EL DIA AMNÈSIC

                                             

Hi ha dies que em llevo amb molt mala memòria. Deu ser l’edat. Ja m’hi he familiaritzat tant que dic que tinc un dia amnèsic. A veure, no és que no recordi què he de fer quan m’aixeco del llit: dutxar-me, vestir-me, les dents, els cabells —aquests també a vegades semblen haver oblidat l’orientació que han tingut tota la vida—, en fi, totes les rutines matutines.

El dèficit de memòria el noto amb els noms propis: polítics, actrius, actors, gent famosa, noms de pel·lícules... No em surten. Serà un principi d’... (?). Al llarg del dia ja van sortint. És greu? Quan penso que el pare fins els seus darrers dies anomenava sense vacil·lar al JonVaine, al RocUdson, l’EsteveMQuen, la BeteDavis, i la GraceQuelli, i recordava els títols de les pel·lis que més li havien agradat... Al Clint Eastwood li deia “el del puret”. En alguna pel·li se’n devia fumar un tota l’estona. I a més, “el del puret” és molt més fàcil de dir que ClintEastuod. Allò sí que era memòria i no aquesta amnèsia meva que m’ataca de tant en tant.

Una vegada un metge amic —metge i amic? Estrany per mi, no?― em va dir que en el moment en què començàvem a anotar coses a l’agenda, començàvem a perdre memòria perquè al delegar-la en l’agenda ja no la fèiem treballar.

L'agenda maleïda

Quan treballava anava sempre amb els paperets. Si em llegís algú de la generació Y o Z segur que diria “quin sacrilegi!”, suposant que sabés què és un sacrilegi, suposant que em llegís, que ambdues suposicions les poso en dubte. Igual com ells ara ―que tampoc és que ho hagin inventat tot, encara que s'ho pensin— era habitual fer varies tasques alhora: despatxar, agafar el telèfon, treballar en tres pantalles diferents, respondre els missatges directes del cap, anotar a l’agenda (aquesta sí, la mateixa que fan servir els Y i els Z); anotar-hi les trucades, les vendes, els mocs, els clients potencials, les assegurances, les esbroncades per la no cobertura de les assegurances, els fons que pujaven, els que baixaven, el que havia fet, el que estava fent, el que faria... Uf! Des del primer moment vaig pensar que havíem canviat  el treballar per la  prova-demostració-exhibició que estàvem treballant. M’ho vaig guardar per a mi. Sense evidències científiques, com la de la memòria abocada  a l’agenda i perduda per sempre del meu amic, no em volia exposar a què ningú em rebatés una teoria que jo tenia claríssima. És el que passa quan no tenim prou arguments, oi? que et negues a discutir sobre el tema. Me n’he anat cap una altra banda. Em passa sovint, deu ser l’amnèsia. Els paperets eren perquè no se m’escapés res perquè, amb tanta pantalla multitasca i amb el cap tan ple, el més fàcil era oblidar-se d’alguna cosa, sinó de la majoria, si no m’ho apuntava. Acabada la inacabable jornada laboral agafava tots els paperets i intentava esbrinar què caram hi deia, tirant-me en cara per què punyeta escrivia tant, si després no ho entenia. Estic exagerant, ho acabava entenent tot. A vegades costava una mica, però me’n sortia. Sempre he estat complidora, jo (mua, mua, mua cap a mi). 

Qui em demanava alguna cosa sabia que hi podia confiar. Després de cinc anys de no ser-hi encara pregunten per mi (mua, mua, mua cap a ells).

Doncs això, que tant de material abocat als paperets i a l’agenda ―aquesta electrònica― igual ara  m’està passant factura. Que consti que ara que només practico la multitasca quan vull —és una il·lusió que em faig, més que res― he provat de recordar-me d’allò que he de fer sense anotar-ho. Més ben dit, ho anoto i després miro de recordar-me’n sense mirar-ho. Si la mare es recorda d’un any per l’altre del dia que té visita amb la geriatra, que no recordo com es diu, per què jo no puc recordar-me de les quatre coses que he de fer durant la setmana que tinc per davant? Doncs no hi ha res a fer! Ja puc memoritzar el que sigui que mentre dormo s’esborra tot. Dormo i quan em desperto no em surten els noms ni recordo què he de fer. Em passa algun dia. D’això se’n diu dormir bé. Algun dia.

He pensat d’anar al metge, no al meu amic, el que li té tírria a l’agenda, perquè ja està retirat. Però si vaig a la meva metgessa de capçalera, ara no en recordo el nom,  ja sé què em dirà.

