divendres, 11 de maig de 2018

HEROÏNES


                                                             


Encara no he explicat mai que la meva padrina (l’àvia en altres indrets de Catalunya) materna era de Fulleda, un poble de les Garrigues a un quart d’hora de Vimbodí i Poblet. No ho he fet per no complicar encara més la meva ubicació, entre Vimbodí, ara Vimbodí i Poblet, a la Conca de Barberà, i Tarragona al Tarragonès. Ha arribat el moment de fer-ho i ara explicaré el per què.

Fulleda, és clar!


A Fulleda hi tinc una pila de cosins, fills dels cosins germans de la meva mare, de qui per vergonya meva he estat desconnectada durant cinquanta anys. De petita havia freqüentat força el poble, però els meus cosins són més joves que jo i aleshores o eren molt petits o encara no havien nascut. Dic per vergonya perquè trobo inconcebible que estant tan a prop hagi pogut passar això. És clar que potser ara ho trobo inconcebible perquè en no treballar els meus tempos són diferents. En descàrrec meu he de dir que quan estàs immers en la feina, la família, els fills, en resum en la vida, no és que falti temps per anar a veure els cosins, és que falta temps per pensar que tens cosins.
L’estiu passat vaig portar la mare i la tieta a Fulleda i vaig tenir ocasió de retrobar-los —en algun cas hauria de dir de conèixer-los—. La qüestió és que són vuit, i encara en faltaven dos que no hi eren, la majoria amb parella i amb fills. Descobrir de sobte que tens una família, ni que sigui de quart grau, tan nombrosa em va agradar molt. Hi vaig pensar durant dies com una descoberta positiva d’aquelles que són per sempre. Els meus cosins no han fet com fem molts que ens escapem a la ciutat, sinó que uns quants s’han quedat al poble i la resta hi mantenen una relació estreta i constant. És un tria generosa i un acte d’estimació pel poble i les arrels que valoro.
Dissabte passat hi vaig tornar. La meva cosina Núria em va proposar d’anar-hi pels volts de Sant Jordi a parlar de la meva experiència com escriptora i dissabte va ser el dia escollit. 

Espero haver-me fet perdonar per un oblit de cinquanta anys

Vaig xerrar de literatura i dels meus llibres, però jo tenia el cap ple de records de Fulleda i vaig parlar d’algun però d’altres han anat sortint aquests darrers dies: les ametlles garrapinyades de la tia Francisca, la recepta de la qual conserven intacta les cosines de la mare. La primera vegada que em van dir “guapa!” va ser a Fulleda; va ser un nen de la colla de nens i nenes del poble amb qui anava i jo devia tenir sis anys. Ara també tinc un sis en l’edat, acompanyat d’un altre número, però la guapesa es deu haver espatllat perquè l’altre dia no m’ho va dir ningú. Més records. El cavall que va ajudar el pare a treballar la terra durant disset anys fins que el tractor el va fer fora era de Fulleda. Es deia Marti, així sense accent a la i. El pare també hi va tenir molta relació, amb el poble de la padrina; molts hiverns hi anava dos o tres mesos a collir olives, amb un fred que pelava. Deia que a Fulleda la gent és bona. Però tots? preguntava jo, incrèdula. Tots! em responia, contundent. Una altra bèstia també forma part del meu imaginari fulledenc. És el ruquet amb què anaven de Vimbodí a Fulleda la mare, la tieta i la padrina. Tan tossut que quan algú provava de pujar-li al damunt s’aclofava i no s’aixecava fins que li havien tret les sàrries i els guarniments. Cal imaginar que a mesura que avançaven, no ja pujar-hi, sinó que ni se’l devien mirar el ruc, per por que s’aclofés. Al final van decidir anar-hi a peu a Fulleda. Era menys pesat.
Són històries de fa cinquanta anys les meves i la del ruquet en deu tenir setanta. Fulleda com tots els pobles ha canviat. De 428 habitants que tenia a finals del segle XVIII, han passat a ser 86 el 2017. El poble conserva aquell silenci meravellós cada cop més envejat en la societat sorollosa en què vivim. Però... però les aparences enganyen. Enmig del silenci s’hi amaga un motor a reacció que ronca en bona part per la  feina de —qui havia de ser, sinó?— els meus cosins i cosines. Biblioteca, Club de Lectura, Associació de dones, Associació de Gent Gran, Ajuntament actiu i el blog del meu cosí Santi, FULLEDA-PETI QUI PETI, on s’hi explica tot de Fulleda. Qui no s’assabenta del que passa a Fulleda és perquè no vol. Darrerament s’hi ha rodat un curt, “Origins”. Aquest n’és l’enllaç, per si teniu curiositat: ORIGINS I cada any al setembre s’hi celebra “L’Heroica”, la festa d’Agustina d’Aragó perquè sabeu què? L’heroïna contra la guerra del francès és descendent de Fulleda. 

