LA HISTÒRIA ELS JUTJARÀ

 

                             

La meva amiga Marga, amb qui sempre tinc converses profitoses, un dia em va dir aquesta frase: “Si vols ser recordat amb afecte quan et moris, fes bones accions en vida”. Si no era exactament així, crec que el sentit vindria a ser el mateix. És una frase que em ve sovint al cap darrerament, quan veig que la maldat campa pel món, brandada per quatre bojos sense ànima que escometen a tort i a dret com si no hi hagués demà.

      L’home més poderós del món va prometre en campanya que ell acabaria amb les guerres, però l’home més poderós del món és un neci, un agitador, un provocador... i un inconscient. I la confluència de tots aquests atributs en l’home més poderós del món, fa que el món sigui un polvorí i que mai hagi estat tant en risc com ara.

      L’home més poderós del món hauria de voler ser recordat com el cap d’estat que va aturar el genocidi palestí. Per comptes d’això, dona el seu suport incondicional al criminal Netanyahu perquè segueixi matant impunement gent innocent que, de segur, amaguen terroristes de Hamás. Dones, nens, vells, hospitals, ONGs,... tots els amaguen a l’armari, a la capsa de joguines, a sota el llit, a l’ensumania, rere la barba dels més vells, dins el vel de les dones... Qualsevol lloc és bo per amagar un terrorista, oi, Mr. Netanyahu? Si molts governs voldrien acabar amb la massacre palestina, que jo vull pensar que sí, el suport que Trump ofereix a Israel ho impedeix, a risc d’engegar una guerra contra EEUU. Si no fos per ell, Israel ja faria temps que estaria aïllat, boicotejat i vençut. Llastimosa la imatge dels ultres israelians intentant impedir l’entrada dels camions d’ajuda humanitària! Qui pot desitjar la mort d’algú, que saben innocent, per manca d’aliments? Només gent malalta, crec jo.

      L’home més poderós del món hauria de voler ser recordat com el cap d’estat que va aconseguir una pau justa per Ucraïna, estat lliure  envaït per Putin, un altre criminal, ex-KGB, que s’ha tret de davant sense cap escrúpol qualsevol que ha aixecat la veu en contra seva. Per comptes d’això, Trump exigeix a Zelensky la claudicació d’Ucraïna, que s’oblidi de tot allò que li han robat, que s’oblidi de l’agressió, que s’oblidi de les terres rares, -d'això ja en vaig parlar- que jo diria que ja són de Trump, que acoti el cap i assumeixi l’abús, la injustícia i la tirania.

      Trump, Netanyahu i Putin no pensen en el record que deixaran perquè ells pensen que no es moriran mai. No seran, doncs, recordats per les seves bones accions i si mai en van fer alguna seran oblidades. Però a ells que els importa aquesta pensament que a mi ara m’envaeix sovint? Què representen per Netanyahu i  Trump els 53000 morts civils palestins? Com afecten a Putin i a Trump el milió de víctimes al front -sí, sí, un milió, entre morts i ferits dels dos bàndols, dels quals ningú no parla- i els 11000 morts civils? Fins a quin punt els interessos econòmics de Trump estan ajornant la fi d’ambdues guerres?

      Vista la manca de consciència dels criminals i de qui els recolza, vist que el món que voldria la pau és incapaç d’aconseguir-la i vist que Déu sembla està fent una llarga migdiada quan no mou ni un dit per aturar tanta infàmia, l’únic consol que em queda és pensar que, almenys, la història els jutjarà. I això, independentment que la seva tomba l’assenyali un gran mausoleu o un senzill lledoner.

Gran consol per totes les víctimes, ja ho sé, ja! Jo, davant de tanta impotència i a manca del bon record que no deixaran, no em puc estar de fer-los arribar un desig a cada un:

      -Vladimir Putin, no t’amoïnis per la terra, que quan et moris en tindràs tanta com vulguis. Com bé entendràs, no et puc desitjar que la terra et sigui lleu, sinó el contrari.

      -Donald Trump, com que és l’avarícia el que et mou, millor que quan t’enterrin et colguin de monedes. Si poden ser d’or, millor, si són abundants, molt millor.

      I

      -Benjamin Netanyahu, que el teu deu, al qual poses com pretext per assassinar tot el poble palestí, et fulmini amb un llamp dels que només sabia llençar ell en aquell temps en què per comptes de fer migdiada feia justícia.

DONCS A MI EM VA AGAFAR AMB LA BOCA OBERTA

 

       

Ara que tothom ha explicat la seva vivència particular de la gran apagada -Gràcies TV3 per entrevistar els testimonis, TN vespre, TN migdia i altra vegada TN vespre, uf!-, i que tots ens hem quedat amb la boca oberta de saber, una vegada més, com en som, de vulnerables, ara explicaré jo la meva.

La meva té la particularitat que jo estava literalment amb la boca oberta. A les dotze tenia hora al dentista per fer-me una neteja de boca i ja s’anava acabant la tortura, quan el llum va fer pampallugues, es va tornar a encendre i es va apagar definitivament. De moment em vaig quedar a la cadira, esperant que de seguida poguéssim continuar amb el suplici. La tècnica en odontologia va anar, va tornar i va insistir perquè pugés a la sala d’espera, on la llum que entrava per les finestres intentava desmentir el daltabaix que ja teníem al damunt. Vaig fer-li cas i vaig pujar a la lluminosa sala d’espera. De damnificats com jo ja n’hi havia uns quants i més que en van anar sortint de tots els box del centre. S’hi van afegir els que esperaven per ser atesos i els que en deu minuts van anar arribant perquè tenien hora. Era fàcil identificar els que ja havien passat pel cadafal perquè tots portaven, jo també, algun distintiu d’haver-se quedat a mitges.

Les notícies eren progressivament esperpèntiques:

-És a tot el carrer -va dir el que acabava d’entrar.

-És aquesta fase – una entesa.

-És a tota la ciutat.

-Als barris també.

-És a tot Espanya.

-A tot Europa.

Vaig dir-li a la meva tècnica que ja acabaríem la feina un altre dia. Em va semblar que li estranyava que volgués marxar. No ho sé, però vaig pensar que si l’avaria estava tan estesa, no l’arreglarien en deu minuts. I, a més, patia pel cotxe. El tenia al pàrquing i també deien que no es podia entrar ni sortir dels pàrquings.

Pel carrer, tothom amb el mateix gest: mòbil a la mà, dits amunt i avall, cara de preocupació. No deixava de ser una escena divertida. Vaig entrar al pàrquing. No era sola que intentava trobar el cotxe amb la llanterna del mòbil. Per sort, havien aixecat la barrera i vam poder sortir tots.

A casa, la mare estava preocupada.

-Nena, el forn no funciona, eh?

-Només el forn, mama? Que bé!

Ni forn ni placa ni microones ni cafetera ni tendal ni persianes ni Internet. Per sort, vaig trobar un transistor i també -important!- unes piles adequades i ràpidament vaig poder posar-me al dia, si és que posar-se al dia és comprovar que ningú sap res de res. Però bé, alguna cosa deien:

-Atemptat!

-Cyberatac!

-Sabotatge rus!

-Gran incendi a prop de Narbona!

I el Basté embarbussant-se per explicar-ho tot. Tot o res?: “Coses a afegir al kit de supervivència: transistor, piles, diners en efectiu, llanterna...” I aprendre a comunicar-se amb senyals de fum, què tal?

Ara diuen que tot eren fakes. Jo, com que no hi pelo res en el tema, i que em perdonin els entesos, vaig pensar que el fake més gros era el que explicava el desajust entre l’oferta i la demanda d’energia elèctrica.

A fi d’entendre-hi alguna cosa, he buscat informació i he trobat que l’any 2022 ja s’avisava que hi podia haver una apagada massiva per aquest motiu l’any 2024 o 2025. O sigui, que ja m’ho crec més. Tot i així, penso que hem estat de sort si, des que ens vam instal·lar en aquest sistema, no ha caigut fins ara, no? També penso que si això es veia venir i no s’havia adequat cap mecanisme per detectar-ho abans que passés, la nostra vulnerabilitat és molt més gran del que imaginàvem.

Per acabar, un parell de cosetes: igual que dependre defensivament en exclusiva dels EEUU no ens convé, potser dependre exclusivament de l’energia elèctrica en la nostra vida diària també s’hauria de replantejar. L’altra cosa que em volta pel cap, i ja sé que la idea deu formar part de les teories de la conspiració és que això no haurà sigut una prova pilot de la Unió Europea per comprovar si funciona el kit de seguretat que ens van recomanar fa unes mesos, oi??? Total, la península Ibèrica, a l’extrem inferior d’Europa i tocant a l’Àfrica, si se’ls hi apaga la llum durant unes hores, a Europa no té perquè passar-li res, sí o no?

De tota manera, he de dir que solucionar un problema d’aquesta envergadura en tan poques hores és per treure’s el barret davant de qui sigui que ho hagi solucionat.