Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta un àngel em va venir. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta un àngel em va venir. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

divendres, 10 de juny del 2022

DEU ANYS DE SALSA-FICCIÓ

  

Avui em toca demanar perdó per la llargada d’aquesta entrada, però és que amb cinc setmanes sense escriure al blog, les paraules m'han anat sortint com un cavall desbocat.

Fa dies que el tinc abandonat i no sé si és perquè el temps passa volant, perquè jo no em trec la feina del damunt, perquè cada vegada en tinc més o, i segur que és això, per tot alhora. Abans escrivia al blog puntualment cada quinze dies i ara, no me n’adono i passen els quinze dies, les setmanes i a vegades el mes sencer i el blog, amb el seu silenci, reclama, es queixa, em crida, demana la meva atenció i jo no puc dispensar-l’hi.

Però aquest és un mes especial que no puc deixar passar sense fer-hi una aturada sonora i sonada. Aquest mes fa deu anys que vaig engegar “salsa-ficció” i no puc per menys que fer-li un petit homenatge, al blog i als lectors que el seguiu.

I després d'això, si us plau, que ningú més em digui que estic igual!

Hi vaig penjar el primer escrit, EL BALL, el dia 29 de juny de 2012.

                             Franz   Sedlacek, Nightly Return, 1927


Estava a punt de publicar el meu primer llibre “Viatges insòlits de viatgers abrandats” i un amic escriptor em va recomanar d’obrir un blog perquè, em va dir, sempre ajuda a la difusió i a la promoció. Acabo de publicar el sisè llibre, “Baltasana”, i mirant-ho en perspectiva, veig que he aprofitat poc el blog per a aquesta finalitat. Només, cada vegada que ha sortit un llibre hi he fet una mica de soroll per escampar-ho. Passa sovint que comences un projecte amb una intenció i s’acaba convertint en una cosa diferent. Jo em vaig enganxar a publicar les meves opinions, emocions i batalletes a “salsa-ficció” perquè sempre en rebia resposta, ja fos al blog mateix o en altres xarxes on ho compartia.

“Compartir” deu ser la paraula més emprada d’un temps ençà a les xarxes i, si bé és veritat que té el seu mèrit perquè és una manera que el missatge que es vol donar s’expandeixi, sovint ens conviden a compartir per obtenir més likes, que costa de creure, però sembla que hi ha gent que viu emocionalment dels likes i gent que en viu econòmicament. També per obtenir més vendes, o per escampar una mentida. Penso que amb aquestes motivacions es perd l’essència més honesta i genuïna del concepte “compartir”. En el meu cas i m’imagino que també en el dels que pretenen compartir sense tantes aspiracions, saber que el que escrivim és llegit i que genera opinions i reflexions, siguin afins o no a les nostres, és el millor premi que en podem obtenir.

Toca fer uns quants números sobre el blog, però que ningú no s’espanti que ja fa temps que vaig deixar l’àlgebra de banda. En aquests deu anys he publicat 276 entrades que han generat, només al blog, 3569 comentaris. Diu Mr. Blogger, que és qui controla i compta i recompta, que en total s’han fet 105.053 lectures dels textos que he penjat al meu blog. Comparat amb els milions de visites que tenen alguns youtubers en una sola entrada és una misèria, però ei! Al meu blog s’hi entra a llegir, una activitat poc popular i atractiva pel que diuen les estadístiques sobre lectors. I qui hi entra no llegeix poc, perquè per molt que ho intenti sempre m’embolico i m’allargo, que ja m’agradaria a mi fer entrades breus, però no hi ha manera. Potser per això m’he posat a escriure llibres, ves! perquè un cop començo, no sé acabar.

Les entrades més llegides són, per aquest ordre:

ESTIMADA CARME, escrit quan la Carme Forcadell va marxar de la presó de Mas d’Enric.








UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE, 

quan va morir el meu pare.






LA TITELLA, una de les meves batalletes.