         ―Què em passa, doctora? —diré jo, amoïnada.

         ―És l’edat, és l’edat —dirà ella sense mirar-me.

         ―Ja m’ho pensava —diré jo sense pensar, amb suficiència.

         ―Ah, que és metge vostè? ―dirà ella, ofesa.

Així que no cal, eh que no? Mentre  al problema de la memòria li pugui dir “dia amnèsic” rai! El fumut serà quan es converteixi en un dia llarg, una llarga nit més que res.

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE

                            

Un mes abans de morir el meu pare, vaig començar a veure l’àngel. No era un angelet de Murillo, de galtes rosades i ales bufones; era un àngel de cap a peus, amb túnica blanca i ales poderoses. L’àngel que, d’entrada, no apuntava les seves intencions, va començar a definir-se no gaire temps després i no crec que la imatge fos producte exclusiu de la meva imaginació, sinó més aviat d’algun record en la memòria potser provinent d’un conte, pel·lícula o recordatori de funeral. La seva empresa era sempre la mateixa: superant les baranes del llit del pare, agafava el seu pobre cos empetitit i magolat amb delicadesa, però amb fermesa, i se l’emportava volant. La imatge va sovintejar cada cop més dins del meu cap. Vaig desitjar que allò que d’alguna manera m’alleujava s’acabés produint. I és que... com evitar que aquells que estimes, pateixin?

Si hagués de definir el meu pare diria que va ser un home xerraire, perfeccionista i per tant exigent, que es feia estimar, savi en la seva matèria, poc donat a mostrar els seus afectes i, sobretot, treballador. Treballador incansable de la terra. La terra concentrava el seu treball, les seves aficions i la seva vida. No recordo que em digués mai que m’estimava. La seva forma de dir-ho era portant a casa les primeres tomaques de l’hort, els primers raïms dels ceps o les flors dels avellaners que indicaven les moltes avellanes que plegaríem aquell any. Era com si ens digués sense paraules:

—Això és per vosaltres. Us estimo.

Segurament jo tampoc no li vaig dir mai en tots els anys que vam conviure. Per sort, ho vaig poder fer el dia que va morir. Sense lamentar-me per no haver-ho fet abans —crec que ell tampoc no ho hauria entès, però potser m’equivoco— vaig poder-li dir que me l’estimava i agrair-li tot el que m’havia donat. Vull pensar que em va entendre; la força de la seva mà, que encara sento estrenyent la meva, em diu que sí.

Crec que el meu pare es va començar a morir fa quatre anys, quan per un problema a les cames es va haver de quedar a casa un temps massa llarg. Era un esperit lliure —agafo el cotxe, el tractor, llauro, cavo, rego, veremo, vaig, vinc, el món és meu-...

 ... i privar-lo d’aquesta llibertat va ser l’inici de la seva mort.

Tinc la sospita que tal vegada el seu cap va voler desconnectar d’una situació que l’ofegava. Si és així, se’n va sortir. Els dos darrers anys, desconnectat a estones i d’altres tornant a la dura realitat d’haver perdut  allò que donava més sentit a la seva vida, van ser de lluita diària, sempre perduda per ell i per nosaltres.

Tothom s’escandalitzarà si dic que no estic trista? La tristesa em va aclaparar durant aquells dos anys en què veia que el meu pare, sense deixar de ser-ho, s’anava convertint en un desconegut. La tristesa em va abatre fa tres mesos quan, sense altra opció possible, el vaig haver d’ingressar a la residència; ja no podia estar en el món, en el nostre món i, amb tot, encara hi era. Aquesta va ser per a mi la veritable tristesa, el veritable dol.

No he tornat a veure l’àngel des del dia de la seva mort; hi penso, però no ja com una premonició, sinó com quelcom que va venir a apaivagar el soroll que hi havia dintre meu. Crec que el pare finalment s’ha alliberat d’una vida que, si li haguessin preguntat, mai no hauria volgut viure i aquesta idea m’asserena. Sento que ell viu en mi, en aquelles savieses seves que, sense cap intenció didàctica —el mestre no tenia paciència i l’alumna era un totxo— m’ha transmès: aquelles bromes que —mai no s’equivocava— portaven aigua, aquelles branques seques dels arbres que s’havien d’arrencar d’immediat, les roderes marcades al camí que indicaven quin pagès havia estat més matiner que ell, aquell relleu que assenyalava on eren els rovellons sota la pinassa, aquells tres dies que els mancaven a les olives per a ser plenes del tot, la terra que ell conreava com si fos un jardí, el dia exacte de collir la farigola... 

