OCA, AL TUO POSTO

Segur que amb aquest títol, tothom ja haurà endevinat a grosso modo on vaig anar de viatge fa un mes. Amb tot, encara és aviat per deduir-ne #l’oca.

A la meva amiga Montse – no la Montse de El lloro, ni la Montse de L'home darrere la pilota,  una altra – li fascinen els cavalls. Una debilitat com una altra; la meva són els gossos, tothom ho sap, i un en concret, la “meva” Lila, El gos de la meva filla. La Montse, ja feia temps que volia anar a veure el Palio de Siena i amb tres amigues més ens hi vam animar. 

Ho explico, encara que segur que molts ja ho coneixeu o n'heu sentit a parlar. Il Palio di Siena és una festa que es fa en aquesta ciutat des del segle XIII, dues vegades l’any: el dos de juliol per la Madonna di Provenzano i el 16 d’agost, il Palio dell’Assunta. És una festa d’origen religiós que s’acaba amb una cursa de cavalls pel contorn de la Piazza del Campo.

  

Així

No puc relatar aquí totes les trifulgues de quatre catalanes a Siena, perquè m’allargaria massa i jo –m’ho he de recordar sovint - sóc bloguera, de moment i no escriptora de novel·la d’aventures. Així que només un parell d’anècdotes per arribar al hashtag que ens interessa, #l’oca.

Siena té uns cinquanta mil habitants i tots ells es reparteixen en disset contrades o barris. Cada una té la seva bandera, els seus colors, els seus distintius i, evidentment, el seu cavall per a la cursa. Els noms de cada contrada són ben curiosos i gens sofisticats: Nicchio, Civetta, Oca, Pantera, Selva... En cada una de les dues festes hi participen deu contrades: set al juliol, set a l’agost i les tres restants, fins arribar a deu, s’escullen per sorteig.

Aquí hi són totes

Les participants s’engalanen, fan actes especials, beneeixen el cavall i contracten el genet, que normalment no és de la contrada, sinó el que creuen millor per a guanyar. La competència entre les contrades és ferotge – fins arribar a les mans, a vegades, o fins a robar-se el genet, entre contrades, el dia abans de la cursa - També fan un sopar popular.

Ens vam apuntar al sopar de la contrada Tartuca, la que teníem més a la vora. Tothom hi està convidat a aquest sopar, ni que sigui el turista més turista – i repel·lent - que hagi arribat a Siena. I és prou comprensible. El sopar val quaranta euros i quaranta euros per mil convidats aproximats que hi ha al sopar de cada contrada – feu nombres – és una quantitat gens menyspreable que ajuda al finançament de la contrada.

-   Molto caro! – em vaig aventurar a dir, sense esperar secretament cap rebaixa.

El gestor dels diners va apressar-se a justificar-ho:

-      Un primo, un altro primo, un secondo con rotondo, un dolce, vino e aqua a tutti pleni! – va declamar.

I va afegir:

-      Allora, a le quatro signorina io metere in un tabolo molto divertente!

Sí que va ser divertente, sí. Un cop assegudes a les nostres cadires plegables i oscil·lantes ja no ens vam poder aixecar mai més fins que es va acabar el sopar, perquè allí el frec a frec era total: es fregaven les cadires, els colzes, els plats, els peus per sota la taula i, en algun cas, les natges que excedien les cadires. Si havíem somniat submergir-nos en l’ambient fratel·lo de la contrada, vam aconseguir una fusió, quasi per osmosi. Ara bé, la munió d’homes italians guapos, elegants, xerraires i gestosos al nostre voltant, que d’amagat també havíem somniat, si bé, segur que eren a la festa i també somniaven amb les quatre catalanes, no van poder arribar fins a nosaltres.

Anem a l’Oca. El dia del Palio, la Piazza del Campo va ser tancada a les cinc de la tarda. A partir d’aquesta hora, ningú no hi podia entrar ni sortir fins que s’acabés la festa que començava a les set. Feia feredat veure com s’anava omplint com  un ou i pensar només fugisserament que hi pogués haver algun moviment massiu i sobtat de tanta gent en alguna direcció. 

 

La festa consisteix en una desfilada de les deu contrades, cada una amb els seus representants vestits de l’Edat Mitjana, els seus abanderats llançant les banderes a l’aire amb habilitat, el cavall amb el seu genet i finalment, il Carroccio amb el Palio, estirat per quatre bous blancs imponents. Crec que no diré cap mentida si de més de dos metres d’alçada – sap greu no precisar més, no els vaig poder apamar.