LLIURE RIMA AMB VIURE, el darrer dia que vaig treballar cobrant.

Lliure rima amb viure,
amb riure
i, en el meu cas,
amb escriure.
Ets lliure si pots volar,
però també
si pots caminar
i mentre camines
ets capaç de somiar.

QUI EREN ELS NAZIS?, quan a España ens començaven a titllar de nazis.

MAI TAN A PROP, el 9 de setembre de 2013. (No cal dir de què parlo)

VAIG VIATJAR A POLÒNIA, un viatge que em va impactar.


COMBAT A CINC ASSALTS, també una batalleta.

EL GOS DE LA MEVA FILLA, quan la Lila va arribar a la meva vida.

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA, les emocions que la meva neta em va generar en néixer i els meus desitjos per a ella.

No n’he fet un recompte exhaustiu, però el tema més tocat és el de país, ho sé segur. Costa mirar enrere i rellegir el que vaig escriure el setembre de 2013, just abans de la Diada, “Mai tan a prop”. Costa perquè sé que si ho faig em cauran les llàgrimes només de pensar en aquelles il·lusions i en aquesta desesperança. De pensar on érem i on som.

La política, en general, també m’ha fet escriure molt. Llàstima! Perquè he arribat a la conclusió que, amb escasses excepcions, no hi ha polítics honestos que treballin pel poble, sinó que la majoria són on són per la cadira, pel poder i en massa casos per enriquir-se a costa del poble pel que haurien de treballar.

L’Elna ocupa una part important del meu blog. Per què serà? Doncs com diu la descripció del meu blog: escric sobre allò que m’inspira. I què em pot inspirar més que ella? No hi ha desencís en aquest cas, sinó més engrescament cada vegada. I ja sé que d’aquí uns quants anys no serà el mateix, que jo també he tingut fills petits que s’han fet grans, però de moment, seria ben estaquirot de no gaudir-ho, no? La Lila també m’ha fet escriure força i, pobreta, tampoc no m’ha desenganyat mai.

També he parlat del meu pare, de la meva mare, dels meus fills, de la família en general, d’amigues i amics, de companys de feina i companys d’activitats, de bloguers,  de literatura, de viatges, d’història i del meu cotxe. I vaig parlar molt de la COVID en les cinquanta entrades que vaig publicar durant els primers cinquanta dies de confinament domiciliari, però també d’altres temes, i és que cinquanta dies donen per molt. I confinats, encara més.

He explicat batalletes, aventures i anècdotes personals que, per inversemblants que fossin eren autèntiques. Que tinc gràcia per convertir un drama en una situació còmica? També, no ho negaré, i si el drama ha estat meu, per a mi és una eina terapèutica important. Però tot el que he explicat és la pura veritat, només amanida amb una mica que ja sabem que de les salses no se’n pot abusar−, una mica de salsa-ficció.

I bé, potser algú, amb aquest balanç que acabo de fer, ha pensat que aquest post era un testament, un comiat, unes absoltes... Doncs no, de cap manera! Tinc una edat en què no vull res al meu voltant, de tot allò que se’m permeti escollir, que no sigui per gaudir-ho i, a l’inrevés, no vull perdre res que em sigui grat i m’aporti il·lusió. I resulta que aquest blog compleix tots aquests requisits, em permet donar via lliure a la inspiració puntual i espontània i, el més important, em deixa gaudir, estimats lectors, de la vostra companyia.