Les seves ensenyances, que segurament mai no vaig assolir del tot, són per tot arreu i es queden aquí per sempre. Si més no, fins que l’àngel vingui a buscar-me a mi. Si pot ser, que trigui, però quan sigui el moment, que no es faci esperar.

TERRIBLE PRIMAVERA

 

                  

Aquests dies em resulta impossible circular per carreteres secundàries i no quedar astorada de tanta bellesa. Ja sé que cada any és igual, però a mi la primavera no em deixa mai indiferent, per molt cíclica que sigui.

Amunt i avall amb el cotxe, em miro, prudentment, els ametllers. Un mes enrere feien els primers tímids intents de treure flor. Massa aviat. Ja saben per experiència que no per agosarats, les gelades hi tindran cap mena de consideració. Per això i perquè tothom es mereix una altra oportunitat, des de llavors ja han reflorit dues vegades més. Com ells, presseguers, cirerers, pruneres, pereres i gairebé tots els arbres de fruita dolça els segueixen, amb cert retard.

Em meravella veure com creixen els sembrats i brosten els ceps i, entremig les roselles, ravenisses i goges estirant el coll i cridant ben fort:

– Aquí estic jo! A veure qui em fa fora!

La terra és espatarrant. Si la tractes bé, empeny agraïda amb totes les seves forces cap enfora. Les arrels xuclen les seves virtuts i la pluja i el sol fan la resta. Si l’atmosfera no es confabula per malmetre’ls abans, cosa que acostuma a passar sovint, més tard arriben els fruits.

No tot són benediccions a la primavera. Mentre els arbres floreixen, el pol·len planta bandera en el món i ulls i narius pateixen els seus efectes. Uns més que altres. La neu es desglaça i provoca allaus. Alguns cors durs com el gel es commouen i s’esquerden. Llàstima! La primavera és tan curta que ràpidament es tornen a glaçar.

Els sentiments s’inflamen i de sobte una marçada se’ls emporta volant. La pluja suau que amara les il·lusions pot convertir-se com si res en aiguat i inundar-les. Sensibilitat i voluptuositat són a flor de pell. Les espècies animals s’aparellen i l’espècie humana també. Si guanya el Barça, més. Si perd el Madrid, Déu n’hi do! A alguns els motiva més el futbol que la primavera. No els culpo, també els hi agrada el camp, un camp habitat per una espècie  que corre darrere la pilota. A mi també m’agrada el futbol, el Barça, però igualment m’agrada la primavera.

Els estudiants francesos, al maig del seixanta vuit van voler canviar el món, perquè la societat de consum els repugnava; quaranta anys més tard, la crisi econòmica ens ha portat a enyorar-la. La Primavera de Praga se li havia avançat al gener del mateix any; va ser una esperança pels països satèl·lits de Rússia, que no es sentien còmodes amb tanta manca de llibertat, llibertat que no deu ser tan important per Crimea. si s’hi ha tornat a ajuntar. El 2010, les Primaveres àrabs van posar cap per avall moltes repúbliques islàmiques, i sobretot, el més important, els seus dictadors. Davant de les voltes que dóna el món, podria caure en l’escepticisme, però vull pensar que hem evolucionat. Potser la propera primavera, Catalunya podrà parlar de llibertat.

Prodigiosa, alterada, esplèndida, inefable i... terrible primavera! Sí, terrible quan és capaç d’erigir i d’esfondrar alhora, ja sigui en qualsevol punt de la terra o en els nostres racons més íntims.

Sempre cerco informació per escriure el que escric. Normalment a la viqui o a la wiki. Si és història, contrasto per no espifiar–la. A vegades pregunto als entesos. Aquest cop no he anat gaire lluny, per la primera part d’aquesta entrada. El meu pare - ja sé que parlo sovint de la família, però és que la família és el més important que tinc - és un home de la terra, encastat a la terra, a qui s’estima més que a la vida. Ja fa un temps que no hi pot anar, no de la manera que ell voldria: llaurant–la, parlant–li, fent–li promeses d’amor a canvi d’una bona collita, tant se val d’enciams, que d’avellanes, de tomàquets o de raïms. Tot el que surt de la terra mereix la seva veneració més absoluta. Mentre m’explicava el misteri dels arbres a la primavera he vist brillar els seus ulls altra vegada. No sé si ha vist els meus, però segur que també brillaven.