EL NAS

                                                    

Els qui passeu sovint pel meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar. Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?

 

A veure, qui?

Després de fer-li de cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar adormida, que obre els ulls  si algú en la mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa sensorial.

I no només això. Pot estar  ben tranquil·la a l’altra banda de la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.

Es passa el dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan espira?  Al carrer no es deixa res. Olora faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja, però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en moviment.

El menjar li agrada tot, però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam, ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt, carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora, s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a  El gos de la meva filla  sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure a taula amb un cobert a cada “mà”.

He descobert que els gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos, perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor arravatadora li ha arribat al nas.

La darrera gràcia que li he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses... a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a quina s’assembla.

La Lila i jo us desitgem Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la a ella a baix?

ZONA CATASTRÒFICA

Vaig sentir dir una vegada que nosaltres, els humans, el nostre cos, érem aigua. Em sembla que era en un reclam publicitari d’algun balneari. Per curiositat vaig voler informar-me’n, per si ho havia entès bé, perquè a simple vista no es notava pas. I sí, diu que quan naixem, un setanta cinc per cent del nostre cos és aigua i en l’edat adulta, n’és un seixanta per cent. També que amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida.

Jo crec que l’últim cap de setmana de novembre, aquest de les grans pluges, vaig recuperar el quinze per cent que he anat perdent des que vaig néixer. L’aigua i jo vam entrar en íntima – i borrascosa - harmonia, que em temo serà permanent, si més no mentalment.

Mentre al Serrallo, els pescadors ja es veien les barques passejant pels carrers, de tant com havia pujat la marea, i el riu Francolí sortia de mare i inundava camins i caminets per on tothom passeja i corre en bicicleta la major part del any, a casa meva, l’aigua de pluja baixava per les parets i es filtrava pel sostre com si aquesta fos la seva via natural de sortida. Ho feia amb desimboltura, però implacablement, sense aturar-se ni donar-me cap treva per buidar les galledes i les olles ni per escórrer les tovalloles de l’aixovar -  mai estrenades fins ara - ben apuntalades contra les parets que havien passat a formar part del camí de l’aigua.

A la nit, durant les dues hores que vaig dormir, vaig somiar que, davant del mirall del bany, assajava el moviment de boca del peix i en el mirall de cos sencer provava de fer el sal de la granota. I me’n sortia prou bé. Quan em vaig llevar, vaig encaminar-me al bany i al mirall vaig intentar de fer el peix; no em sortia tan bé com al somni, però em defensava. Amb el salt de la granota ja no m’hi vaig posar.

Tres dies i tres nits es va allargar l’agonia d’anar sortejant els obstacles per casa i de sentir les gotes que, incansables, ara l’una ara l’altra, no cessaven en el seu plof, plof, plof, mentre jo anava fent glup, glup, glup, no precisament d’aigua. El dilluns, quan ja semblava haver passat tot, les taques es van anar eixamplant i eixamplant pels sostres i per les parets. I a la tarda amb un breu, però intens ruixat que va caure, tornem-hi! I dimarts sense ruixat, també. I dimecres. I dijous.  Tota l’aigua que no sabia on anar es refugiava a casa meva. Sempre he estat hospitalària, jo. El tècnic amb qui vaig parlar em va dir que si continuava plovent, el fals sostre es podia desprendre i que una possible solució seria treure’l abans, per veure per on entrava exactament l’aigua. L’altre, el que no és fals, però està en fals,  segurament aniria caient a bocins, no se sap de quina mida. Per les parets no hi havia perill, el problema només era estètic perquè ja es veia la totxana. Potser amb cinc o sis dies sense aigua es posa en risc la salut i la vida, però jo sento que aquests cinc o sis dies amb aigua han posat en risc la meva salut mental i la meva vida familiar.

El pitjor de tot és que, després de suportar i sobreviure a aquell atac del cel, el veí que gaudeix del terrat per on entra l’aigua, propietat comunitària, no deixarà fer la reparació corresponent fins al gener. Diu que pel dinar familiar de Nadal ho vol tenir tot en ordre. Hi ha qui té la casa per ensenyar-la i jo que la tinc per viure, ara mateix potser és a punt de ser declarada zona catastròfica. A mi, si estigués ben asseguda a taula el dia de Nadal, amb el terrat impol·lut, i sabés que per causa meva la veïna de sota, també amb dinar familiar, s’ha d’aixecar tota l’estona per vigilar les goteres, se m’ennuegaria la sopa de galets, la llagosta amb dues salses i els torrons d’Agramunt amb cava Turó d’en Mota – i que consti, que jo d’aquest menú només em quedaria amb el primer plat-  És clar que per això s’ha de tenir consciència i no és el cas.

En fi, si algú està ensopit i vol venir a casa aquestes festes, i abans i tot segurament i per desgràcia, el convido. Aquí sempre estem distrets. Una servidora massa sovint té històries que no la deixen avorrir-se. Ah, això sí, l’equip, xubasquero – deixeu-m’ho dir així - amb caputxa i katiuskes, se l’ha de portar cadascú.

