot, sobretot recuperació de la dignitat i l’autoestima. A qui li agrada viure de caritat? A ningú, penso jo.
Que es necessita gent per gestionar tot això? De gent n’hi ha molta, i ben preparada, que s’ha quedat sense feina i s’hi posaria ben a gust. Més a gust que només rebent una ajuda a canvi d’anar a signar cada x temps. Que es necessiten diners? Ja som allà on anàvem. Doncs dels super-beneficis que treuen algunes super-empreses (bancs, IBEX, energètiques, clubs de futbol) i dels cabals de la monarquia i de les grans fortunes, colgades de diners que amb aquesta crisi s’acabaran de colgar, una part que sigui per a l’Estat, per garantir que les propostes ―en aquest cas, la meva― es puguin dur a terme. Se li pot donar el nom que es vulgui: impost, tribut, devolució justa, aportació solidària, aportació voluntària o bé aportació forçosa. No ens barallarem pel nom. Que això és intervencionisme, socialisme, comunisme...? I què? En moments excepcionals, mesures excepcionals i en moments tan difícils, mesures extraordinàries perquè la crisi no la paguin, un cop més, els mateixos. No entenc aquesta por a reparar la injustícia social, tingui el nom que tingui la solució.
Fi de la utopia, no? Està clar que l’estat espanyol no adoptarà  cap d’aquestes mesures. Primer, perquè no pot agreujar els poderosos, dels quals depèn i ell mateix en forma part i, segon, perquè el veig absolutament incapaç de gestionar-ho. Però què passaria si aquest país nostre, encara sense estat, amb els pocs mitjans econòmics que tenim, es posés en marxa per canviar el model econòmic i social? Aquí també tenim grans empreses, grans fortunes, grans corporacions, grans evasors de grans quantitats d’impostos, lladres de guant blanc que són acusats, jutjats, però que en ben pocs casos han tornat els diners. De diners per refer-nos de la crisi, n’hi ha i molts. Ja que hem de reconstruir el país, aprofitem-ho per construir una societat sense injustícies. Es necessita un govern valent, encara més valent del que ha estat en la gestió de la crisi, un govern que planti cara amb lleis equitatives, en nom de la justícia i no es deixi aixafar. Potser aquesta és la millor propaganda que es pot fer a favor d’un estat propi.

Tinc un amic bloguer, Xavier Pujol, autor del blog FITA que, igual que jo he escrit un post cada dia des que va començar el confinament, ell  ha escrit una cançó. O escriu la lletra, o hi posa música, o la canta, o tot alhora. Li he demanat si em deixava penjar la que va composar ahir per il·lustrar auditivament el meu post. La lletra en català la va adaptar l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. 
M'ha dit que sí, o sigui que gràcies Xavier!
Aquí la teniu:

LA INTERNACIONAL



    
CONTAGIATS TOTALS   
 CONTAGIATS SANITARIS
GREUS
MORTS


ALTES
15-03-20
DIA 1
903


52
12


3
16-03-20         
DIA 2
1394


74
18


?
17-03-20
DIA 3
1866


65
41


?
18-03-20
DIA 4
2702


92
55


?
19-03-20
DIA 5
3270


98
82


82
20-03-20
DIA 6
4203
600
312
122


150
21-03-20
DIA 7
4700


479
191


180
22-03-20
DIA 8
5400


?
?


600
23-03-20
DIA 9
5925
?
551
245


?
24-03-20
DIA 10
7864
1346
?
339


?
25-03-20
DIA 11
9937
1524
781
516


1274
26-03-20
DIA 12
11500
1996
1021
672


1697
27-03-20
DIA 13
12940
2248
1187
880


2384
28-03-20
DIA 14
14263
?
?
1070


3106
29-03-20
DIA 15 
?
?
?
?


?
30-03-20
DIA 16
16157
?
1512
1410


4125
31-03-20
DIA 17
18773
?
?
1672


4966
01-04-20
DIA 18
19991
?
?
1841


5701
02-04-20
DIA 19
21804
?
?
2093


6917
03-04-20
DIA 20
23460
?
?
2335


7849
04-04-20
DIA 21
24734
?
?
2508


8635
05-04-20
DIA 22
?
?
?
?


?
06-04-20
DIA 23
26824
?
?
2760


9528
07-04-20
DIA 24
28323
?
2391
2908


10738
08-04-20
DIA 25
29647
4603
2442
3041


12250
09-04-20
DIA 26
31043
?
?
3148


13063
10-04-20
DIA 27
31727
?
?
3231


13513
11-04-20
DIA 28
32984
?
?
3331


14298
12-04-20
DIA 29
?
?
?
?


?
13-04-20
DIA 30
34726
?
?
3538


15602
14-04-20
DIA 31
35197
5504
?
3666


15967
15-04-20
DIA 32
36505
?
?
3756


16651
16-04-20
DIA 33
39375
5712
1307
7097


17297
17-04-20
DIA 34
39736
?
?
7576


18724
18-04-20
DIA 35
40988
?
?
7881


19088
19-04-20
DIA 36
?
?
?
?


?
20-04-20
DIA 37
42610
?
?
8273


20881
21-04-20
DIA 38
43695
?
?
8441


22417
22-04-20
DIA 39
44793
?
?
8845


23891
23-04-20
DIA 40
45875
?
?
9050


24787
24-04-20
DIA 41
46629
?
?
9186


25984
25-04-20
DIA 42
47633
?
?
9492


27075
26-04-20
DIA 43
?
?
?
?


?
27-04-20
DIA 44
49088
?
?
9764


27849
28-04-20
DIA 45
50162
?
?
9923


28934
29-04-20
DIA 46
51672
?
?
10073


29574
30-04-20
DIA 47
54324
?
?
10211


30190
01-05-20
DIA 48
55137
?
?
10311


30751
02-05-20
DIA 49
57093
?
?
10401


31236






divendres, 1 de maig del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 48


                             
Avui volia escriure sobre el Dia Internacional dels Treballadors, però jo tinc una altra efemèride per celebrar, així que del Primer de maig en parlaré demà. Tal dia com avui, fa vint-i-set anys, va néixer el meu fill Marcel. Vaig haver de treballar en un dia tan assenyalat, però mai tan poca estona de feina havia donat tant bon resultat. Tres quarts d’hora, un fill. No tenia gaire experiència en parts, només una, la del part de catorze hores de la meva filla, feia dos anys i vuit mesos, i m’havia mentalitzat que en serien catorze més. Però el Marcel va arribar furient, com l'Elna. Va ser no vist i vist. Després del part, quan durant el dia m’anava endormiscant i despertant i el veia allí al meu costat pensava: “No pot ser! Ja l’he tingut? No pot ser!”.
Per molts anys, fill meu! Ha anat de poc que no ens poguéssim abraçar, però no pateixis que, quan ho puguem fer, ja ens rescabalarem d’aquesta mancança que fa massa temps que dura. Sobretot me’n rescabalaré jo. Tu em diràs:
―Mare...
―Què...?
―Que fa cinc minuts que m’abraces.
―De veritat? No pot ser!
Com deia, em van fer treballar l’1 de Maig, però va valer la pena.

Ja sé que no em perdonarà que pengi una foto seva, però espero que
amb una mica de sort no se n'assabenti.