Algun dia m’hauré de rellegir tot el que he
publicat en aquests vint-i-sis dies de confinament. Confesso que em fa una
certa por perquè segur que m’he contradit i he canviat d’opinió unes quantes
vegades. El COVID19 no té història, per tant no podem aprendre del passat per
fer previsió de futur, fins i tot pel que fa a la modesta publicació en un
blog.
Però avui em vull dedicar a un tema més
important que em té molt acomplexada, la pregunta cabdal del qual és: us passa
a vosaltres que quan feu alguna feineta no habitual per casa se us complica i
acaba essent l’obra de la Seu?
Durant un parell de setmanes vaig endreçar una
habitació que havia anat acumulant andròmines, talment un traster. Posada a
ordenar, ho vaig ampliar als armaris i a les prestatgeries, sabater, calaixera,
tauleta... No em vaig deixar res. I no va ser pesat, una estoneta cada dia i
prou. En vista de l’èxit ahir vaig decidir endreçar un armari baix on tinc
llibretes, folis, papers, carpetes, bolis, llapis, paper carbó (!!!)... en fi,
la meva petita papereria domèstica. Era tan senzill... Només ho havia de treure
i tornar a posar, classificat i ordenat. Però, ai las! Em va sembla que l’únic
prestatge que hi havia em permetria aprofitar millor l’espai si el posava un
punt més amunt. I ja hi vam ser! Els suports del prestatge, a prova de bombes,
no hi havia manera de treure’ls. Eren de metacrilat, tossuts i sofisticats.
Quan me’n vaig sortir i els vaig col·locar on volia, el prestatge no entrava a
l’armari, ni inclinat cap baix, ni inclinat cap dalt. Quasi ho tenia i es va
trencar un suport ―no m’estranya, tot té un límit i per tossuda, jo―. No en
tenia cap d’igual, així que vaig haver de treure els altres tres i buscar-ne uns
altres. Encara rai que hi anaven bé! Ja estava, ja ho tenia, ja gairebé tocava
el cel i el que toco és la frontissa amb el prestatge, i se’m despenja la porta de l’armari. Com era
d’esperar, en lògica harmonia amb l’historial de despropòsits que s’anaven
descabdellant, no hi va haver manera de col·locar-la. Cargolo un vis, cargolo l’altre,
els descargolo, els fixos, els mòbils... res, la frontissa no entrava. Suant
com un pollastre de granja i amb les cames fetes caldo de tantes flexions amunt
i avall, em vaig enretirar de l’escenari del crim ―del possible crim d’una
porta d’armari defenestrada― i vaig agafar el mòbil. Sant Internet ja m’estava
esperant amb els braços oberts. No cal que patim pel xip que ens posaran aviat,
que ja fa temps que saben qui som i què estem fent. Cerco frontissa-imatges-lamarcadelameva-col·locar-vídeo.
Hi ha una pinça a l’extrem interior de la frontissa que s’ha de pitjar i la
peça entra com un guant. Era tan fàcil... És tan fàcil quan se sap...
No és la primera vegada que em passa una cosa
així. Una vegada que el pany de la porta del pis anava dur, vaig agafar el
tornavís i al primer gir ens vam quedar tancats a dins. Per no parlar dels
múltiples forats, mai encertats a la primera, que tinc darrere els quadres.
Sort que tinc una bona caixa d’eines! L’estiu passat... Apa, ja n’hi ha prou
per avui, que és hora d’anar a la processó!
Darreres
dades publicades de COVID19 a Catalunya:
