dissabte, 21 d’agost del 2021

LILA I OCELLS

 

                               



Encara que sembli el títol d’una obra pictòrica, que ningú no s’enganyi. És la pura imatge, feta paraules, de casa meva des de fa una setmana.

       Quan em vaig treure el carnet de cangur no sabia que tingués tantes atribucions, ni tantes sortides “professionals”. I potser m’ho hauria d’haver olorat perquè va ser tan fàcil que alguna contrapartida havia de tenir.

       Total, que els fills se’n van de vacances lluny i el bestiari dels fills fa vacances a casa meva. Que ja li deia el meu gendre a la Lila abans de marxar, en veure que movia la cua amb ritme desenfrenat.

       ―Te’n vas de vacances, eh, Lila? Si més no, vacances gastronòmiques... Pa amb tomàquet i pernil dolç per esmorzar, macarrons per dinar, verdura i peixet per sopar...

       I la cua de la Lila, imparable. Ella pobreta, quasi que no hi veu, però té tant coneixement... Ja tenia poca vista i la va perdent encara més. Fins que no s’acostuma als nous topants i als nous volums de l’ambient va de pinyo en pinyo. Ara, després de cinc dies, a casa ja no tant, però al carrer quan la trec, i sobretot al matí, ja tinc prou feina a estirar-li la corretja per evitar-li les trompades. Jo crec que de tants impactes, contràriament al que pugui semblar, hi té una sensibilitat especial, al “caparró”. No feia ni tres hores que la tenia a casa, que ja m’obria la mosquitera corredissa amb el cap. De veritat, eh? Ha vist en quina direcció ha de fer lliscar el cap per fer-la córrer i s’ha fet especialista en obertura de mosquitera. He provat de fer-li entendre que quan ja és a fora l’ha de tancar, però no me’n surto i si no se’m cruspeixen els mosquits abans ―els que entren per la mosquitera oberta―, estic pensant de passar a la següent pantalla i ensenyar-li a obrir l’interruptor del llum. Tot i que potser no en voldrà saber res perquè ella per gust sempre seria a la terrassa. Que consti que aquesta gimcana jo no li he muntat, però a ella li agraden els reptes, com a mi, i no les coses fàcils. Quin remei, quan les fàcils són difícils! És com la guineu quan diu que no vol raïms perquè són verds.




 

       I què puc dir dels ocells? Són canaris, es diuen Sírius i Orió, que trobo uns noms ben encertats, per dur-los uns éssers aeris que tenen capacitat de solcar el cel. No donen cap feina perquè ja venien amb l’alimentació preparada per tota la setmana. Només els he de canviar l’aigua de beure i l’aigua de la banyera. Que sí, que jo no en tenia ni idea, però es remullen en una banyereta. No obstant, no em canten i m’agradaria. I mira que me’n faig un tip de cantar-los jo, per veure si els ho encomano! 

       A qui sí que li he encomanat, i ara entenc el seu ritme cuer, és a la Lila. Ni els seus amos ho sabien, però li agrada la música, portar el compàs i deixar-se endur pel ritme. Ai, com jo! -Ja ho diuen, els testos s'assemblen a les olles, però... aquest test? Aquesta olla?- La Lila mou el cap d’ací d’allà i amunt i avall. Encara no he descobert quin instrument és el que la motiva més, perquè la meva oïda musical és bastant deficient, però em penso lliurar a la investigació en cos i ànima. A mi em sembla que quan em sent cantar a mi, s’hi anima especialment. L’altre dia amb l’MP3 d’Els amics de les arts al cotxe va ser apoteòsic. No em vaig poder estar de gravar-la. Una... i dues infraccions! Que Déu m’empari! El proper dia li posaré Queen a veure si també li agrada.



                            Són dos retalls que recullen els moments estel·lars de la Lila. 
                                                                    I  meus, és clar!


          La gossa Nel·la de la meva amiga Quima, quan sent el pregó que avisa de la mort d’algú al poble amb El cant dels ocells, fa uns refilets que riu-te’n del sentiment que hi posava la Callas.

     Només tinc dues ferides respecte als meus acompanyants d’aquesta setmana. Una: m’agradaria obrir la gàbia dels ocells i que sabessin què és volar lliure; però que poguessin tornar a refugiar-s’hi si volguessin, que ells no saben com de malament està el món per aquí a fora. 


Com diu un amic meu en la seva cançó "Vola!", voleu, petitons, voleu!
                                           (Cliqueu sobre el text de la imatge per escoltar-la)



De l'altra ferida me'n sento quan trec la Lila a passejar. També m’agradaria treure-li la corretja i que campés a la seva, però ca! No es pot! La zona està atapeïda d’amos passejant els seus gossos, o a l’inrevés en el meu cas, i ella és tan bonassa que segur que li fotrien urpada. Així que només la puc deixar que practiqui una pseudo-socialització, amb la corretja ben tibant, a punt de rescatar-la de qualsevol mal, amén.

       Fem una bona simbiosi tots quatre. O sigui, jo mano i ells fan el que volen. Jo xerro amb ells i ells es pensen que xerro sola, jo trec la Lila i ella està convençuda que em treu a mi. Jo netejo cada nit el terra i cada matí el trobo entapissat de pèls i plomes, però... sabeu què? Que quan se’n vagin els trobaré a faltar. Però que no ho sàpiguen els seus amos, que segur que en prenen nota!





14 comentaris:

  1. Fa gràcia que a la Lila li agradin els "Amics de les Arts" Potser recorda un dels seus primers èxits "L'home que treballa fent de gos".
    Tot i que crec que el que li agrada més és escoltar-te a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí, aquí, aquí l'has encertat, Xavier! Després de molt estudiar-ho, he vist que se li activa el ritme quan la mestressa accidental puja de nota. No em preguntis de quina perquè ja saps que no hi entenc gens, però em sembla que sempre és quan puja. Encara ara, m'ho miro i em tronxo.
      Tot i que li vaig posar Queen i es va estirar al seient. O sigui que deu ser la combinació dels Amics amb mi.

