dissabte, 7 de març del 2015

AFALAGA'M, SI US PLAU


Si n’hi ha de paraules boniques en la meva llengua! N’hi ha tantes i n’emprem tan poques...
L’altre dia, un conegut em va fer memòria de la paraula “afalac”. Li agraeixo perquè la tenia oblidada. És bonica en la forma i en el contingut, perquè a qui no li agrada que l’afalaguin?
Vinga, va! Perquè ningú no es confongui: afalagar vol dir, en el seu significat original, de l’àrab al segle XIV, tractar bondadosament. I m’ha sorprès molt saber que aquest verb, en castellà, llengua que pren el nom dels castellans de Castella,  es considera en desús. Darrerament han aprés a dir relaxing cup of cafè con Leche, que és un afalac dirigit a la Plaza Mayor i que, en el seu moment, no es va arribar a entendre. Ara ja sí. En fi, una veritable llàstima deixar-se perdre una paraula tan gentil. Encara m’ha sorprès més que es pensin, segons diu la meva font – amb raig escàs, pel que veig – que la paraula només es manté a l’Aragó. No, si quan diuen que el desconeixement de Catalunya a Espanya és majúscul, no exageren pas gens.
Hi ha d’altres accepcions de la paraula afalagar, però ara no les necessito. Com tothom sap, aquest no és un blog de filologia catalana, tot i que a la seva autora li agradin molt – o hauria de dir massa? - les paraules.
De la mateixa família i en línia descendent hi tindríem encoratjar, que és donar ànim a algú. Totes dues són paraules terapèutiques. Quan t’afalaguen o t’encoratgen, si estàs malalt, et menges la malaltia, si estàs bo, et menges el món.
A la banda superior hi tenim “adular” que és afalagar, però servilment, incondicionalment. Que portes un vestit bonic, t’adulo; que sembles un penja-robes, t’adulo; que m’estimes, t’adulo; que em dones un mastegot, t’adulo igual o més  - ui, el sado-maso fa estralls -; que em convides a sopar, t’adulo; que et convido jo, també t’adulo – perquè ja en tinc costum, que si no... – No sé si ha quedat clar.
Adulació és el que practicaven i practiquen, els súbdits amb els seus reis, sempre i quan els reis no siguin intel·ligents, que ara mateix, el darrer rei intel·ligent que em ve al cap va ser Salomó. Es nota que últimament estic buscant respostes a la Bíblia? Mira si portava la seva intel·ligència al límit – al límit aliè – que amenaçava de partir criatures per la meitat a fi d’esbrinar quina de les seves dues presumptes mares era la veritable. Tot i que la saviesa li venia de Jahvé – a saber quants afalacs incondicionals li devia dedicar el rei més savi del món – Salomó va caure de cap, als peus de la Reina de Saba que, per moltes urpes que li hagi pintat la història – i ja sabem que aquesta història la van escriure els homes – devia ser més llesta que ell. Potser prou per deixar-se afalagar, però no per deixar-se adular. M’agradaria que fos així, malgrat la història.
De tota manera, quan un deu ser allà dalt al capdamunt i hi ha anat a parar de rebot – i estic pensant en els polítics. Un rebot que ve dels vots d’uns càndids, confiats en unes promeses que mai no es compliran - deu ser molt difícil de resistir-se a l’ensabonada. No ho sé si el petit Nicolàs devia adular molt els seus amics del PP, que ara diuen que no el coneixen, perquè es fotografiessin amb ell. La veritat és que si me’l miro amb ulls de Jake Gyllenhaal a la pel·lícula Presoners, entre altres coses, adulador li veig.

En Jake, amb ulls d'esparver

Així doncs, un cop aclarida la diferència entre una cosa tan mesquina com deixar-se adular i un sentiment tan humà com deixar-se afalagar, a qui no li agrada que l’afalaguin?
Fins i tot, la meva estimada Lila agraeix els afalacs mesurats que sempre reforço acaronant-li les barbes del coll o els saxons de l’esquena. Estic segura que si cada dia l’afalagués incondicionalment, és a dir l’adulés, dient-li coses com ara:



-      I quin bon nas que has tingut avui, Lila!
o
-      Que bé que t’has assegut al teu lloc, a menjar-te el
conill rostit!

o bé
-      Però que gran t’has fet des de l’últim dia que ens vam
 veure!

i també

-      Avui sí que t’has portat bé i no m’has fet caure, bonica
meva!

no ho acabaria d’entendre, i jo me n’alegraria molt, perquè un gos amb l’autoestima pels núvols, com em deia la companya bloguera Loreto en un comentari al relat Dona i gos, pot ser insuportable. Quasi tant com un rei, un president o qualsevol mortal que sigui incapaç d’adonar-se que l’estan adulant.