Sembla que el núvol hagi envaït casa meva

L'atac en plena acció. Com s'atura una aigua que baixa per la paret?

La darrera del reportatge i prou. No us vull aigualir la festa, només il·lustrar-la.

EM MIRA!

Ja fa dies que discuteixo amb la meva filla sobre un assumpte important. Fan un anunci de la colònia Invictus de Paco Rabanne on hi ha un superhome que surt victoriós de l’estadi i va polvoritzant qualsevol contrincant que el vol aconseguir. Mentrestant, una deessa perd els papers al seu pas i les nimfes perden la roba quan s’atura.

Invictus és una paraula llatina que m’agrada; significa invencible, sempre victoriós. Només per aquest contingut ja m’agrada, però  també perquè és el títol d’una de les pel·lícules del gran Clint Eastwood i perquè és el pseudònim que vaig emprar la primera vegada que vaig guanyar un concurs literari. No seria estrany que només per això, l’anunci m’hagués cridat l’atenció. Però no n’ha estat aquest el motiu exacte. Jo li dic a la meva filla que el model, superhome, musculós, i que deu haver menjat molts cigrons, quan acaba l’anunci em mira a mi. Sí, a mi! I ella se’n riu i em diu.

-       Mamaaa, mamaaa...

No sé si s’exclama volent dir que no tinc la vista bé o que no em mira. Però jo m’hi poso forta perquè la vista la tinc perfecta i l’home em mira a mi. Com s’explica sinó que m’hagi enviat personalment el seu vídeo, només per seduir-me, ui! vull dir per convèncer-me que la seva mirada és per a mi? A veure, em mira o no em mira?

                                                            Atenció al segon 0:44

És ben curiós que els anuncis de perfums i colònies gairebé em molesten per l’embafadors que són i aquest me’l miro amb tota l’atenció, esperant-ne el final amb ànsia.

Deia que potser l’Invictus que em mira ha menjat molts cigrons perquè veig que ara una marca de cigrons, i més llegums, ha encertat de ple quan en el seu anunci deixa entreveure com a causa primera d’un cos musculat i espectacular i també d’una cara ben formosa, el menjar cigrons. Serà una casualitat, però sempre fan aquest anunci a continuació de l’altre, que si no fos perquè em quedo davant el televisor ben embadalida mentre l’Invictus em mira, potser no hi hauria parat esment. I és que aquests no em miren. Figura que estan ocupats menjant cigrons, encara que no es vegi com masteguen, o digerint els que s’han  menjat al llarg de la vida, per arribar a ser com són.

No sé si haurà menjat molts cigrons el Pau Sabater que porta trenta nou programes concursant a “El gran dictat” de TV3, ben invictus, que no treu el pot, però no se’l poden treure del damunt.

Diu la Viquipèdia que no acostuma a mentir – i ho dic jo que tinc el costum de contrastar la informació - que els cigrons són bons pel colesterol, la hipertensió i per fer dieta, que tenen calci, potassi, zinc i vitamines B. I que estimulen el creixement. El Pau mesura dos metres; sigui qui sigui que se li posi al costat, ell sempre és més alt. Però no és això el que buscava en mirar la Viquipèdia. Volia saber si els cigrons van bé per arrenglerar les lletres una rere l’altra dins del cervell i combinar-les i lletrejar-les i fer-les ballar a conveniència per encertar sempre la combinació adequada. Això no ho he trobat, però sí que m’he recordat de la cita llatina, copiada de la grega “mens sana in corpore sano” – avui estic clàssica – que ve a dir que menjant cigrons, la ment sempre és clara.

Segur, segur que el Pau s'ha fet un tip de menjar-ne. Només cal escoltar-ne les respostes. Se les sap totes i els, només, vuit idiomes que parla hi deuen influir. De fet, no se li veuen els músculs, però assegut – dret no, que és massa alt – té una cara i un coll i un tors que recorden el cànon de bellesa clàssic. Per alguna cosa ha estudiat Filologia clàssica; era el seu destí. Però em sembla que el Pau, mirar-me, mirar-me, no em mira. Amb tres-cents mil espectadors mirant-se’l a ell per una banda i amb un pot de noranta mil euros per l’altra, prou feina té. Que tinguis sort, Pau! Em sabria greu que te n’anessis sense el premi per haver menjat tants cigrons, vull dir per tenir la ment tan clara.

I bé, en tornant als cigrons, potser la garantia d’un cos fibrat no la donen. Però ara mateix tenen altres valors segurs, com impulsar una empresa amb un producte que no tenia un gran prestigi entre les generacions actuals - encara que ho facin apel·lant a la pura façana – i com recrear la vista de les generacions... no tan actuals. Ara bé, el valor que segur que no tenen els cigrons és el de l’eterna joventut. Ho sé jo, que n’he menjat força i potser per això les lletres també ballen dins del meu cervell; a un altre ritme, també ho sé. Parlo de la joventut del cos, eh? Que la joventut de l’ànima necessita d’algun altre aliment, a part dels cigrons.

Entremig dels cigrons, les lletres. Les veieu?