Després de la desfilada, va fer-se miraculosament el silenci, sense que ningú l’imposés, entre els milers de persones que omplien la plaça, perquè la cursa estava a punt de començar. Tothom a punt pels tres minuts màgics, intensos i tan esperats que dura la cursa. A punt, a punt... A punt. Una veu temperada i serena, a la qual no vaig arribar a posar presència corpòria anava cridant cada cavall amb el seu genet, pel nom de la contrada per a la seva alineació davant de la corda que havia de caure en el moment del tret de sortida: Tartuca, Torre, Leocorno, Oca... Oca... Oca... Al tuo posto, Oca. Doncs no, que l’Oca no s’alineava. De tant en tant la Veu feia passejar els cavalls en cercle per mitigar el seu nerviosisme i cada vegada l’Oca rebel passava de tot. Oca, al tuo posto, Oca! I res. 

                               
                                    

                              Aquí hi ha una part de la preparació de la sortida. Podreu comprovar
                                            que l'Oca no s'arriba a alinear mai.

La cosa es va allargar una hora i mitja ben bona, la lluna va treure el cap pel cel de Siena, l’Oca, al tuo posto ja era un mantra en boca de bona part de la plaça, que començava a emprenyar-se i no se n’amagava. Crits, xiulets, exclamacions de disgust i el temor soterrat que potser la cursa s’hauria de suspendre. Jo no m’ho podia creure. Però si havíem anat a Siena per la cursa! Al final, la Veu sense immutar-se va donar el tret de sortida. Podeu comprovar que l’Oca – tot un caràcter – no es va arribar a alinear mai. Però l’espera va valer  la pena. Les tres voltes a la plaça al galop, els genets atiant el cavall i sempre mirant enrere per veure a quina distància el seguien els seus perseguidors, els crits d’ànims de la gent – la majoria no sé si senesos, però sí italians - i l’apassionament general em van arribar a l’ànima.

  

La cursa va marcar el meu viatge a Siena. La cursa i l’Oca, és clar.

De fet, la cursa gairebé no la vaig veure. Només el pas dels cavalls per la curva di San Martino, allà lluny a cent metres, i els caps dels genets intermitents per la resta del circuit. Per això vaig haver de mirar-m’ho a You-Tube quan vaig arribar. 

             Us recomano arribar al final. L'eufòria-paroxisme dels senesos en acabar la cursa, no té pèrdua.

I es veu bé, molt bé. Veure-ho, que sentir-ho només si ets allí. I si algú t’ho explica tan bé com sap. No sé si me n’he sortit.

EL NAS

                                                    

Els qui passeu sovint pel meu blog, ja deveu saber que hi ha un peatge que cada cert temps s’ha de pagar. Són les notícies de la Lila, la meva – que també és meva, caram! - estimada gosseta. És clar que sempre podeu passar ràpid, com amb teletac per la Via-T, però per molt ràpid que passeu, poc o molt us haureu d’aturar. Perquè... qui pot resistir-s’hi?

 

A veure, qui?

Després de fer-li de cangur un parell de dies, puc dir amb coneixement de causa que el seu fort no és la vista. A canvi, però, té una oïda finíssima que fa honor al seu avantpassat més directe, el llop. Aquests dies, en intimitat amb la Lila, m’he recordat precisament de “Llop”, una pel·lícula que protagonitzava Jack Nicholson. Un actor que ha mantingut el seu posat de boig al llarg de la seva carrera, sigui quin sigui el personatge que ha interpretat, i ni que no n’interpreti cap, i que a mi m’encanta. En aquesta, s’adona dels primers símptomes de la seva transformació en home-llop, quan sent la conversa que mantenen dos coneguts seus, a porta tancada, a l’altra ala de l’edifici, separada d’on és ell per un gran parc interior. No he pogut comprovar-ho en cap ala ni en cap parc interior – això és cosa d’Amèrica, oi? – però la Lila ja pot estar adormida, que obre els ulls  si algú en la mateixa habitació aixeca tant sols la mà. Que això ho fan tots els vostres gossets? M’ho crec, però expliqueu-m’ho, expliqueu-m’ho. Per mi és una proesa sensorial.

I no només això. Pot estar  ben tranquil·la a l’altra banda de la casa, sentir com s’obre la porta de la nevera, que no fa cap soroll, i anar-hi a tota velocitat. Aquí no estic segura que sigui per l’oïda, sinó més aviat que la superpercepció li ve del nas, perquè encara que fred, el que hi ha a la nevera alguna flaire conserva. És un gran nas, la Lila, que no vol dir que sigui lleig, ni gros, sinó que pel nas és per on li arriba el món.