 

 

 

dimarts, 18 d’octubre del 2016

UN ÀNGEL EM VA VENIR A VEURE

                            
Un mes abans de morir el meu pare, vaig començar a veure l’àngel. No era un angelet de Murillo, de galtes rosades i ales bufones; era un àngel de cap a peus, amb túnica blanca i ales poderoses. L’àngel que, d’entrada, no apuntava les seves intencions, va començar a definir-se no gaire temps després i no crec que la imatge fos producte exclusiu de la meva imaginació, sinó més aviat d’algun record en la memòria potser provinent d’un conte, pel·lícula o recordatori de funeral. La seva empresa era sempre la mateixa: superant les baranes del llit del pare, agafava el seu pobre cos empetitit i magolat amb delicadesa, però amb fermesa, i se l’emportava volant. La imatge va sovintejar cada cop més dins del meu cap. Vaig desitjar que allò que d’alguna manera m’alleujava s’acabés produint. I és que... com evitar que aquells que estimes, pateixin?
Si hagués de definir el meu pare diria que va ser un home xerraire, perfeccionista i per tant exigent, que es feia estimar, savi en la seva matèria, poc donat a mostrar els seus afectes i, sobretot, treballador. Treballador incansable de la terra. La terra concentrava el seu treball, les seves aficions i la seva vida. No recordo que em digués mai que m’estimava. La seva forma de dir-ho era portant a casa les primeres tomaques de l’hort, els primers raïms dels ceps o les flors dels avellaners que indicaven les moltes avellanes que plegaríem aquell any. Era com si ens digués sense paraules:
—Això és per vosaltres. Us estimo.

Segurament jo tampoc no li vaig dir mai en tots els anys que vam conviure. Per sort, ho vaig poder fer el dia que va morir. Sense lamentar-me per no haver-ho fet abans —crec que ell tampoc no ho hauria entès, però potser m’equivoco— vaig poder-li dir que me l’estimava i agrair-li tot el que m’havia donat. Vull pensar que em va entendre; la força de la seva mà, que encara sento estrenyent la meva, em diu que sí.


Crec que el meu pare es va començar a morir fa quatre anys, quan per un problema a les cames es va haver de quedar a casa un temps massa llarg. Era un esperit lliure agafo el cotxe, el tractor, llauro, cavo, rego, veremo, vaig, vinc, el món és meu-...


 ... i privar-lo d’aquesta llibertat va ser l’inici de la seva mort.
Tinc la sospita que tal vegada el seu cap va voler desconnectar d’una situació que l’ofegava. Si és així, se’n va sortir. Els dos darrers anys, desconnectat a estones i d’altres tornant a la dura realitat d’haver perdut  allò que donava més sentit a la seva vida, van ser de lluita diària, sempre perduda per ell i per nosaltres.
Tothom s’escandalitzarà si dic que no estic trista? La tristesa em va aclaparar durant aquells dos anys en què veia que el meu pare, sense deixar de ser-ho, s’anava convertint en un desconegut. La tristesa em va abatre fa tres mesos quan, sense altra opció possible, el vaig haver d’ingressar a la residència; ja no podia estar en el món, en el nostre món i, amb tot, encara hi era. Aquesta va ser per a mi la veritable tristesa, el veritable dol.

No he tornat a veure l’àngel des del dia de la seva mort; hi penso, però no ja com una premonició, sinó com quelcom que va venir a apaivagar el soroll que hi havia dintre meu. Crec que el pare finalment s’ha alliberat d’una vida que, si li haguessin preguntat, mai no hauria volgut viure i aquesta idea m’asserena. Sento que ell viu en mi, en aquelles savieses seves que, sense cap intenció didàctica el mestre no tenia paciència i l’alumna era un totxo m’ha transmès: aquelles bromes que mai no s’equivocava portaven aigua, aquelles branques seques dels arbres que s’havien d’arrencar d’immediat, les roderes marcades al camí que indicaven quin pagès havia estat més matiner que ell, aquell relleu que assenyalava on eren els rovellons sota la pinassa, aquells tres dies que els mancaven a les olives per a ser plenes del tot, la terra que ell conreava com si fos un jardí, el dia exacte de collir la farigola... 

















Les seves ensenyances, que segurament mai no vaig assolir del tot, són per tot arreu i es queden aquí per sempre. Si més no, fins que l’àngel vingui a buscar-me a mi. Si pot ser, que trigui, però quan sigui el moment, que no es faci esperar.