      Elimina
  2. Doncs jo no hi diria molt alt, perquè el carnet de cangur et pot portar a tots els caps de setmana amb els teus "nous" amics.
    Es veu que la Lila té ritme i que li agrada molt la teva veu harmoniosa i calmada. Ens hauràs de mostrar què fa quan pugi un poc el ritme de la cançó. 😉
    Amb els animals ja sabem qui mana.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que no, sa lluna. Fins al moment hi ha consciència de tenir gos i sempre se'n cuiden ells. A part que tot i que em costa dir no, també ho diria si convingués, eh?
      Ara li deia al Xavier que em sembla que sí que és la meva veu i sobretot quan canvia de nota.

      Elimina
  3. Ui, ui, ui… et veig de cangur cada dos per tres…
    Jo tinc sort que cap dels meus fills té cap animal, però em sembla, em sembla que la meva professió d'àvia- cangur no és tan versàtil com la teva. Crec que els diria que no. Que no vull animalons a casa meva. Els meus fills tenen menjadores per ocells al balcó i sempre n'hi van una pila a menjar, sobretot mallerengues, però aquestes no necessiten cangur i menys a l'estiu, que ja troben altres coses per menjar. Uf! Quina sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, sí, Carme, tot té pros i contres. A mi m'agrada tenir experiències noves i mirar com reacciono també. Ja sé que a vegades es pot morir en l'intent, o quasi. De moment no ha passat i mira, m'ha donat tema per escriure aquest post que jo mateixa trobo molt divertit. L'estrella Lila, aliena a la seva fama, s'ho guanya a pols, pobreta.

      Elimina
  4. Caram tes un gos "melomen", ara l'has d'ensenyar a cantar, a veure si es converteix en una estrella del bel-canto... La Lila, deu tenir feine a investigar la casa de vacnces. Ves per on tenen més sort els gossos que jo, que no he anat de vcances enlloc...
    A mi m'agraden molt els gossos i gos que trobo gos que toco, però primer demano als amos si són mansos...L'altre dia en un parc hi havia una noia que en portava dos de grossos sense lligar i jo li vaig dir que així no hi podien anar, ni cas ella els rentava les potes a una font. Aleshores vaig treure el móvil que el duia per casualitat i els vaig fer fotos, em va dir que els seus gosos feien una infracció ( bé , de fet la feia ella)i no li havia de demanar permís per a res, això és com si veus un cotxe que va per on vol , no aniràs pas al conductor i li diràs " aveure si condueix bé" fas una foto i truques als mossos...
    Ja no va dscutir més , però uan marxava vaix pasar pel seu costat i un dels animals em va seguir no per fer-me res sinó per jugar i dret pujava més que jo, aleshores l'altre el va copiar i ja veieu la Roser amagada rera dos animals que em tapaven, sort que hi havia una barana al darrera i em vaig recolzar, sinó hagués anat a parar a terra i no sabeu el què pesaven i sobre anaven ben molls...I la noia tota bleda: " veniu deixeu estar la senyora. Sort que a mi no em fan por els gossos, però em vaig espantar perquè pesaven molt i vaig arribar a casa ben xopa. Vaix trucar els municipals i em van dir que un altre dia els truques des del parc, ves per on no se'm va acudir!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Roser! Això sí que és una aventura! Així vols dir que els gossos se't posaven drets i tu al mig? Doncs a mi també m'agraden, però això crec que m'hauria espantat. Ets molt valenta. I hi ha gent per tot al món. Infractors, inconformistes, anti-sistema... a vegades són més perillosos que els animals que tenen.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  5. Perdona veig que se m'han colat moltes faltes, com que no mi guipo gaire...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranquil·la, que s'entén tot! Tinc comprovat que escrius sense faltes.

      Elimina
  6. Caram ! Si que tens trets amagats ! :) Se't dona molt bé fer de "canguro", ja m'ho apunto ! hehehehe
    A la mosquitera, li has de posar un parell de molles a dalt i a baix, perquè es tanqui sola i no t'entraran mosquits aprofitats !...a la Tresa McGuiver no li costarà gaire de fer !. Abraçades estiuenques ! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja! M'ho podies haver dit abans, Artur, que són noves. Això no m'ho van explicar i ja són paraules majors per la McGuiver. Potser si anés una mica més forta, la Lila ja no la podria empènyer amb el seu "caparró" i faria el que em feia amb les d'abans, que empenyia directament com un toro i al final la feia sortir del bastiment. En fi, suposo que fins l'estiu que ve ja no em cal preocupar per les seves entrades i sortides de la terrassa. I van arribar dient que l'havien trobat a faltar, o sigui que no ho sé, potser l'any que ve se l'emporten.

      Elimina
  7. Quina sort que tenen els teus fills! Això que fas no té preu. Avui en dia hi ha sobreexplotació dels avis. Podria passar que la lila no volgués marxar de casa teva fins i tot!

    Pobreta, per això de la vista, a més.

    ResponElimina
  8. Com que no tinc el lligam de les vuit o deu hores de feina, de moment ho puc fer, Helena, i ho faig a gust. Una altra cosa seria haver-ho de fer cada dia o períodes més llargs, tant amb els animals com amb la nena, que veig molts avis estressats, jo. I una altra serà que segurament d'aquí a uns anys ja hauré de dir que no, senzillament perquè no podré. Per tant mentre es pugui i en tregui alguna bona estona, ho aniré fent.

    ResponElimina