Per tant, després d’un títol tan escandalós, no em queda sinó puntualitzar que accepto afalacs, moixaines, crítiques, clatellades – alguna -  però adulacions com un rei babau, no, si us plau.

29 comentaris:

  1. A mi la paraula afalagar o afalac, m'agrada molt... I jo si que l'utilitzo. I diria que d'aragonesa no en tinc res, encara que mai no se sap en aquest país de barreges i incultures.

    Jo també acepto afalacs, moxaines (a casa meva en dèiem moixetes) crítiques (si pot ser sense clatellades) abraçades i petons ... Peró no pas adulacions...

    Que els castellans no hagin mantingut la paraula afalagar i en canvi sí adular, trobo que diu molt...

    A mi també m'agraden massa les paraules i deu ser per això, per aquesta coincidència, que sempre m ho passo bé llegint-te.

    Petonassos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La tenia mig oblidada la paraula, Carme. Un amic comú m'hi va fer pensar i el demés ja va venir com un tret de metralleta, ta-ta-ta-ta-ta.
      Doncs tens tota la raó amb el manteniment d'adular per part dels castellans. La llengua diu molt de les persones.

      Elimina
  2. M'has fet pensar quan algú (potser Jordi Dorca?, no ho recorde bé) va proposar que cadascú apadrinara una paraula. Crec que vaig apadrinar "atzavara".

    Doncs t'envie un afalac: Els teus textos són sempre frescs i es fan amens de llegir. Sempre em fan somriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta també és molt bonica. Diria que més suau al no tenir un final tònic com afalac.
      Gràcies per l'afalac i te'l torne. De tot cor, Novesflors.
      Crec que no has dit res de la trobada. Podràs venir? Si vols, vens fins a Tarragona i t'agafo a l'estació.

      Elimina
    2. Em sap greu però no podré acudir-hi, ho tinc molt i molt complicat familiarment.

      Elimina
    3. Bé, no et preocupis. Una altra vegada serà i ànims!

      Elimina
  3. Home, realment això de deixar-se adular és cosa només de reis, i de gent que se'n creu, no? Diria que a mi ni tan sols m'agraden massa els afalacs perquè em solen sonar a ensabonades, però sempre ens agrada que ens reconeguin la bona feina, o les bones maneres, si és de manera discreta i sincera. A algú que li agrada ser adulat jo tiraria més cap a humiliar-lo, a veure si n'aprèn...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola XeXu. Espero que després d'aquest post els afalacs ja no et sonin a ensabonades. De fet, crec que ja ho tens clar.
      I així m'agrada, canya als que volen ser adulats! encara que no deixen de ser uns pobres d'esperit en el fons. Viure de l'adulació ha de ser molt trist. Potser això explica que quan algun famós deixa de ser-ho, acaba malalment.

      Elimina
  4. Jo també la tinc incorporada al meu registre, i m'agrada molt perquè li trobo una significació neta i sincera: quan afalagues, quan t'afalaguen...
    L'adulació te un component de sotmetiment que espanta una mica. Una mica molt.
    De fet, ben mirat, el món dels blogs en els que ens movem, n'és ben ple d'afalacs i penso que són ben sincers.
    Un per a tu, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Marta. L'adulació en general és per obtenir un favor, o per temor a la persona adulada i el poder que pugui tenir l'adulat sobre l'adulador fa por. Potser també hi ha casos de persones molt insegures que adulen sistemàticament, fins i tot a una mosca que no els hi pot fer ni mal ni favors. T'ho imagines? Quin quadre!

      Elimina
  5. Molt interessant la diferenciació que exposes que hi ha entre afalagar i adular.

    Hi ha qui adula per obtenir un favor. O per por. Això és una injustícia.
    L'afalac és més cortès, i no necessàriament espera rebre res a canvi.
    Arribats a aquí, Teresa em fa vergonya fer-te un afalac, encara que te'l mereixis per aquest post que has escrit..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que vergonya? Si el post és una petició d'afalagamenta descarada. El títol ja ho diu: Afalaga'm..., no? Estic d'acord, el millor de l'afalac és que és desinteressat.
      Una abraçada, Xavier.

      Elimina
  6. És agradable rebre afalacs, i la paraula em resulta molt atractiva. Com a tu, tampoc m'agrada que m'adulin, prefereixo la sinceritat del silenci.
    Una abraçada, Teresa, he estat encantada de llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la sinceritat és important, tant per reconèixer que a tothom li agrada un afalac, com per callar quan no se n'és mereixedor. Una abraçada per tu també.