Monument a l'heroïna, a l'entrada del poble


I no és l’única. Aquesta dona, la Txell Bonet, que malauradament veiem tan sovint per la tele amb un nen al coll, l’Amat, camí de la presó de Soto del Real per veure l’estimat Jordi Cuixart també és descendent de Fulleda.
I ja m’agradaria a mi formar part d’aquesta llista d’heroïnes descendents de Fulleda, però cediré de gust l’heroïcitat als lectors que teniu el valor de llegir aquests llençols interminables que escric a vegades.



11 comentaris:

  1. També tinc molts cosins. De petits amb els de la mateixa edat teníem moltíssima relació. El meu millor amic d'infantesa era un dels meus cosins germans.
    Però reconec que el anys posen distància i ens veiem (com se sol dir) només als enterraments. Ja he perdut el compte i els noms dels fills d'alguns cosins germans.
    Hem passat alguna vegada per Fulleda, i una d'elles, que anàvem a l'Espluga Calva, ens hi vam aturar una estona a passejar i ja hi havia el monument a Agustina d'Aragó.
    Tots els honors a gent com la Txell Bonet i el que representa la seva immensa dignitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, el meu pare tenia cinc germans i jo també tinc una pila de cosins germans. Amb aquests, al ser del poble o venir-hi sovint, sempre hi he mantingut la relació. També des de fa uns anys fem una trobada de cosins. Vam començar essent quarant i ara som més de seixanta (les parelles, els fills...) Però amb aquests cosins segons de Fulleda va passar això que explico.
      Així coneixes Fulleda? És un poble petit i tranquil, però amb una gent molt activa que li dona vitalitat. Una abraçada, Xavier!

      Elimina
  2. Respostes
    1. No s'ho val, Santi. És la pura veritat del que hi ha i del que vaig sentir. Una abraçada!

      Elimina
  3. Nosaltres també diem "padrina"...
    Caram aquest poble si que té molta marxeta cultural i ens ha de'xat moltes dones importants que com dius tu són heroïnes...
    M'ha fet gràcia això del ruc, la mare de jove quan anaven de la masia al poble , també ho a cavall d'un ruc o d'una mula, a pel...
    Ja tinc ganes de veure aquesta peli rural que ben segur serà molt interessant, ja ens ho recordaràs, quan l'estrenin!
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah sí??? Padrina? Em pensava que era més propi de les comarques de Lleida i la seva influència, Roser. Que hi tens algun avantpassat, pas?
      Sí, noia, això dels rucs deu ser en el record de tota a gent d'aquella època. Encara que ara els cotxes no ens deixin espai per passar de tants que n'hi ha, el cotxe al nostre país no té més de seixanta anys. Jo recordo que al poble, quan era molt petita, només en tenia el metge.
      Petonets, Roser!

      Elimina
  4. Jo només em relaciono amb una cosina actualment, que ja és alguna cosa. De petita tenia un cosí més i una cosina més amb qui em relacionava molt.

    A mi de petita ningú em deia "guapa". No me'n sentia, perquè la meva millor amiga era massa guapa, rossa i d'ulls blaus, i jo em quedava sempre a l'ombra d'ella.

    La Txell Bonet és tan dolça...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres sempre hem tingut bona relació, tant amb els molts cosins per part de pare, com amb les dues cosines per part de la mare, i ara,la recuperada amb els cosins segons, la penso mantenir. No és una relació estreta de les de veure't cada dos dies, però saps que són la família, t'alegres de veure'ls i també saps que hi pots comptar. Sí que he de dir que m'ha vingut de sèrie, que no és mèrit meu.
      A mi les amigues que m'han fet ombra de petita, no era per guapíssimes, i no perquè jo ho fos més, sinó més aviat per més astutes que jo. Em feien el llit sovint. Això també ve de sèrie. El piropo de Fulleda em devia impactar perquè mira que recordar-me'n encara...
      Una abraçada, Helena!

      Elimina
  5. A mi m'agraden les trobades amb la família, encara que no siguin gaire sovintejades. Cosins i cosinesamb qui no ens diem gran cosa durant l'any, però si ens trobem, estem contents i sembla que ens hagem vist ahir.

    Enhorabona per la teva família retrobada. Enhorabona per la gent de Fulleda!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que si fossin molt freqüents perdrien al·licient, penso jo, Carme. La gràcia és mantenir el contacte sense que sigui apegalós. I és això, passa el temps tan de pressa que estàs un parell d'any a veure't i no t'ho sembla. I amb tot, sempre hi ha novetats en la vida de les persones. Menys en aquelles que diuen que no els passa mai res, que a mi m'estranya. Ha, ha, com que a mi sempre me'n passen!
      Una abraçada, Carme!

      Elimina