EN PRÀCTIQUES

 

                          

 

Dilluns vaig tenir un matí, com ho diria? Un matí ple de despropòsits, i quasi tots amb un denominador comú, que de seguida explicaré.

      A primera hora vaig anar a un centre de diagnòstic; el traumatòleg m’havia demanat una radiografia del peu esquerre. Ara el peu, ara la cama, ara el canell, ara l’espatlla... Els setanta, que ja arriben, s’anuncien inclements. Em criden només arribar, que bé! Una noia jove em fa entrar al quartet per canviar-me i em diu que m’he de treure les sandàlies. Tanca la porta, amb mi a dins, i em quedo a les fosques. A les palpes busco l’interruptor i el trobo. Em descalço i em quedo allà palplantada esperant que em cridin. Quan porto cinc minuts ben bons se m’ocorre que potser no m’han dit que em tragués les sandàlies, que potser m’han dit una altra cosa com ara: un moment que li portarem l’esmorzar. Ho descarto, no m’ha passat mai. M’assec a la banqueta i poso els peus damunt del calçat. De seguida em venen a buscar.

      —Escolta... —li dic a la noia— He d’anar descalça fins a la sala de radiografies?

      No és gaire lluny, però no veig gens normal que en un centre mèdic els pacients hagin de caminar descalços pel passadís.

      —Ah, com vulgui —em diu després de pensar-s’ho un moment—. Posi’s les sandàlies, si vol.

      És clar que vull!

      La noia va guiada per una altra que li està ensenyant com es fan les radiografies: l’aparell de Raig X, l’ordinador, la llitera, el posa-peus... Penso que deu ser allò que en diuen, una estudiant en pràctiques. Sembla que ho entén tot de pe a pa. I jo em pregunto: a banda d’ensenyar-li tota la part tècnica de la feina, no podrien ensenyar-li un mínim de correcció vers els pacients? I em pregunto més: una noia de vint-i-tants, que ja està fent pràctiques d’un ofici, no hauria de venir de casa amb aquestes cosetes bàsiques apreses?

      Segueixo el meu periple i entro al Corte Inglés, a veure si trobo el pa que m’agrada. El venen a la part de Gourmet. Soc molt sibarita, jo... pel que fa al pa. El taulell, no gaire gran, és arrodonit per una banda. La noieta està d’esquena a mi al bell mig de l’arrodoniment.

      —Bon dia!  —dic jo, amb la meva cortesia de sèrie.

      Res.

      —Bon dia!  —repeteixo amb un to de cortesia més alt.

      Res. Em miro les orelles de la noia. Potser porta auriculars i escolta música. No.

      —Holaaaa...

      I res.

      Em poso al seu davant.

      —Hola, bon dia! —no recordo ara si em quedava gens de cortesia en aquell moment. En tot cas, no crec que la noia se n’adonés.

      —Bon dia —em respon.

      No puc evitar dir-li:

      —No em senties? T’he dit bon dia tres vegades.

      —Ah, no, perdone! —no és catalano-parlant, però diria que s’hi esforça.

      Després d’una breu conversa en la qual em diu que no té el pa que jo vull, marxo sense saber si no en té o no m’ha entès. Penso que també deu ser una noia en pràctiques, només que a aquesta, pobra!, l’han deixat sola abans de tenir-la ensenyada.

      Tiro cap al supermercat i, en honor a la veritat, he de dir que aquí tothom està súper-ben-ensenyat.

      Abans d’anar cap a casa, faig l’última visita mèdica del dia en un  centre mèdic. La cua surt per la porta i la calor és insuportable. Només és qüestió d’aguantar una mica, a dins s’hi estarà millor, em dic. Doncs no, a dins hi fa la mateixa calor que a fora. Es veu que ja fa dies que l’aire no funciona bé, segons sento explicar. De les dues noies a recepció, una és joveneta i no s’aclareix amb el programa; mentre ella en despatxa un, l’altra n’enllesteix tres. Segurament deu ser de... Sí! Després d’esperar vint minuts per arribar al taulell, m’assec a la sala d’espera de l’especialista.

      I ara explicaré una cosa de la meva neta, una cosa que posa llum a la foscor. A ella li agrada jugar a comprar i vendre. De tot: menjar, medicaments, regals, bijuteria, bosses, guants... També a vegades tenim una empresa de paqueteria i venen els clients a recollir paquets. Ella sempre ven, jo sempre soc la clienta. Que ja m’agradaria que alguna vegada ens intercanviéssim els papers, però res, no hi ha manera. Ella tothora darrere del taulell i jo cada vegada soc una clienta diferent: l’amable, l’antipàtica, la figa flor, la que va a recollir per compte d’un altre, la que va a reclamar... Algun dia he de fer el paper d’enfadada i ja em va bé perquè m’enfada una mica no poder fer mai de venedora. Quan m’enfado, ella sempre diu:

      —Ah, és que jo soc de pràctiques, sap?

      O bé...

      —Oh, jo no ho sé això, que estic en pràctiques.

      I si no...

      —A mi no m’ho digui, que jo soc de pràctiques.

      Segur que no s’ho inventa i que això ho ha sentit més d’una vegada anant amb sa mare.

      Jo intento fer-li entendre que encara que estigui en pràctiques, la feina l’ha de saber fer tan bé com si ja hagués practicat. No sé si m’acaba d’entendre perquè darrerament, on abans hauria dit que era de pràctiques, ara em diu que m’esperi un moment que ha de cridar l’encarregada.

Venedora, sempre venedora

 

Estimats joves que esteu en pràctiques, no seria millor aprendre a fer tan bé la feina que ningú notés que esteu en pràctiques?

Estimats empresaris, podríeu formar millor els vostres treballadors en pràctiques? En la feina, en educació... i en català, si us plau! I, de pas, trobo que vosaltres també us hauríeu de formar per aprendre a motivar-los. O és que tant us fa que el client se senti maltractat i no torni?

      I no sé per què dono tants consells! Com si no tingués prou feina per mi!