Tot i que ara el torn ja s’agafa amb
aquells paperets de rifa que surten d’un dispensador, segur que tots hem sentit
alguna vegada aquesta frase, ja sigui al mercat, a la carnisseria, a la
peixateria i en totes aquelles botigues on ha de quedar clar a qui li toca ser
despatxat.
Ara li toca a Laura Borràs. Es van adonar
que entrava a la botiga quan va començar a parlar clar al Congrés i van
entendre que no passaria la tanda a ningú més quan algú va suggerir que podria
ser una bona presidenta de la Generalitat. Mas, Pujol —sí, també, també va pronunciar
la paraula maleïda—, Puigdemont, Sánchez, Turull, Torra i ara, doncs, ara li
toca a Laura Borràs. Allò de descabezar el independentismo que va dir la
vicepresidenta soez, perdó, Saez, ai no Sáenz vull dir! —sempre m’embolico amb aquests cognoms— cada cop és
més preventiu. Ja no es busca quin delicte ha comés la persona a partir
d’alguns indicis; ara es busquen alguns indicis de delicte a partir de la
persona.
El crim, sempre castigat amb la pena
màxima, consisteix en demanar independència a la botiga dels horrors, aquella
que exhibeix el rètol de “Democràcia”, però que quan entres, l’amaga sota el
taulell. No fos cas que en nom de la democràcia, algun dependent despistat
pogués servir la independència. Tot i
així no els caldria patir tant, perquè per damunt de la botiga hi ha els
abastadors suprems i constitucionals, com si diguéssim la Mercabarna de la
justícia, que amb les seves sentències té la missió d’esborrar amb aigua ras de
la forta qualsevol vestigi d’independència del cervell i el cor dels compradors.
Però una cosa és tenir la missió i l’altra
aconseguir l’objectiu. Això ho tenen més difícil. Amb sis presidents de la
Generalitat represaliats, més una possible presidenta que represaliaran
preventivament, de moment la independència segueix ben viva al cervell i al cor
dels que la desitgem. Una altra cosa és que ara mateix la puguem assolir, però
esborrar-la, allò que es diu esborrar-la, ja s’ho poden treure del cap, que com
més fort rasquin més fort la fixen. Potser la nostra estratègia ha estat
errònia, però la seva també.
Ara bé, l’estratègia més errònia, i que
encara fa més mal, és la d’anar cadascú a la seva. Parlo dels partits
independentistes, és clar, que amb la seva desunió només posen en evidència els
seus interessos partidistes i electorals i, descaradament, deixen de banda els interessos
pels quals els vam votar. Si només el poble salva el poble, com crec que va dir
Junqueras i s’ha anat repetint —sens dubte és una gran frase—, i els
representants del poble passen del poble, si el poble es vol salvar, potser que
vagi passant d’aquells que un dia va creure que el representarien.