Es passa el dia olorant, o inspirant que ve a ser el mateix. D’aquí la seva gran inspiració a l’hora d’inspirar-me. El que no tinc tan clar és, si sempre inspira, quan espira?  Al carrer no es deixa res. Olora faroles, pals, recons, cantonades, pedres, terra, herba... Ja sé què busca ja, però no ho diré aquí, que ja ens entenem. A casa olora el terra, les potes de les cadires, les plantes, les sabates, m’olora a mi i com no? tothom que es belluga. Dreta, asseguda, caminant, estirada, ella sempre té el nas en moviment.

El menjar li agrada tot, però tot. Carn, pernil, embotit, fins aquí normal. Però també peix, enciam, ous, mandarines, truita amb patata, tomàquet, xampinyons, formatge, iogurt, carxofes, poma, pa amb tomàquet, aix! com se’l menja el pa amb tomàquet. Sembla talment que se li faci la boca aigua mentre mastega. Però tot ho fa passar pel sedàs del seu nas (ja comencem amb les rimes, ai las!). S’atansa, olora, s’asseu, obre la boca i endrapa. Si li dóna temps, s’ho emporta al seu lloc de menjar. A vegades, el mos és tan petit per la seva boca que, pobra, no hi arriba i ja se l’ha acabat. L’important és la intenció, no? És el que ja deia a  El gos de la meva filla  sobre la seva educació exquisida. I ara, no només es manté, sinó que ha millorat. De fet, jo crec que per Nadal ja la podrem asseure a taula amb un cobert a cada “mà”.

He descobert que els gossos, com els nens i els vells, tenen el seu propi tempo, diferent dels que no ho som. No perquè jo tingui pressa, ella correrà i en canvi ho farà quan jo ja no pugui amb l’ànima. Us sona la imatge d’una dona corrent darrere un gos, perdent el barret i les arracades i intentant conservar l’equilibri mentre li toquen les cames al cul? Aquesta sóc jo. Sense cap dubte, corre perquè alguna olor arravatadora li ha arribat al nas.

La darrera gràcia que li he vist a la Lila – no serà l’última, segur – és que tot és sortir de casa i començar a bordar els gossos de les cases veïnes. Es veu que a cada casa hi ha un gos i jo no ho sabia. De l’un a l’altre s’ho encomanen i el carrer acaba essent un orgue de gossos. Olor? Sex-appeal? Micos de repetició? No ho sé, però ella segueix el seu camí sense immutar-se, remenant el cul i amb la cua dreta i només de tant en tant fa alguna reüllada molt digna cap allà d’on venen els lladrucs. Ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos i les gosses... a les seves mestresses, però com que la Lila en té dues, no penso especificar a quina s’assembla.

La Lila i jo us desitgem Bon Nadal i la veritat, qui vol mirar cap dalt – cap dalt, ostres! -, tenint-la a ella a baix?

UN PREMI! PER MI???

                                 

                             

                                     

Aquest mes de gener vaig estar molt enfeinada. No sabia que participar en un blog col·lectiu com Roda el món i torna al blog m’enganxaria a la catosfera, que és la comunitat de blogs de la xarxa social catalana, d’una forma tan intensiva i intensa, que si ho hagués sabut...ho hauria fet abans, ves, perquè ha estat una gran experiència.

Ja sé que els amics bloguers sabeu de sobres el que explicaré ara, més que jo, però als que entreu en el meu blog només com a lectors, us vull desvetllar el misteri:

Què són els bloguers? Els bloguers som la gent que treu el cap a la xarxa per ensenyar el que pensem, el que sabem fer, el que ens agrada i també el que ens punxa, a través de les nostres entrades o posts. De blogs no només n’hi ha de històries, com el meu, sinó també de poesia, de pintura, de labors, de manualitats, de divulgació, d’enigmes (sí, també). El nostre denominador comú és que ho mostrem de forma desinteressada, exclusiva i inèdita, per dir-ho amb una paraula que tothom entén, GRATIS. Qualsevol pot gaudir del nostre art amb un simple clic. Els bloguers fem entrades als nostres blogs perquè som uns filantrops i volem el bé per tothom. Que tots conegueu la nostra obra és el millor que us pot passar. – i quina frase més brillant, de màrqueting,  m’ha quedat! – però el nostre desig més íntim és compartir-ho. Si ens llegiu i a més a més comenteu, el nostre desig s’haurà fet realitat.

