Són les vuit menys deu. Agafo el meu vot
i la bossa, pujo al cotxe i poso RAC1: vuit-cents corresponsals acreditats,
silicona al pany de molts instituts i un serraller que es brinda a reparar-los
de franc. Arribo al col·legi i ja hi ha una cinquantena de persones que
esperen. Sense cua, ambient distés, cares somrients. Em pregunto si hi ha algú
del NO. A les nou menys deu fem cua i a en punt, entrem. Devem ser uns
dos-cents. Ens esperen, ens orienten i al fons veig la meva taula. Les tres
voluntàries semblen esperar el meu vot i em reben amb alegria, fins i tot
s’ofereixen a fer-me una foto. Miro al meu voltant, no vull demorar la cua i
rebo l’autorització visual dels que s’esperen. Encara no sé que avui tothom guardarà
per a la història, la seva foto votant. Com puc, m’obro pas fins a la porta,
res a veure a com he entrat. No conec quasi ningú, però saludo tothom, avui
tots som germans i estem contents. Que tinguem sort, que tinguem sort! No ho dic jo sola, ens ho diem tots.
Envio la foto als amics a corre-cuita i
torno a conduir. He d’anar al poble per portar els pares a votar. Engego la
ràdio i sento Jordi Graupera dir el que vull escoltar, com sempre. Optimista,
positiu i convençut amb el procés i entès perquè no parla de forma gratuïta.
Sap el què diu. A mig camí, un ensurt: UPyD presenta denúncia a un jutjat de
Barcelona; demana la retirada de les urnes i l’empresonament d’Artur Mas, Irene
Rigau i Ramon Espadaler. Ric, no sé si de por o de nervis, o del ridícul que em
sembla el fet. És una estratègia desesperada de darrera, darreríssima hora
abans de cremar-se a lo bonzo? Sento
el Basté que també riu, abans de dir:
-
Així
voleu dir que el jutge podria admetre-ho a tràmit i enretirar les urnes avui,
avui mateix?
Grans riallades, però jo accelero que
vull portar els meus a votar, abans no sigui massa tard. Quan arribo al poble
veig que tinc vint-i-set whatsapp per obrir. Són les deu i ja han votat molts
dels meus amics. També volen ensenyar-me la seva foto.
-
Correu,
hem d’anar a votar ara!
-
A
votar? - diu el meu pare – no, ara no, que hem d’anar a l’hort a plantar.
-
Però
papa, avui? Avui és el 9N i hem d’anar a votar.
-
Ja
hi anirem després. La terra és a punt i mira – m’ensenya el cel, ben ennuvolat
– No hi ha temps per perdre, demà ja serà tard. Potser, ja ho és, portem tres
setmanes de retard
L’acompanyo a plantar i ho veig. La
terra llaurada, tova, desterrossada no pot esperar. És ara o mai. Com el meu
país. Però quina manera de celebrar el 9N! Amb
tot, i encara que ningú no s’ho creuria, em poso a cavar. Cavo, planto i colgo
el planter, les minúscules plantetes acabades de néixer, avui més fràgils
encara perquè el fred les pot matar. I
mentre treballo penso. Tres setmanes, tres setmanes... tres segles és el que
portem de retard! I avui és el dia, avui plantem un país nou perquè la terra és
a punt i no podem esperar. A migdia ja hem acabat. Ja pot ploure que ja hem plantat.
La tarda és pròdiga en anècdotes
i jo, sense poder-ho impedir,
les escric en quartet i en rodolí.
Per Camacho,
hem fet tupinada,
per Rivera recordem
la creu gamada.
Pedro Sánchez
ens vol ensabonar,
diu que a
l’avantguarda hem d’anar.
Els ultres
cremen estelades,
i les urnes
s’omplen a mans besades.
Els uns allà,
els altres aquí,
tots els meus
han votat, per fi!
Plou fort i
les plantes arrelen.
De la terra on
hem plantat,
ni amb tots
els blasmes que ens llencen
no en serem
pas arrencats.
Al jutjat, la
demanda no volen
perquè diu que
s’han passat.
Per tot el món
els catalans voten,
i els que
poden, aquí ja han votat.
L’Artur i el
David s’abracen,
no ho han
pogut evitar.
A mitjanit
donen els nombres
i jo, més que
bleda! em poso a plorar.
Demà Espanya,
segur se’ns menjarà
i a dos
milions i mig ens voldrà empresonar.
Que diguin,
que facin, que riguin,
que quan la
terra és a punt
l’únic que s’ha
de fer és plantar.
Ara només falta
veure
els hortolans
com ho fan,
que amb totes
les eines que tenen
no ens facin
un joc de mans.
La terra és a punt |
... i que em perdonin els poetes.