      Elimina
  7. a mi també m'agraden molt les paraules, em quedo amb l'afalac , adular no m'agrada ni en se´i prefereixo l'ensabonada que com a mot em fa més gràcia i sembla treu-li ferro a l'afer d'ensabonar fent la cosa més simpàtica i menys servil; encoratjar de fer agafar coratge també m'agrada molt encoratjar, animar, empènyer i el que faci falta .....no és pas un afalac però t'ha quedat un apunt rodó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho és? Val, encara rai! Em pensava que em volies afalagar.
      Ho déiem amb la Carme, que en castellà es quedin amb adular diu molt d'ells i que nosaltres per aquest mot concret emprem més ensabonar, que li treu més pompa (vaja, de sabó), també parla de nosaltres.

      Elimina
  8. Si remenes pel meu bloc trobaràs un escrit d'aquest passat estiu que parla d'empaties, en referència (contrareferència, hauria de dir) a la trobada entre Rajoy i Mas. Acabava explicant la visita del Mas a Gualba (sóc gualbenc d'adopció, recorda-ho, no barceloní) i la colla d'aduladors que hi havia al seu voltant. Per fer-ne un estudi sencer d'etologia! Jo també em quedo amb les moixaines...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Buscaré el teu escrit, Ignasi i comentaré això de Mas i Rajoy; per un moment he entés que s'adulaven entre ells i 'ha sorprés. Primer el llegeixo i et dic.
      Ei, lu de Barcelona era per disculpar-me a priori pel que anava a dir; no t'ho agafis malalment. Un dia en un comentari em vas dir que venies de veure el Barça i jo em vaig fer la meva composició de lloc.Errònia per cert.
      Gualba! És clar, tot té una explicació. Als peus del Montseny. D'aquí, aquesta estimació per la natura. O bé, si ho ets d'adopció, t'estimaves molt la natura i vas voler tenir-la a prop a Gualba.

      Elimina
  9. M'agrada descobrir paraules i sobretot saber com emprar-les. Ets un pou de ciència.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha! Conec els teus gustos, Carme, molt semblants als meus. També sé del teu esperit crític i agrairia l'afalac venint de tu, però un pou de ciència... un pou pot ser molt fondo... i la ciència i jo no tenim gaire afinitat.
      Una abraçada i visca el temps lliure que gaudiràs aviat.

      Elimina
  10. Les paraules mai agraden, massa...
    Afalagar ho he sentit sovint, tot i que jo no l'utilitzo gaire aquesta paraula, normalment dic, m'agrada que em somriguis, no dic m'afalaga que em somriguis...O estic contenta que t'agradi el què he escrit, no dic, m'afalaga que t'agradi el què he escrit...
    O sento, o no, (ara et duré la contrària) però en castellà halagar, segueix en ús...
    Tampoc m'agrada que m'adulin o sentir-me adulada, penso que és una espècie de xantatge emocional !!!.
    Em sembla que moixaines i clatellades, és una mica diferent, perquè implica contacte físic...Ai pillina!
    Dons mira uns quants afalacs i una clatellada (la típica colleja)...
    Bon vespre, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la veritat és que he marejat força la perdiu amb la parauleta. Jo parlant tampoc no la deia. No sé si a partir d'ara, després d'aquest tractat...
      Vaig a defensar-me. Halagar en castellà, sí, però jo vaig buscar "origen afalagar" (ja sabem que no totes les webs diuen la veritat, però en dues em deia el mateix) Deia que afalagar era un verbo castellano en desuso, que ya solo se utilizaba en Aragón. D'aquí la meva sorpresa, perquè no pensava pas que existís en castellà.
      Igual sí que estic demanant a crits moixaines, però deu ser des del subconscient, tot i que, igual que amb els afalacs, a qui no li agraden les moixaines? Les clatellades anaven més en el sentit de la clatellada moral d'una crítica.
      Vinga, moixaina i clatelladeta per tu, Roser.

      Elimina
  11. A mi també m’agrada que m’afalaguin, però en el meu cas es natural perquè m’ho mereixo :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja volia dir jo que fins i tot en un post ideat i ben maquinat perquè m'afalaguin a mi, acanis rebent un afalac tu. És clar que un autoafalac ja comença a ser adulació per aconseguir alguna cosa de tu mateix. Uf, això no hi ha qui ho destrii.

      Elimina
  12. Una persona falaguera és com tu, que sempre té el somriure a punt i alegra els altres. Que així sigui.

    ResponElimina
  13. Aquest és un bon afalac, Olga. Gràcies. Després passo a veure't.

    ResponElimina
  14. Suposo que l'amiga que dius és la Núria... Li vaig recomanar que s'apuntés. És una dona molt activa.
    Avui tenim la casa voltada de furgones de Mossos. Si volgués apuntar converses... ¡ui, quina mandra!

    ResponElimina