I fins aquí hauria arribat el meu post, abans de participar en la trobada blogaire. Ara he d’afegir que m’hi he entusiasmat perquè seixanta vuit bloguers participants han generat disset mil pàgines llegides i tres mil cinc-cents comentaris repartits i compartits entre tots els posts. Són dades que ens dóna la Carme Rosanas, podríem dir la mare del nostre blog col·lectiu, i qui em va convidar a participar-hi. L’entusiasme ve de què un feedback tan intens i enriquidor de comentaris, que van i venen sobre cada entrada en concret, jo no l’havia vist mai, i els companys experts em diuen que tampoc.

Una conseqüència d’aquests llaços estrets que hem establert és que els seguim mantenint un cop acabada la trobada, visitant-nos en els nostres respectius blogs. Una altra és que, contradient el tòpic que el bloguer és un home – una dona, un cyborg... – solitari i agorafòbic davant de l’ordinador, ens volem posar cara i farem una trobada la propera primavera, mentre l’herba, i la barba, creix, les flors ens fan plorat els ulls i els sentiments es confonen davant de tanta bellesa – de la primavera, és clar – Ho farem sense ordinador, encara que sigui difícil, i recitarem els nostres posts, a propòsit per l’ocasió,  de memòria.

Després d’aquest cant a la blogueria, només he d’afegir – no us feu il·lusions, encara no acabo – que a la catosfera hi ha bloguers novells com jo, que no arribo als tres anys de vida, i d’altres bloguers de solera, com el Pons007, que ha complert nou anys i ha arribat als vint-i-cinc mil comentaris. El Pons és amant dels nombres – no com jo, Nombre no, si us plau – de les sèries estrangeres i molts temes més, com el tema mític de “noi coneix noia i li agrada” Pons, corregeix-me si m’equivoco, si us plau. Bé, aquest blogaire sap com fer-ho per mantenir els bloguers en estat de perpètua excitació participativa i per tant, el llistó de la participació ben alt. Per això, ha creat els Premis Pons a l’excel·lència blogaire perquè cada bloguer els atorgui als seus dos bloguers preferits. Són uns premis endogàmics, només entre bloguers de la mateixa tribu, si no ho he entés malament. Jo també tinc algú que ha pensat en mi. 

És l’Alfonso Robles Motos, que m’ha concedit el premi, amb unes paraules boniques com no m’han dit mai, fixeu-vos: salsa-ficció – i la Teresa, suposo, no? – és un dels descobriments més agradables de la trobada blogaire del gener. Uau! Gràcies Alfonso, això va per tu:

L’Alfonso és de Topares, un poblet petit de la província d’Almeria, del qual no us podeu perdre la història.  Topares, petit però eixerit. Els seus dos blogs n'ostenten el nom en el títol, Topares i les lletres i Topares siempre.  Això sí que és donar relleu particular al poble. Més que jo, que encabeixo en el meu blog els arbres del meu poble, mi cassssa, els lloros de la meva ciutat, les cebes, el gos de la meva filla, les meves indignacions, les dones que m’agraden, els nazis, els transports exprés i la independència. Blog poti-poti, al qual algun dia li hauré de fer una neteja de cutis.

La companya blogaire guardonada al mateix temps que jo ha estat l'Assumpta. Tot un honor perquè l’Assumpta és una activista imparable en els blogs, els seus i els dels altres i en moltes més activitats. I jo que sempre m’havia vantat de tenir gran capacitat de treball... Aquí la majoria  em guanyen!

I avui, encara ambientats en Oscars i catifa vermella... and the Pons007 prizes go to: 

El blog Cantireta, de  la Montse. I per què? perquè em va fer una bona acollida al blog, per les petites entrades amb gran sentit que fa en el seu blog, perquè la literatura és el seu món i què caram! perquè és de Verdú, a l’Urgell, sí,  i parla una miqueta com jo; gran misteri perquè sóc de la Conca tocant a les Garrigues, però la nostra llengua és així.

I el blog Des del meu mar, d’una altra Montse, per la foto del seu mar, pel color del seu blog, pel tipus de lletra... noooo! que no és per això! És perquè veig que té inquietuds semblants a les meves i temes també molt propers.  

No res, un plaer presentar els meus amics bloguers als meus amics lectors i viceversa.
Amics lectors, us convido a entrar a Roda el món i torna al blog, a la dreta hi trobareu tots els blogs de la trobada, i a deixar algun comentari.
Amics bloguers, no sigueu esquerps i responeu a tots els comentaris. (Recomanació del tot inútil, perquè els bloguers responem sempre els comentaris, és més, cada comentari d'un lector nou ens provoca un intensíssim... moment sublim.